Cadí-Moixeró, un viatge de llum, memòria i camins

Al Cadí no hi havia estat mai de veritat. He pujat el Pedraforca uns quants cops, com tanta gent, però la serra sencera continuava sent per a mi un d’aquells grans desconeguts que tenim a tocar de casa i als quals, precisament perquè són tan a prop, mai no acabem de dedicar el temps que mereixen. Aquesta vegada m’hi acompanya en Joan Diví, un amic de Girona i un fotògraf que admiro de debò. En Joan treballa sobretot amb càmeres analògiques i la nostra amistat té una història que m’agrada especialment: fa catorze anys va fer un curs de fotografia amb mi a la Guingueta d’Àneu i, segons explica, va ser aleshores quan va decidir enganxar-s’hi de veritat.  

Arribo al Parc Natural del Cadí-Moixeró al vespre i m’aturo en un dels miradors de la carretera. Davant meu, les últimes hores de llum van relliscant sobre la pedra i fan aparèixer un relleu que durant el dia costa més de veure. Amb el sol rasant, aquell mur immens s’omple de textures. Apareixen els plecs, les canals, les cicatrius i la feina pacient de l’erosió. Hi ha paisatges que necessiten una explicació per entendre’ls i n’hi ha d’altres que, abans de saber-ne res, ja t’obliguen a quedar-t’hi una estona. El Cadí fa les dues coses. Aquests dies aprendré que la serra és una successió de gresos, conglomerats, calcàries i margues formats al llarg de milions d’anys, i que la seva cara nord és una cinglera de més de cinc-cents metres, gairebé contínua, plegada i bolcada cap al nord per les forces que van aixecar els Pirineus. Però ara encara no sé gairebé res de tot això. Només miro.

Un núvol apareix sense ser convidat

Arribo a Josa de Cadí quan ja és de nit. Mentre preparo el sopar, veig com la lluna comença a pujar i, de sobte, tot deixa de ser important. Agafo la càmera, el trípode i surto corrents. M’allunyo del poble per la carretera buscant el punt des d’on pugui encaixar-la amb el campanar. Però just quan la lluna acaba de col·locar-se darrere del campanar apareix un núvol enorme, que ningú no havia convidat, i m’espatlla la fotografia. Em quedo mirant una estona aquell núvol absurd i em faig una promesa senzilla: demà matinaré i buscaré la mateixa fotografia, però amb el sol.

El despertador sona prou d’hora perquè durant uns segons em pregunti per què faig aquestes coses. Però no vull que el meu amic Joan arribi i em trobi al llit. Em preparo el primer cafè i surto a buscar l’alba que m’havia promès. Josa i aquesta vall tenen una bellesa difícil d’explicar. El sol apareix darrere les cases i vaig buscant punts de vista, esperant que la llum acabi de posar cada cosa al seu lloc. La foto de la lluna no va existir, però potser aquesta és una de les gràcies de tornar-hi al matí: el paisatge mai no et deu res i gairebé sempre acaba donant-te alguna altra cosa.

Quan torno cap a la furgoneta —que hem estacionat en un espai habilitat—, en Joan ja ha arribat. Cafè, esmorzar calent i cap a Tuixén (al territori, Tuixent). Al Museu de les Trementinaires ens rep la Lina. Ens pregunta si tenim pressa. Li diem que no. De fet, en aquest projecte intento no tenir-ne mai, perquè he après que quan arribes a un lloc amb el rellotge massa present acostumes a marxar-ne només amb allò que ja sabies que hi trobaries. La Lina ens explica la història de les trementinaires, aquelles dones de la vall que coneixien les plantes, preparaven remeis i recorrien el país per vendre’ls. No parlem d’un passat remot, tot i que mentre recorres el museu ho pugui semblar. Per acabar d’entendre-ho, la Lina ens posa un documental antic, una mica vintage i molt entranyable, en què apareixen la Sofia Montaner, d’Ossera, i el seu marit, en Miquel Borrell, un dels pocs homes que van exercir l’ofici. La Sofia havia començat a “anar pel món” amb només deu anys, acompanyant l’àvia, i va fer el seu últim viatge el 1984, quan en tenia setanta-tres. Em costarà treure’m del cap aquesta expressió: anar pel món.

Imagino aquelles dones caminant durant setmanes, carregades amb herbes, olis i remeis, dormint al ras o a casa de coneguts, travessant muntanyes i arribant fins a llocs tan llunyans com Reus per tornar finalment a casa amb unes quantes monedes. Avui conduïm aquestes distàncies en unes hores i ens semblen llargues. La mateixa Lina ens recomana acostar-nos al Jardí Botànic de les Trementinaires, on una altra guia, simpatiquíssima, ens acaba d’introduir en aquest univers de plantes que fins fa unes hores nosaltres trepitjàvem sense saber-ne gairebé ni el nom.

Des de Tuixén anem fins a Gósol amb una missió igualment important: comprar una coca de sucre. Com ja sap el lector habitual d’aquesta revista, les coques de sucre dels forns de poble són una de les meves debilitats. Continuo esperant que el Descobrir m’encarregui algun dia la gran ruta de les coques de sucre de Catalunya. Ho deixo aquí escrit per si algú decideix fer-me complir un somni. Aquell dia el Centre Picasso és tancat, però pugem igualment fins al castell. Des d’allà el Pedraforca apareix amb tota la seva contundència. Després tornem a baixar i, com que a en Joan el cafè li agrada gairebé tant com a mi, acabem asseguts a la plaça. Prenem cafè mentre escoltem les converses de les senyores grans del poble, que parlen de política i de les últimes novetats de Gósol. Aquestes converses m’atrapen: són una altra manera de llegir un territori i em podria passar el dia sencer escoltant-les. Però hem de continuar.

gosel

Envoltats de cavalls i d’esquelles

Ens espera una bona volta per travessar el massís en direcció a Bellver de Cerdanya. Per recomanació d’en Rubén Blanco, guia de muntanya, veí de Bellver i un dels meus grans amics de les muntanyes, pugem amb la furgoneta fins al refugi de Prat d’Aguiló. Només entrar-hi, en Sergi, el cuiner, i jo ens reconeixem d’altres aventures i d’altres refugis. Tot just arribar ja veiem cérvols. Sortim a fer fotos al capvespre. A la carena hi ha un grup d’isards. Els cavalls ens envolten i les esquelles ressonen per tota la vall. En Joan no para de disparar amb la seva analògica. Jo el miro i penso que hi ha alguna cosa especialment bonica en aquesta manera de fotografiar: no saber del tot què tens, confiar, esperar. La nit va ocupant la vall. Ens abriguem i deixem que els ulls s’acostumin a la foscor. Finalment, la Via Làctia es dibuixa amb una nitidesa extraordinària sobre el Cadí. Aconsegueixo una fotografia amb la serra sota aquell riu d’estrelles i, per avui, ja en tinc prou.

L’endemà ens llevem aviat, i decidim tornar cap al lloc on el vespre anterior havíem vist els isards. Hi són. Aquesta vegada són molt més a prop i la llum és molt millor. És un grup nombrós i no volem espantar-los, així que avancem a poc a poc entre les roques i els arbres, canviant de posició i buscant punts de vista sense interferir en el que fan. Ens hi quedaríem tot el dia. Però toca baixar.

A les dues hem quedat amb en Roger Escarré, que serà el nostre guia pel Cadí. Ja per telèfon se li notaven la passió i el coneixement del territori, i des del primer moment em va transmetre aquella seguretat que tenen les persones que no només coneixen un lloc, sinó que hi pertanyen. Ens trobem a La Calma, al nucli antic de Bellver de Cerdanya. El propietari ens tracta com si fóssim a casa i ens dona menjar en quantitats incompatibles amb qualsevol activitat física posterior. Finalment, aconseguim aixecar-nos de la cadira i comencem a caminar pel nucli antic amb en Roger. Ens explica històries, detalls, noms i episodis que jo desconeixia completament. No cabrien tots en aquestes pàgines. Un dels moments que més em sorprèn és l’atac que va patir Bellver el 27 d’abril del 1937. Aquella tarda, mentre bona part dels homes treballaven als camps, diverses columnes d’anarquistes armats arribades de diferents punts de la Cerdanya i l’Alt Urgell van atacar la vila per diversos flancs. Els veïns es van defensar des de la muralla i, en els enfrontaments, va morir el cap d’un dels grups atacants, Antonio Martín, conegut com el Cojo de Málaga. La plaça Major encara conserva aquella data en el seu nom. He travessat Bellver desenes de vegades i mai no havia imaginat tot el que s’amagava darrere d’aquelles façanes.

A la tarda pugem per una pista amb el vehicle tot terreny d’en Roger per anar a veure la posta de sol des del Moixeró. Comencem a caminar entre cavalls amb la intenció d’arribar al cim, però no hi arribarem. Els cims mai no haurien de ser l’objectiu de tot. Si pel camí et trobes més de vint isards sota una llum de tarda extraordinària i, després d’una estona, aconsegueixes que s’acostumin a la teva presència, el més sensat és oblidar-se del cim. Finalment, arribem fins a una elevació anterior al cim. Davant nostre, el paisatge s’obre immens. Preguntem al Roger si ens hi podem quedar fins que es faci fosc per fotografiar la nit. I així ho fem. Li dic que potser prefereixo tenir aquesta vista del Moixeró 
i veure si apareix la Via Làctia per darrere seu, que haver pujat al reconegut cim. Quan arriba la foscor, el vent és tan fort que fins i tot mou el trípode i em costa treballar amb exposicions llargues. Voldria quedar-m’hi molt més, però la muntanya també sap dir-te quan ja n’hi ha prou. Baixem amb el vehicle fent bots per la pista. Els caps ens ballen d’un costat a l’altre amb cada sot i, malgrat tot, jo aconsegueixo adormir-me. Naturalment, això provoca la riota dels meus companys.

En algun moment, en Roger ens pregunta on dormirem. Li diem que a les furgonetes. I aleshores ens ofereix casa seva. No una habitació qualsevol, sinó Can Canà, la casa rural de la seva família, al petit nucli de Bor. Durant uns segons pensem que no ho hem entès bé. Però sí. Baixem fins a Bor i aquella mateixa nit convertim Can Canà en el nostre camp base. Ens hi quedaríem setmanes, si poguéssim.

La natura fa el que vol

L’endemà havíem quedat amb en Roger per caminar cap als Empedrats de Bor, una ruta circular que, increïblement, surt gairebé de la mateixa casa. La ruta té una mica de tot. Ens entretenim amb uns quants bolets i, de sobte, entrem en una zona de vegetació humida on la temperatura sembla baixar de cop. Durant uns minuts tenim la sensació d’haver aparegut en un bosc d’un altre país, remot i molt més fred. La vegetació, la humitat, la llum, l’olor... Tot és diferent. Ningú no diria que aquell petit món dura només uns minuts i que, a l’altra banda, tornarem a estar envoltats de pins. M’agraden molt aquests accidents del paisatge. Petites illes climàtiques dins d’un mateix bosc, racons que concentren una vegetació i una fauna diferents en molt pocs metres. La natura no entén gaire d’ordenacions netes. Fa el que vol.

Arribem a una antiga cabana de pastor, construïda amb pedra, i continuem fins a la font Freda per omplir les cantimplores. L’aigua fa honor al nom. Esmorzem estirats a l’herba, sota l’ombra d’un pi, mentre en Roger continua traient històries del territori com si no s’haguessin d’acabar mai. Ens parla de la baliga-balaga, i d’una història que, segons ell, explicaria per què les bruixes van amb escombra. He decidit no explicar-la aquí. El lector que vulgui saber-la haurà de venir al Cadí i, si té la sort de coincidir amb en Roger, preguntar-li personalment de què tracta. També ens ensenya el gratacul i ens explica les vitamines que amaga. De sobte, plantes que probablement hem tingut davant mil vegades deixen de ser només una part anònima del paisatge. A Can Canà descansem, descarreguem les motxilles i intentem posar una mica d’ordre a tot el que hem vist, fotografiat i escoltat durant aquests tres dies.

Havia començat el viatge pensant que no coneixia gaire el Cadí. Ara sé que és pitjor: després de tres dies, tinc la sensació que tot just he començat a descobrir-lo. I potser aquesta és una de les millors coses que et pot passar quan tornes d’un lloc que tens tan a prop de casa.