Les pistes de La Molina es van començar a fer un nom en el segle XX. El butlletí del Centre Excursionista de Catalunya recull ja l’any 1908 la crònica dels primers esquiadors, tot i que es va començar a popularitzar a la primeria de segle XX amb l’arribada del ferrocarril l’hivern del 1923 i amb la construcció del Xalet del Centre Excursionista l’any 1925. L’any 1943 va estrenar el teleesquí de Fontcanaleta, el primer remuntador de l’esquí català, i l’any 1954 va construir un telecabina fins al puig d’Alp. Un any després, un nou teleesquí feia arribar els esquiadors fins a tocar del cim de la Tosa.
Des de llavors el creixement de l’estació, amb l’entrada de la Generalitat com a propietària l’any 1985, no s’ha aturat. En les últimes temporades ha consolidat una xifra de 285.000 dies d’esquí venuts. I moltes d’aquestes jornades d’esquí s’inicien de matinada als carrers encara foscos de Barcelona.
La baixada suau per la Pista del Trampolí predisposa l’ànim per a la resta del dia
Després de dues hores de trajecte amb cotxe, quan arriba a l’estació, l’emoció aclapara l’aficionat. Els més prudents fan una primera presa de contacte amb la neu per una pista fàcil. Des del Pla del Telecabina, el gran centre d’operacions de l’estació de La Molina, una opció ideal és la Pista del Trampolí, que proposa un recorregut curt i ràpid amb telecadira i una primera baixada suau, clau per retrobar la sensació del lliscament i predisposar l’ànim per a la resta de la jornada.
El pas següent és fer la gran immersió a la muntanya. Per això cal agafar un telecadira d’envergadura com el de Cap de Comella, que, amb un itinerari de 1.306 metres i salvant un desnivell de 414 metres, deixa l’esquiador al Pla de Costa Rasa, un dels plans més màgics de l’estació, que propicia a l’esquiador la primera sensació de natura plena. Per primera vegada no té vehicles, edificis, restaurants ni cues al voltant. Quiet amb els companys d’esquiada, l’urbanita descobreix alçant per primera vegada la vista el circ natural que l’envolta i pren consciència que és al Pirineu. Veu els contraforts del Puigllançada cap al sud, el cim de la Comabella més cap a l’oest i, darrere, endevina el cim de la Tosa.
El pla de Costa Rasa és màgic: propicia la primera sensació de natura plena
Des de Costa Rasa l’embranzida i les ganes de fer grans descensos empenyen l’esquiador a agafar un nou telecadira, el de Torrent Negre, i situar-se ja a tocar del cim del Puigllançada, a 2.406 metres, la segona cota més alta de l’estació. En certa manera, aquí acaba el trajecte que ha començat de matinada a l’àrea metropolitana de Barcelona. A partir d’ara, el ritme de l’esquiada és intens fent descensos des del Puigllançada amb arribades al mateix Pla del Telecabina o als altres camps base de l’estació, com el Pista Llarga, el Roc Blanc o l’Alabaus. També és el moment de gaudir de l’esquí diferent dels dos parcs de surf, els racons dels aficionats als salts i les cabrioles. Després de quatre descensos, les cames han entrat en calor. La primera part de la jornada és ja un no parar.

Majoritàriament, els aficionats contemplen el paisatge quan estan asseguts per segona vegada als telecadires i han asserenat l’ansietat de lliscar. Pujant una altra vegada pel Torrent Negre, la colla d’amics es retroba i s’adona que el panorama és imponent. Però la pau del telecadira és efímera, i de seguida cal saltar de nou a la pista. És ara que les cames ja s’han habituat al lliscament i el cos demana noves sensacions. Cal coronar la jornada amb el sostre de l’estació. No debades, La Molina ofereix la cota més alta a tocar del cim de la Tosa, a 2.535 metres.
Experiència de grandiositat
El telecabina La Molina-Alp 2.500 és un giny que es va construir l’any 1999. Recorre 2.800 metres amb unes renovades cabines de vuit places superant un desnivell de 700 metres. L’esquiador enllaça el telecabina amb el teleesquí de Set Fonts per plantar-se al refugi del Niu de l’Àliga, que és obert tot l’any i que es troba a escassos metres del cim de la Tosa. Arribar al cim proporciona una sensació única. El món s’obre als peus de l’humil observador en una experiència de grandiositat. Apareix de sobte davant l’esquiador un espai inabastable que retindrà a la retina durant molts dies.
Turisme actiu
L’esquiador recorda aquí qui és i d’on ve gràcies al paisatge. Davant seu, el Pedraforca i la conca del Llobregat en primer terme, el massís de Montserrat al mig i Collserola al fons, li recorden el camí fet de matinada i el que haurà de tornar a fer a la tarda. En aquest punt l’aficionat a la neu veu amb nitidesa que les estacions d’Alp són les seves.
Després d’aquest moment de reflexió, es deixa anar amb les sensacions més bèsties de la jornada, tan sols aptes per als més experts. L’esquiador nota tota la pala sota els peus i condueix les baixades trepitjant suaument allà on li interessa per traçar els girs. És el moment de la rematada final, amb els descensos per les exigents pistes vermelles de Comabella o la Coma, i les negres de vertigen dels Isards, Barcelona, els Cingles o el mític Estadi.
Els experts rematen la jornada amb els descensos per pistes vermelles i negres
Com en un bucle en el temps, unes i altres condueixen els descensos per la Volta Muntanya Sagrada fins al Pla del Telecabina. La jornada es tanca. Des del Pla l’esquiador veu el cotxe aparcat davant l’edifici d’oficines i sap que torna a la societat dels humans després d’un dia de sensacions extraordinàries sobre una neu a tocar de casa.
Aquest article es va publicar en el número 190 del Descobrir (Gener 2014)