Vall d'en Bas: territori remença

Els escenaris de la lluita pagesa de la mà de Francesc de Verntallat

Panoràmica de la vall d’en Bas, despertant-se entre la boira
Panoràmica de la vall d’en Bas, despertant-se entre la boira FOTO: Dani Codina
25 de novembre de 2007 a les 00:00
Guardar a favorits

A la Garrotxa més oculta hi ha la vall d’en Bas. Una vall que, fins avui, ha encertat a mantenir-se al marge dels grans circuits turístics. En aparença, és un lloc molt tranquil. De fons, amaga un passat rebel que, en certa manera, ha arribat fins avui. Ja veureu per què. 

Els pobles de la vall (amb excepció de les Preses), es van agrupar el 1968 per constituir l’actual municipi de la Vall d’en Bas i, paral·lelament, es va redistribuir la terra amb la fórmula de la concentració parcel·lària, de manera que es va donar un nou impuls a la pagesia local.

Paisatge

La petita Suïssa

No arriben als tres mil habitants, però disposen de 90 km2 d’una vall molt ampla que es coneix com la petita Suïssa. “Un dels sòls més fèrtils del país”, t’expliquen els qui el treballen. En primer terme, alzines, roures i faigs, i més amunt, dos perfils amb nom propi: el massís de Santa Magdalena i el Puigsacalm. Per als qui els agrada la vista dels ocells i no els fa por caminar, els direm que des d’aquest últim (1.515 m), la mirada abasta bona part del país: des del Canigó al Montseny i des de Montserrat a la mar. Com els ocells en ple vol. 

Fa quasi sis-cents anys, en aquest mateix lloc, algú ja havia reclamat la terra per a qui la treballa. Va ser Francesc de Verntallat, un noble que, al segle XV, va posar-se del cantó dels desposseïts, un rebel que va articular un exèrcit de pagesos per millorar les condicions de vida d’aquells que depenien dels senyors. Sí, la primera revolta organitzada de pagesos a Europa va ser al cor de la Garrotxa.

Francesc de Verntallat va néixer cap al 1425 en un mas rere les Preses. Era fill d’una família benestant que provenia d’una nissaga de cavallers, els Puigpardines. No sabem com van néixer el seus ideals comunitaris, però sí que sabem que, al camp, es vivien anys agitats perquè el 1427, les parròquies de la vall van demanar al seu senyor, el vescomte de Cabrera, la fi de la servitud que patien feia segles i que, als ulls d’avui, resulta incomprensible.

Imposicions abusives

En l’univers medieval, tot aquell qui vivia en el terme d’un castell —i que era quasi tothom— patia les imposicions fiscals i personals del senyor que, sobretot des dels segles XI i XII, es van anar fent més abusives. Les més dures eren els anomenats mals usos, entre els quals la remença, que vinculava els camperols al senyor en un vertader règim de servitud. 

Francesc de Verntallat treballava la terra quan Alfons IV va atorgar als pagesos el dret a trobar-se i reunir diners per a alliberar-se dels senyors. Un clima assembleari va anar prenent consciència i, sobretot, va servir per assajar el gest del líder. D’aquests anys és el primer sindicat remença —el primer d’Europa!—, que aplegava uns 20.000 focs o masos. En aquest sentit, per entendre la revolta remença, hi ha un escenari de privilegi, el Mallol, que va ser durant segles capital administrativa de l’antic vescomtat de Bas. Al Mallol hi ha la presó medieval on es tancava als pagesos que no pagaven; es pot visitar i encara s’hi troben les cadenes.

Ho sabíeu?

Els temibles mals usos dels pagesos

Segons la remença personal, els senyors no només eren propietaris dels masos, sinó dels pagesos que l’habitaven. Vinculats al senyor de per vida, per redimir-se (per deixar el mas) havien de pagar la quantitat que el senyor fixés. La remença personal va ser un dels sis temibles mals usos, o servituds que afectaren la gent del camp durant 14 generacions. Els altres cinc eren:

  • L’eixorquia. Dret del senyor a quedar-se amb un terç dels béns del pagès que moria sense fills.
  • La intestia. Quantitat que es quedava el senyor si el pagès moria sense testament.
  • La cugucia. Càstig que s’imposava al pagès si la seva dona era adúltera.
  • L’àrsia. iIndemnització que cobrava el senyor en cas d’incendi del mas.
  • La ferma d’espoli. Diners que calia pagar al senyor quan el pagès es volia casar.

Aviat, Verntallat va reunir un vertader exèrcit de pagesos. Se’ls coneixa com els verntallats. El cabdill tenia grans habilitats d’estratega i molt de sentit comú: evitava que tots els ho­mes de les famílies anessin a lluitar i els camps quedessin buits.  Els verntallats provenien de tots els punts de la vall. Són els mateixos pobles d’avui: Joanetes, al peu del Puigsacalm, amb la seva església romànica i l’artesania de balca; Hostalets, una sèrie d’hostals vora el camí ral que duia d’Olot a Vic, i Sant Privat, amb el profund pòrtic amb volta que du a la plaça remença.

Muntanya defensiva

Al malestar social s’hi va sumar un fet d’ordre polític: la pugna per la sobirania entre la Generalitat i el rei Joan II. Els pagesos van prendre partit per la Corona. I el monarca va nomenar Verntallat cap de l’exèrcit remença. S’havia acabat la pau: la primera guerra remença va durar deu anys, fins al 1472.

De Sant Quintí d’en Bas se’n tenen les primeres notícies l’any 998. Actualment, els fidels hi fan un aplec l’últim diumenge de setembre on, des del 1981, s’hi balla el ball de l’Esparver
De Sant Quintí d’en Bas se’n tenen les primeres notícies l’any 998. Actualment, els fidels hi fan un aplec l’últim diumenge de setembre on, des del 1981, s’hi balla el ball de l’Esparver

Verntallat sabia que la muntanya era la millor defensa. El seu exèrcit no va sortir mai de les terres altes de la Garrotxa, la Selva i el Ripollès. La guerra va portar derrotes a cada bàndol fins que, l’any 1470, se signava la Concòrdia de Pedralbes. I els remences es trobaven en el bàndol guanyador... o això semblava.

Tot plegat va ser un miratge. Acabada la guerra civil, van esperar que el rei suprimís les servituds, però no ho va fer. Per calmar els ànims, el 1474 va nomenar Verntallat vescomte. Però Joan II va morir al cap de cinc anys i el nou monarca, Ferran II, rei de Castella, tenia una postura molt més dura contra els pagesos. La segona revolta remença era a prop.

L'exèrcit remença no va sortir mai de les terres altes de la Garrotxa, la Selva i el Ripollès

Va començar a darrers d’estiu del 1484 amb 400 homes liderats per Pere-Joan Sala, pagès de Granollers de Rocacorba. Va ser una revolta tan breu (cinc mesos) com temerària. Sala va ser derrotat a Llerona, i executat. Verntallat es va mantenir al marge del conflicte: era gran i confiava més en una política de pau. Però, tot i la desfeta, la revolta va tenir els seus efectes. Ferran II es va adonar que havia de cedir. Després de mesos i negociacions intenses, on va caldre la mà dreta de Verntallat, el 21 d’abril del 1486, Ferran II va signar la Sentència Arbitral al monestir de Guadalupe (Extremadura), que abolia la remença personal, els mals usos i el dret a maltractar.

Pagès, capità general, amic i conseller de reis, bon estrateg i peça clau perquè aquells qui treballaven la terra adquirissin dignitat davant la llei, de Verntallat no n’han arribat cròniques completes ni grans detalls biogràfics. Tanmateix, quan la força dels fets té aquesta magnitud, són necessaris aquests detalls?