El Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa es troba al nord-est dels Països Catalans, en plena Ser- ralada Transversal. El relleu on es localitzen tots els volcans està format per serres de poc més de 1.000 m d’alçada i valls planeres. Aquest paisatge no és casual: la seva configuració és el resultat de la interacció durant mil·lennis entre els volcans i els rius.
A la Garrotxa, els volcans es troben situats al fons de les valls o als vessants de les serres. Les colades de lava que van emetre es van escolar seguint el pendent, van ocupar els cursos dels rius i van reomplir les valls, convertint-les en planeres molt fèrtils. En conseqüència, el vulcanisme —actiu a la zona des de fa més de 700.000 anys— és un poderós agent modificador del relleu i ha condicionat la distribució dels assentaments humans a la comarca.
Altres formes volcàniques
Tot i que el vulcanisme de la zona no presenta manifestacions evidents, no es pot considerar inactiu, ja que la darrera erupció que es coneix, la del volcà del Croscat, té tan sols uns deu mil anys d’antiguitat: aquestes edats en geologia són molt joves.
Tanmateix,les erupcions a la Garrotxa van ser relativament tranquil·les i es poden classificar en tres tipus, segons les seves característiques. L’anomenada estromboliana ha estat l’activitat eruptiva més comuna a la zona, caracteritzada per la projecció de fragments de magma i piroclastos (cendres, gredes o lapil·lis, escòries i bombes), que s’acumulen al voltant de la xemeneia i formen el con volcànic. Són d’aquest tipus els volcans del Montsacopa o del Puig Astrol, que tenen el cràter rodó, i els volcans del Croscat i de Rocanegra, amb el cràter en forma de ferradura, que es produeix quan l’emissió de lava destrueix part del con.
Una altra activitat eruptiva, la freatomagmàtica, és molt més explosiva. El magma troba aigua al subsòl i la incorpora en forma de vapor d’aigua, amb la qual cosa augmenta la pressió i es produeix una erupció molt més violenta. Aquesta mena d’erupcions generen àmplies depressions en el terreny, sempre de morfologia circular, que es correspondrien als cràters. Són d’aquest tipus els volcans del Racó, de Santa Margarida, de Can Tià i de la Garrinada.

En canvi, l’activitat eruptiva batejada com efusiva és menys violenta i es caracteritza per l’emissió de colades de lava poc viscoses, que s’escolen pendent avall reomplint les valls fluvials, com passa amb el Fluvià a Castellfollit de la Roca i amb la riera de Bianya a Sant Joan les Fonts.
Estanys convertits en planes
Sovint, aquestes colades ocasionen el barratge dels rius i formen estanys que, posteriorment, per l’acumulació de sediments, es converteixen en planes molt fèrtils. Aquest és el cas de la vall d’en Bas i la vall de Bianya.
La geografia de la Garrotxa també està determinada pels materials que al seu dia van expulsar els volcans. Els fragments de lava (els piroclastos) es classifiquen per la seva mida en: cendres, de menys de 2 mm; lapil·lis o gredes, de 2 mm a 6,4 cm, que s’originen quan l’erupció té molta força i el magma es fragmenta molt; i blocs, de forma rugosa i molt vesiculats, més grans de 6,4 cm, que s’originen quan el material és llançat a l’exterior amb poca força.
Finalment, cal saber que dintre dels blocs hi ha unes roques ben curioses, conegudes com les bombes volcàniques. El volcà les expulsa com si fossin bales de foc que, en refredar-se amb l’aire, adopten formes aerodinàmiques de fus o de meló, i es deformen en impactar contra el terra perquè el seu interior encara és fos.
Aquest article es va publicar en el número 115 del Descobrir (Desembre 2007)