La Garrotxa forjada per la lava

Els paisatges volcànics únics d'una comarca realment singular

El volcà del Croscat és el més alt de la península Ibèrica. Les grederes, situades al flanc nord del volcà i que es van explotar fins als anys noranta del segle passat, constitueixen un aflorament excepcional que permet l’observació
El volcà del Croscat és el més alt de la península Ibèrica. Les grederes, situades al flanc nord del volcà i que es van explotar fins als anys noranta del segle passat, constitueixen un aflorament excepcional que permet l’observació FOTO: Francesc Muntada
25 de novembre de 2014 a les 00:00
Guardar a favorits

Paisatgísticament hi ha dues Garrotxes, l’alta i la baixa, ben diferenciades. L’alta Garrotxa és muntanyosa, feréstega i, en el darrer segle, amb l’abandonament del carboneig, l’agricultura i la pastura, gairebé deshabitada. És la terra aspra i de mala petja on l’escriptor Marià Vayreda hi feia amagar els bandolers de La punyalada. L’altra, la baixa Garrotxa, és plana, amb bucòlics camps de cultiu i nuclis de població més industrialitzats —el més gran dels quals és Olot— que s’estenen al llarg de la vall del Fluvià. Van ser els 

conreus de blat de moro, juntament amb els bosquets de faig i els idíl·lics aiguamolls, els que van centrar l’obra pictòrica del germà gran de Marià Vayreda, Joaquim. En certa manera, doncs, les obres dels dos germans sintetitzen “el yin-yang” del paisatge garrotxí; un paisatge que les erupcions volcàniques han anat configurant capriciosament, atzarosament, al llarg del temps.

Els aiguamolls de la Moixina són el reducte d’un antic estany que omplia la plana olotina

Si seguíssim el camí de foc que va recórrer la lava del volcà del Croscat ara fa 10.500 anys, en la seva última erupció, arribaríem fins a la fageda d’en Jordà, un bosc de faigs excepcional que creix sobre un terreny planer, volcànic i de relleu accidentat amb nombroses prominències: els tossols. El paisatge de la caiguda de la fulla s’ha convertit en un veritable atractiu que aplega molts turistes cada tardor. Menys visitats, però igualment encisadors, són els aiguamolls de la Moixina, el reducte d’un antic llac que omplia la plana olotina i que es va assecar amb els materials incandescents del volcà del Puig Jordà. L’aigua circula encara per sota la lava i, en determinats indrets, aflora a la superfície en forma de deus.

A la cinglera de Falgars, a la vall d’en Bas, hi ha sis salts. Un dels més espectaculars és el de la Coromina, a la fotografia
A la cinglera de Falgars, a la vall d’en Bas, hi ha sis salts. Un dels més espectaculars és el de la Coromina, a la fotografiaFrancesc Muntada

A l’indiscutible interès paisatgístic de l’indret, cal afegir-hi l’interès botànic que va fascinar el tercer dels germans Vayreda, en Estanislau, que, després d’intervenir en la tercera guerra Carlina com a farmacèutic de les tropes del pretendent, va dedicar-se a la botànica i a l’ornitologia. No és difícil imaginar-se l’Estanislau i en Joaquim passejant per aquest indret a la darreria del segle XIX: un, escoltant els sons del pit-roig, la mallerenga, el pica-soques o la merla, i l’altre, immortalitzant en la seva tela els roures, els salzes i els pollancres. I és que la Moixina fa pensar, i molt, en el jardí de Giverny, allà on el pare de l’impressionisme Claude Monet va instal·lar la seva família, un estany de plantes exòtiques i el seu cavallet, i va pintar la cèlebre sèrie de Nenúfars.

Les laves dels volcans del Croscat i del Puig Jordà no es van aturar, però, a la fageda ni als aiguamolls de la Moixina, sinó que van arribar fins a la vall d’en Bas, que va esdevenir una mena de presa natural. Avui aquesta vall, una de les més extenses i fèrtils del Principat, atresora poblets de somni com els Hostalets d’en Bas, Joanetes o el Mallol, i és un dels indrets per on passa la via verda que uneix Olot i Sant Feliu de Guíxols, seguint el traçat del Carrilet, un tren de via estreta que entre el 1911 i el 1969 va unir les poblacions d’Olot i Girona.

La vall d’en Bas és una de les més extenses i fèrtils del nostre país

Un cop acabades les erupcions de l’antiguitat, el territori va entrar en un període de calma, però això no va significar que no s’hi produïssin modificacions. Com a resultat de la superposició de dues colades de lava i la posterior erosió del Fluvià, es va anar bastint la cinglera basàltica de Castellfollit de la Roca, d’una alçada de cinquanta metres i una longitud d’un quilòmetre. L’espectacularitat de la cinglera queda reforçada per la població que encara avui viu a les cases penjant arran del penya-segat.

Les erupcions volcàniques, a més d’esculpir geològicament la comarca i modificar-ne el curs dels rius, també n’han condicionat l’economia i la relació de l’home amb la natura. La gran fertilitat dels sòls volcànics de les valls i els municipis que envolten Olot ha propiciat una notable activitat agrària i, a vegades, l’aparició de productes únics, com els reputats fesols de Santa Pau. L’altre motor econòmic ha estat, històricament, el Fluvià. Les seves aigües han estat aprofitades des d’antic com a font d’energia per als molins i després per a les fàbriques —per això, durant el segle XIX i part del XX, Olot i Sant Joan les Fonts van tenir una potent indústria tèxtil.

La cinglera basàltica de Castellfollit és fruit de la superposició de dues colades de lava

L’interès dels garrotxins per preservar els valors del paisatge adequant-lo a les necessitats de cada moment ha donat lloc a diverses actuacions reeixides. Quan a la primeria del segle XX es va urbanitzar l’eixample Malagrida, un dels barris d’Olot, es va fer seguint el model de ciutat jardí anglès, que combinava aristocràtiques avingudes amb places arbrades. Quan, als anys vuitanta, la zona volcànica es veia amenaçada per les extraccions de greda del volcà del Croscat, es va crear el Parc Natural per protegir-la. Quan, més recentment, els garrotxins van anar abandonant les explotacions agrícoles del bosc de Tosca i l’indret va entrar en un procés de degradació, el municipi de les Preses va capitanejar el projecte de transformar el laberint de camins, parets seques, artigues i cabanes en un parc que ja ha guanyat nombrosos premis arquitectònics.

Avui, tot i la diversitat de paisatges entre la baixa i l’alta Garrotxa, entre els pobles de postal de la plana i els “colossals morrots de penya viva apuntant-se els uns als altres com proes de fantàstics barcos en combat”, com diria Marià Vayreda, hi regna un gran equilibri, un equilibri que només una nova erupció volcànica podria trencar. Però no cal patir: cap sotragada sísmica ni cap fumarola a l’horitzó.