La Cerdanya és Pirineu amable, accessible i assequible. La vall ha esdevingut en les últimes dècades un entorn d’alta muntanya a tocar de les grans ciutats. Els prats verds, els petits pobles de pedra penjats en l’altura i la seva gent honesta dedicada a la terra des de generacions antigues esperen cada cap de setmana els visitants urbans per oferir-los un viatge a la vida tradicional i humana d’abans.
Fem el cim
La pujada al Carlit per la ruta circular dels cinquanta estanys ens posa a l’abast una vivència d’esport i natura que ens deixa a la retina un regust inoblidable, el d’un món oníric de prats alpins, llacs i paisatges inabastables per sobre dels 2.000 metres, a tocar del cel.
Gormanderies multicolor
L’aproximació a l’Alta Cerdanya i el Capcir ja ens endinsa en un món nou de pobles on el temps s’assaboreix a poc a poc. A la plaça de Fomiguera, davant la imponent façana de l’església de Santa Maria, ens aturem a agafar forces abans d’emprendre la travessa a la pastisseria Le Pain de Papou, quin univers multicolor de gormanderies!
Ara sí, podem començar la ruta Carlit 50 Estanys. És un dels grans reclams de natura a la Cerdanya, una proposta de trencament radical de la rutina que ens fa recuperar allò d’essencial que som a la muntanya. Ens crida. Enmig dels paisatges que volten el cim més alt del Pirineu oriental, amb una altitud de 2.921 metres, la ruta ens planteja un itinerari de cinc etapes per completar un recorregut de 71 km. Metre a metre, ens disposem a conquerir un món d’estanys i senders en uns dies d’evasió total que ens renoven per dins i ens connecten de nou amb el nostre jo primitiu.
Ens disposem a conquerir un món d’estanys i senders en uns dies d’evasió total
Les jornades ens fan travessar les fronteres irreals entre l’Alta Cerdanya, el Capcir i Occitània en un deambular majestuós per parcs naturals i paratges protegits. Atenció, cal caminar mimetitzat amb la natura: la marxa respectuosa per la ruta ens farà topar cada dia amb isards, marmotes i aus mítiques com el trencalòs o l’aufrany. Silenci, es camina...
La ruta és oberta entre maig i octubre i ara és una de les millors èpoques per fer-la perquè la calor del migdia és suportable i encara trobem congestes de neu que fan més variat l’escenari. Ep, i també més èpic!

A mitja hora de Puigcerdà amb cotxe, una carretera estreta i de revolts ens dóna accés a la Bollosa, el primer llac de l’excursió i punt de partida de la nostra aventura. Sabíeu que aquests prats són propietat de Llívia i que els seus veïns hi tenen el dret de pastura des de fa segles? El poble ho celebra cada any amb una festa de la transhumància que també mereix el viatge.
La màgia de la ruta no es fa esperar. En les primeres hores d’ascensió ja veiem que som en una altra realitat. Ja ens hem fet a la nova rutina. Seguim els senyals grocs, saltem les pedres amb destresa i no dubtem a aturar-nos per assaborir el soroll dels torrents, que baixen generosos. Fem un primer descans al pla de les Carboneres i, en alçar la mirada, el paisatge se’ns mostra imponent amb les que seran les nostres referències durant tot el trajecte: el Cadí i el massís del Canigó tancant l’escenari per l’est i el sud, i la serra de Madres fins a la pica d’Estats cap al nord. Els identifiquem un a un com una alineació de cims mítics que ens posa el país a l’abast.
La marxa ens farà topar cada dia amb isards, trencalossos, marmotes i aufranys
Continuem el camí enfortits per uns bons ganyips menjats a temps buscant ja el refugi de Camporrells. Les hores posteriors a la caminada, ja a l’abric de la nova llar, esdevenen estones de pau. Són hores dolces de recuperació i contemplació dels prats, que van esdevenint de mica en mica casa nostra. Aprofitem per repassar les sensacions del dia.
La cabana dels nostres somnis
El refugi de Camporrells, al peu d’un llac que realça la figura altiva del puig Peric, és la cabana que de petits havíem somiat tenir en un racó remot de la muntanya. És una construcció baixa i allargassada que combina fusta i pissarra i que ens adorm amb la seva hospitalitat a prova de tempestes. La nit al refugi ens resulta una aventura per si mateixa. Els sons de la nit, amb el crit llunyà de les marmotes, les òlibes i un duc dominant, ens mantenen el son arrelat al paisatge i la natura. Quan ens llevem, ja som part d’aquest món. Res queda del nostre jo urbà.
Des del pla de les Carboneres, el paisatge se’ns mostra imponent
Les etapes ens regalen noves rutines, com ara comptar estanys —el del Diable ens convida a imaginar llegendes aterridores— o descobrir el pas de l’home prehistòric i medieval a través dels gravats de la Peira Escrita a la magnífica vall de Galba, una meravella natural que ens sembla increïble no haver conegut abans.
Una gimcana de paisatges
Caminem seguint el curs de corriols i rius travessant ara cingleres ara l’espaiós circ de l’estany Faurí i la grandiositat de l’estany de Lanós, amb el cim del Carlit esperant-nos amb paciència. Els dies són ja un pujar i baixar passant del bosc de pi al prat alpí i d’aquí a la roca escarpada de les carenes. Ens adaptem al nou medi com en una gimcana. Aprenem a dosificar l’esforç unint carenes entre les planes de Roset i la coma de Grava. Ja tan sols ens queda la pujada final al cim.
Som en un entorn que ja ens hem fet nostre i guanyar mil metres és tan sols el premi definitiu. Volem arribar al cim, però no volem que aquesta nova vida se’ns acabi. Finalment, la coronació ens omple d’orgull i felicitat. Fitem l’horitzó intentant veure el món llunyà del qual vam partir, però ja no el veiem. La ruta per les altures de la Cerdanya i el seu mític Carlit ens ha conquerit. Ens agafem a la creu i ens fem una foto al cel d’una Cerdanya que recordarem per sempre.
Aquest article es va publicar en el número 258 del Descobrir (Agost 2019)