La Molina: la neu metropolitana

Practicar esquió alpí seguint la petja dels pioners

Les pinedes de pi negre i les avetoses acompanyen els esquiadors mentre llisquen muntanya avall per les pistes de la molina
Les pinedes de pi negre i les avetoses acompanyen els esquiadors mentre llisquen muntanya avall per les pistes de la molina FOTO: Roger Rovira Rius
25 de desembre de 2013 a les 00:00
Guardar a favorits

Les pistes de La Molina es van començar a fer un nom en el segle XX. El butlletí del Centre Excursionista de Catalunya recull ja l’any 1908 la crònica dels primers esquiadors, tot i que es va començar a popularitzar a la primeria de segle XX amb l’arribada del ferrocarril l’hivern del 1923 i amb la construcció del Xalet del Centre Excursionista l’any 1925. L’any 1943 va estrenar el teleesquí de Fontcanaleta, el primer remuntador de l’esquí català, i l’any 1954 va construir un telecabina fins al puig d’Alp. Un any després, un nou teleesquí feia arribar els esquiadors fins a tocar del cim de la Tosa.

Des de llavors el creixement de l’estació, amb l’entrada de la Generalitat com a propietària l’any 1985, no s’ha aturat. En les últimes temporades ha consolidat una xifra de 285.000 dies d’esquí venuts. I moltes d’aquestes jornades d’esquí s’inicien de matinada als carrers encara foscos de Barcelona.

La baixada suau per la Pista del Trampolí predisposa l’ànim per a la resta del dia

Després de dues hores de trajecte amb cotxe, quan arriba a l’estació, l’emoció aclapara l’aficionat. Els més prudents fan una primera presa de contacte amb la neu per una pista fàcil. Des del Pla del Telecabina, el gran centre d’operacions de l’estació de La Molina, una opció ideal és la Pista del Trampolí, que proposa un recorregut curt i ràpid amb telecadira i una primera baixada suau, clau per retrobar la sensació del lliscament i predisposar l’ànim per a la resta de la jornada.

El pas següent és fer la gran immersió a la muntanya. Per això cal agafar un telecadira d’envergadura com el de Cap de Comella, que, amb un itinerari de 1.306 metres i salvant un desnivell de 414 metres, deixa l’esquiador al Pla de Costa Rasa, un dels plans més màgics de l’estació, que propicia a l’esquiador la primera sensació de natura plena. Per primera vegada no té vehicles, edificis, restaurants ni cues al voltant. Quiet amb els companys d’esquiada, l’urbanita descobreix alçant per primera vegada la vista el circ natural que l’envolta i pren consciència que és al Pirineu. Veu els contraforts del Puigllançada cap al sud, el cim de la Comabella més cap a l’oest i, darrere, endevina el cim de la Tosa.

El pla de Costa Rasa és màgic: propicia la primera sensació de natura plena

Des de Costa Rasa l’embranzida i les ganes de fer grans descensos empenyen l’esquiador a agafar un nou telecadira, el de Torrent Negre, i situar-se ja a tocar del cim del Puigllançada, a 2.406 metres, la segona cota més alta de l’estació. En certa manera, aquí acaba el trajecte que ha començat de matinada a l’àrea metropolitana de Barcelona. A partir d’ara, el ritme de l’esquiada és intens fent descensos des del Puigllançada amb arribades al mateix Pla del Telecabina o als altres camps base de l’estació, com el Pista Llarga, el Roc Blanc o l’Alabaus. També és el moment de gaudir de l’esquí diferent dels dos parcs de surf, els racons dels aficionats als salts i les cabrioles. Després de quatre descensos, les cames han entrat en calor. La primera part de la jornada és ja un no parar.

Els primers refugis de muntanya es van començar a construir a Europa durant la primera dècada del segle XX, amb l’objectiu d’acostar els esquiadors a les pistes
Els primers refugis de muntanya es van començar a construir a Europa durant la primera dècada del segle XX, amb l’objectiu d’acostar els esquiadors a les pistesRoger Rovira Rius

Majoritàriament, els aficionats contemplen el paisatge quan estan asseguts per segona vegada als telecadires i han asserenat l’ansietat de lliscar. Pujant una altra vegada pel Torrent Negre, la colla d’amics es retroba i s’adona que el panorama és imponent. Però la pau del telecadira és efímera, i de seguida cal saltar de nou a la pista. És ara que les cames ja s’han habituat al lliscament i el cos demana noves sensacions. Cal coronar la jornada amb el sostre de l’estació. No debades, La Molina ofereix la cota més alta a tocar del cim de la Tosa, a 2.535 metres.

Experiència de grandiositat

El telecabina La Molina-Alp 2.500 és un giny que es va construir l’any 1999. Recorre 2.800 metres amb unes renovades cabines de vuit places superant un desnivell de 700 metres. L’esquiador enllaça el telecabina amb el teleesquí de Set Fonts per plantar-se al refugi del Niu de l’Àliga, que és obert tot l’any i que es troba a escassos metres del cim de la Tosa. Arribar al cim proporciona una sensació única. El món s’obre als peus de l’humil observador en una experiència de grandiositat. Apareix de sobte davant l’esquiador un espai inabastable que retindrà a la retina durant molts dies.

Turisme actiu

Senders d'Alp

Alp ha desenvolupat en els últims anys una oferta de senderisme entorn del poble, amb una xarxa de cinquanta quilòmetres de camins senyalitzats. alguns també es poden fer amb bicicleta o cavall. amb els plànols podreu planificar la ruta ideal al vostre temps i estat físic, amb sortides curtes o de fins a quatre hores.

Dolmen de Paborde

És un exemple de construcció neolítica al cor del Pirineu. El trobareu sobre un coll entre les valls de la Molina i de les Pletasses, tot seguint el camí de la Ribera, senyalitzat amb el número 732 a la xarxa de senders d’Alp. Els experts el daten entre els anys 2000 i 1800 aC. Posteriorment va ser utilitzat com a cabana de pastors. Va ser descobert l’any 1954 i refet el 1980.

Cabanes de pastor del pla d’anyella

Al vessant sud de l’estació de la Molina, hi podreu trobar encara les antigues cabanes de pastor. Es tracta de construccions fetes amb pedra seca, generalment circulars, que encara avui serveixen als ramaders per amagar-se de les inclemències del temps. Un dels millors exemples és la cabana doble del clot de la Fou, que data del 1868. La cabana, símbol de l’antiga activitat ramadera transhumant, té fins i tot llar de foc. Per arribar-hi, agafeu la carretera que va a Castellar de n’Hug. És el pla que separa la vall d’Alp amb la de Ribes, ja al terme municipal de Toses.

Bosc i vall de Segremorta

És una zona forestal de pi negre amb la concentració d’avets més gran de la Cerdanya. Hi trobareu exemplars centenaris que us faran notar la importància de la conservació dels espais naturals. Trobareu el bosc entre el poble de la Molina i l’estació, tot pujant a mà dreta. Un camí de poc més d’1,5 km que surt de l’estació de renfe us hi portarà. L'excursió és ideal per a famílies, perquè el recorregut és fàcil i el terreny, suau. Al paratge hi ha el refugi de Segremorta. Si bé és d’ús preferent per als socis del Club Muntanyenc Barcelonès, també hi podreu dormir amb una aportació d’uns 6€.

refugisegremorta.blogspot.com.es

El Petit Canadà

Just davant de l’estació de renfe i l’alberg Mare de Déu de les neus s’estén una superfície boscosa coneguda a Alp com el Petit Canadà, per la seva bellesa. Es tracta d’un espai de passeig amb desnivells molt suaus, bosc de pi roig i avet, i diversos rierols. És ideal per a un passeig en família després de la jornada d’esquí.

L’esquiador recorda aquí qui és i d’on ve gràcies al paisatge. Davant seu, el Pedraforca i la conca del Llobregat en primer terme, el massís de Montserrat al mig i Collserola al fons, li recorden el camí fet de matinada i el que haurà de tornar a fer a la tarda. En aquest punt l’aficionat a la neu veu amb nitidesa que les estacions d’Alp són les seves.

Després d’aquest moment de reflexió, es deixa anar amb les sensacions més bèsties de la jornada, tan sols aptes per als més experts. L’esquiador nota tota la pala sota els peus i condueix les baixades trepitjant suaument allà on li interessa per traçar els girs. És el moment de la rematada final, amb els descensos per les exigents pistes vermelles de Comabella o la Coma, i les negres de vertigen dels Isards, Barcelona, els Cingles o el mític Estadi.

Els experts rematen la jornada amb els descensos per pistes vermelles i negres

Com en un bucle en el temps, unes i altres condueixen els descensos per la Volta Muntanya Sagrada fins al Pla del Telecabina. La jornada es tanca. Des del Pla l’esquiador veu el cotxe aparcat davant l’edifici d’oficines i sap que torna a la societat dels humans després d’un dia de sensacions extraordinàries sobre una neu a tocar de casa.