Descens de barrancs

Turisme actiu entre gorges al Pirineu pallarès

Text:
La recomanació més important abans d’aventurar-se en un barranc és anar-hi acompanyat per un guia expert.
La recomanació més important abans d’aventurar-se en un barranc és anar-hi acompanyat per un guia expert. FOTO: Francesc Muntada
25 de juliol de 2013 a les 00:00
Guardar a favorits

"T'he de confessar que no he baixat mai per cap barranc i que els ràpels em fan una mica de respecte”, he dit a en Dani, el guia de l’empresa Racons del Pirineu, quan hem arribat al pàrquing de Tremp. La seva resposta m’ha donat la primera lliçó del dia: la clau és que la persona que t’acompanyi en el descens et transmeti confiança.

El descens de barrancs és un esport que s’estén amb força arreu del nostre territori, sobretot al massís dels Ports i als Pirineus. Consisteix a progressar pel llit d’un engorjat superant els diferents obstacles mitjançant salts, tobogans o maniobres amb corda. És una activitat que, per seguretat, s’acostuma a fer en grup, i en què el domini de la tècnica és indispensable, per això s’aconsella a les persones inexpertes la contractació d’un guia que les acompanyi.

Mentre en Dani treu el material del maleter, em va explicant per a què serveix cada cosa: “Hem de saber quina és l’alçària del ràpel més llarg, ja que necessitem, per anar sobre segur, el triple de metres de corda”, em diu mentre jo m’intento encabir dins el vestit de neoprè. Les motxilles tenen uns forats perquè no s’omplin d’aigua. Allí en Dani hi porta les cordes, els mosquetons, les cintes, una navalla, un bidó estanc per posar-hi objectes personals, una farmaciola, material per reparar el calçat en cas que es trenqui i aigua. Nosaltres ens hem posat un vestit i una jaqueta de neoprè de cinc mil·límetres de gruix; els escarpins, que fan tres mil·límetres per tal que ens puguem posar el calçat de muntanya; un arnès, que ja duu incorporat el vuit per al ràpel i dues cintes amb mosquetons, i el casc.

Com que no fa calor, ens acostem a l’inici del barranc de Sant Pere, ubicat a l’entrada sud del congost de Collegats, al Pallars Jussà, amb el vestit posat. Però en dies calorosos no és recomanable, ja que ens podríem deshidratar. L’aproximació la fem per un sender que transcorre enmig d’un vessant força sec. Peus de pi blanc creixen dispersos entre un sotabosc molt mediterrani que ens impregna amb l’aroma del romaní. Sembla impossible que allí a la vora hi hagi un curs d’aigua, però a poc a poc la vegetació canvia, apareixen llentiscles i boixos, i la massa de pins es fa més densa. Ens sobrevola un grup de voltors. “Estan esperant que ens posem dins el barranc!”, bromeja en Dani.

Amb els peus al barranc de Sant Pere

Finalment hi arribem. “És un barranc apte per a tothom. Té aproximadament un quilòmetre de longitud i uns vuitanta metres de desnivell. Es triga una hora i mitja o dues a fer-lo”, m’explica en Dani. “Té quatre ràpels obligats però no hi ha salts”. I és que resulta que en un barranc els salts poden ser la part més perillosa: “De vegades cal ser molt precís apuntant el lloc on s’ha de saltar i, per molt que jo doni indicacions, no puc controlar on salta cadascú”.

Les aigües d'aquest barranc pallarès, que llisquen sobre roques de conglomerat, baixen netes i fresques. M’agafen ganes d’entrar-hi. “Abans de començar hem de tenir en compte que caminarem pel llit del riu —m’indica—. Hem de vigilar en tot moment de posar bé els peus i no relliscar.”

El Pallars Jussà és la comarca pirinenca amb més barrancs apres per al descens esportiu

Fa un dia una mica enterenyinat, però el sol treu el cap de tant en tant i la temperatura de l’ambient és força agradable. De moment no ens submergim del tot a l’aigua i la sensació de fred que fa dies que temo encara no ha arribat. Caminem pel llit, agafant confiança en un medi desconegut. Al cap d’una estona, el guia s’atura. “Aquí hi ha el primer ràpel!”, diu rient, esperant la meva reacció. Pel lloc on hem de baixar, hi baixa un petit salt d’aigua.

A la roca hi ha un punt de suport on ens podem assegurar mentre preparem tot el material. Quan miro cap avall quedo fascinada. Hi ha un gorg d’aigua cristal·lina envoltat de parets altes de roca grisa. Observant aquest espectacle entenc el perquè del descens de barrancs; hi ha indrets inimaginables als quals només s’hi pot accedir resseguint sense por un curs d’aigua.

En Dani passa la corda pel vuit del meu arnès i m’explica què he de fer. “Has de deixar anar el cul fins que les cames et quedin perpendiculars a la roca. Amb la mà dreta deixes anar la corda a poc a poc i així aniràs baixant. És molt important que miris avall, ja que si no l’aigua et cauria a la cara i no podries respirar”. “Bé, però això de deixar-me caure al buit em fa una mica de por”, li confesso amb un somriure nerviós als llavis. “No et preocupis; si pel que fos tinguessis algun problema, jo t’estic assegurant amb l’altra corda”, em tranquil·litza.

No tinc cap més sortida: toca tirar avall. Començo el descens. L’aigua és molt freda i, ara sí, entra per la part superior del neoprè. Se m’eriça la pell; una mescla de nervis i fred. A poc a poc vaig baixant per la roca, sorpresa del control que jo mateixa tinc de la corda i, per tant, de la situació. A mesura que perdo altura m’adono que la por va desapareixent; que això és més divertit del que m’esperava! Arribo a baix i caic directament a l’aigua d’aquella piscina natural. “Bé?”, em pregunta en Dani des de dalt. Tot perfecte. I mentre espero que ell baixi m’entretinc banyant-me en l’aigua glaçada del Pirineu.

Impactada per les bones sensacions que m’assetgen durant el descens, continuem fent camí. Cada ràpel que practiquem em dóna més confiança i quan arribem al darrer quedo completament muda. L’aigua es perd per un forat que hi ha al llit del riu i cau en una gorja que reposa entre les parets ben encanonades del barranc. “Avui no podrem baixar pel forat, hi ha massa aigua”, em diu en Dani.

Aigües avall amb la màxima seguretat

Casc

Element que protegeix el cap de possibles cops i de la caiguda de pedres.

Mosquetó

És un element de seguretat amb forma d’anella per on passa la corda que es tanca automàticament. Sovint incorpora un mecanisme de seguretat per evitar obertures involuntàries.

Cintes

Les cintes s’utilitzen per unir dos elements; en aquest cas, el mosquetó a l’arnès.

Arnès

Cinturó de seguretat que, en el cas del barranquisme, duu incorporat uns culots de plàstic per tal d’evitar malmetre el vestit de neoprè i l’arnès mateix.

Vuit

És una peça metàl·lica amb dos forats de diferents mides per on passa la corda durant el ràpel.

Escarpins

Són els mitjons de neoprè, els quals, a diferència del vestit, tenen un gruix de 3 mm per tal de poder-se calçar bé les botes de muntanya.

Vestits de neoprè

Generalment s’utilitzen vestits de 5 mm de gruix per garantir el manteniment de la temperatura corporal.

En un barranc, el cabal d’aigua varia segons l’època de l’any i en funció de les pluges que han caigut. Abans d’endinsar-s’hi cal tenir en compte quina és la previsió meteorològica per a les hores següents, i és indispensable valorar en quin estat es troba el barranc i si és practicable, ja que, de vegades, un cabal massa gran fa impossible el descens. Però en Dani és previsor i coneix molt bé el terreny. A la vora hi ha un salt obert per on s’escola l’aigua i s’hi pot rapelar sense cap problema. “Si el fas bé, et posaré un notable!”, bromeja.

Mentre el nostre guia torna a preparar tot el material, descobreixo unes petites flors de color lila que creixen en un petit entrant de la roca. “Són orelles d’ós —m’explica—. Es diuen així perquè les fulles en tenen la forma”. És tot un privilegi observar-les de tan a prop en un paratge com aquest.

Agafo la corda i la passo pel vuit, alentint els moviments per tal d’evitar que aquest moment acabi. Però no el puc aturar eternament. Respiro fondo i em deixo anar. Ara cau molta aigua, però en passar per sobre el meu cos s’emporta la mica de por que encara quedava. Entro al gorg eufòrica; això m’agrada molt més del que m’imaginava. “Així doncs, què?, em poses el notable?”.