Els rasos de Peguera transmeten serenor. La combinació entre la suavitat dels prats amb les ondulacions cobertes de bosc crea un joc estètic que transfereix una fonda sensació d’harmonia al visitant que hi busca un entorn natural amable i solitari al mateix temps.
Els berguedans hi tenen predilecció i semblen haver establert un pacte no escrit amb aquesta muntanya prepirinenca que els fa de capçal. Per a ells, els rasos representen un horitzó imaginari, un lloc d’escapada que és a prop de la ciutat i alhora allunyat de les vies principals. Berga, amb un peu a la plana i un altre a la muntanya, té damunt mateix el replec de Queralt, que ja avisa: d’allà en amunt, sempre es caminarà amb una cama més amunt que l’altra. I darrere hi ha els rasos, mil metres més amunt, que s’obliden de les formes aturonades de la Catalunya interior per fer notar que el Prepirineu, a partir d’aquella latitud, ja no té aturador.

Quants infants de la comarca no hi hauran tingut el seu primer contacte amb la neu, i quants berguedans no hauran esmolat el seu olfacte rere els bolets aromàtics que hi creixen? Però no cal esperar que la neu o els bolets hi facin acte de presència: els rasos de Peguera donen molt de joc durant tot l’any a l’hora de planifi car-hi passejades i excursions.
Aquesta és la nostra proposta: de la carretera de Berga al santuari de Queralt surt el camí que puja fi ns als rasos seguint la riera de Metge i passant per Espinalbet. Des d’aquest petit nucli, es pot accedir al santuari de Corbera, seguint els senyals del Camí dels Bons Homes (GR-107), i enllaçar després amb el sender PR-C 73, que ateny la part alta de la muntanya pel coll de Tagast. Ben a prop queda el cim de la Torreta, la Roca d’Auró i el punxegut Cogulló d’Estela.
Si es continua per la carretera, es passa arran de l’acollidor xalet dels Rasos, l’únic refugi d’aquest sector —actualment tancat—, i s’arriba fins al coll de la Creu del Cabrer, on hi ha les instal·lacions de l’estació d’esquí dels Rasos, tancada des de fa algunes temporades. En aquest punt es troben camins en diverses direccions.
El Camí dels Bons Homes segueix l’antic carrilet miner per fer el tomb als rasos
Un recorre els rasos de Baix fins a la collada dels Rasets. Un altre, s’enfila cap al Pedró, a més de dos mil metres d’altura. Una pista ben senyalitzada (la ja esmentada PR-C 73) trasllada el senderista a la banda nord de la muntanya, on es troba Peguera, un despoblat que sembla ajocar-se al peu del roc de Peguera, antic guardià del petit ramat de cases mig enrunades. Finalment, una pista connecta amb la carretera de Fígols pel coll de la Creu de Fumanya, i el Camí dels Bons Homes segueix el traçat de l’antic carrilet miner, conegut amb el nom de camí dels Plans, per acabar de donar el tomb als rasos tornant al santuari de Corbera.
Cent anys d’esquí
Justament, l’any 1908 es va esquiar per primer cop sobre neu catalana als rasos, prop del santuari de Corbera, amb estris encarregats expressament a Suïssa per un grup del Centre Excursionista de Catalunya, que va suar tinta per convèncer els veterans del club que aquelles pràctiques sobre la neu eren l’última moda a Europa. Per Nadal d’aquell mateix any, els primers esquís i luges batejaven ofi cialment els esports de neu al nostre país. Aviat en farà cent anys. Eren altres temps. A l’estació dels Rasos de Peguera no hi va haver cap remuntador fi ns als anys seixanta.
Tot i això, moltes colles de joves berguedans hi pujaven amb tot l’entusiasme. Qui volia fer una pala de cara avall, primer l’havia hagut de remuntar cara amunt. I atenció: fins al 1973 els Rasos no van veure arribar la carretera. Com s’ho feien, doncs? Molt senzill: tres hores de camí a peu, amb tot l’equipatge i els esquís a coll. I, això sí, tota la neu verge sota les fustes, que la majoria de sacrificats esquiadors es fabricaven ells mateixos. Vet aquí el misteri dels rasos: un matisat còctel d’emocions del qual cap visitant —almenys que se sàpiga— s’ha pogut deslliurar mai més.
Aquest article es va publicar en el número 120 del Descobrir (Maig 2008)