'Fin' (Acantilado 2009), de David Monteagudo, és Sobre una roca, d’aquelles novel·les que et cau a les mans i no la deixes anar fins que no saps com acaba i descobreixes, com en totes les bones aventures, que el destí només és una excusa per viure el camí. La versió cinematogràfica no va saber traduir la intriga addictiva de l’original, tot i que els escenaris estaven molt ben escollits i transmetien d’alguna manera la solitud inquietant que viuen els protagonistes. Un d’aquests paisatges era el congost de Mont-rebei, i de ben segur que més d’un espectador es va preguntar, i va buscar per Internet, en quins paratges havien filmat la pel·lícula. Com passa als personatges de Fin, el que val la pena d’acostar-se al tall més oriental de la serralada del Montsec no és la destinació final, que se’l marca cada visitant, sinó el fet mateix d’anar descobrint el terreny que trepitgem a cada passa mentre les parets intimidants que el custodien es fan cada cop més grans damunt nostre.
Seguint la Noguera per la cara nord
L’accés més ràpid i còmode per gaudir de les entranyes del congost és per la cara nord, seguint el curs de la Noguera Ribagorçana des de l’aparcament habilitat expressament per aquest motiu i creuant el pont penjant que salva el barranc de la Maçana. L’accés més clàssic, d’altra banda, és arribar-hi des de la vall d’Àger, deixant el cotxe a l’ermita de la Pertusa i agafant el senderó que, després de creuar un seguit de barrancs, no ens deixa pràcticament més opcions que endinsar-nos en el congost fins al fons. Fa un parell d’anys, però, va obrir-se un altre accés des del Montsec d’Estall, el més salvatge i inhòs pit de tots els que conformen aquesta serra imponent que mai no ha deixat de ser una frontera.
Patrimoni
Josep Ramon Segura, qui durant molts anys va ser president del Centre Excursionista de Lleida i mai no ha deixat de sentir-se atret per aquesta terra de fertilitat seca i pedregosa, explica que “el projecte original de les autoritats aragoneses pretenia recuperar la comunicació per carretera des d’Estall cap a Àger per facilitar el pas de vehicles a banda i banda del pantà, però la reticència per part de diverses entitats excursionistes i ecologistes catalanes va reconduir el projecte”. El resultat final no es pot dir que sigui del gust de tothom, tanmateix és un camí només apte per a vianants que us convidem a descobrir i valorar personalment.
Un camí entre dues ermites
La ruta proposada comença al refugi de Montfalcó, vora la petita ermita de Santa Quitèria. Aquesta, construïda al llom d’una afilada cresta de roca grisosa, és la que es veu des dels voltants de la Mare de Déu de la Pertusa, i des del seu emplaçament tenim una perspectiva sobre el paisatge que ens sorprèn perquè ens situa a l’altra banda del mirall, a la banda que fins ara només estava a l’abast dels més atrevits. Ben senyalitzat i fressat, el camí que arriba al congost des de Montfalcó s’endinsa per boscos d’alzina i pinassa, amb sotaboscos de secà on predominen els matolls punxents i plantes aromàtiques com la farigola, de flor rosada i delicada. Com el sender tradicional que des de la banda de la Noguera mena a Mont-rebei, el nostre va salvant petites fondalades pedregoses que amaguen i mostren parets imponents, cada vegada més properes i altes.

Sovint tenim una bona vista sobre el pantà de Canelles, el qual, quan arriba el bon temps, els caiacs vermells solquen silenciosos deixant una petita estela d’ones que es trenquen a les ribes d’aquest petit mar d’aigua dolça. A mesura que avancem, però, se’ns fa més evident que entre nosaltres i Mont-rebei se’ns interposen uns enormes contraforts; unes muralles que també van trobar-se els enginyers que van traçar-lo; uns murs que van decidir superar amb la construcció d’unes escales de fusta. Aquestes no han estat exemptes de polèmica pel seu impacte visual, alhora que s’han convertit en un gran atractiu. No és un tram apte per a gent que pateixi vertigen, ja que tot i ser segures la sensació de buit és forta i el pas, prou llarg. Fent ziga-zaga les escales pugen i pugen el primer tram, i abans d’arribar al pont que ens permet arribar a l’altra banda del pantà, una segona escala torna a posar a prova les nostres pulsacions.
Quan el pantà està més buit, la seva llera queda al descobert, uns camps grisosos i erms que contrasten amb els verds de la muntanya. Cada vegada tenim la sensació de ser més petits, i un crit esbojarrat ressona pels penya-segats. És un espectacle difícil de veure, però de tant en tant és possible albirar la silueta d’un home volador que s’ha llançat al no-res des del penya-segat i espera uns segons eterns abans no obre el paracaigudes. “Als mesos d’hivern la zona inundable que resta seca és una plataforma ideal per a l’aterratge”, explica David Fusté, aficionat al salt base. El camí baixa fins al pont per creuar el pantà, i de seguida torna a guanyar altura per enllaçar amb el GR 1 que ve de la Pertusa passant pel Mas de Carlets, refugi on hi ha una de les poques fonts de la zona.
Senders que naveguen pel pantà
La ruta original que feia servir la gent de la comarca per travessar el congost anava per la vora del riu, i a voltes hi ha trams que queden al descobert i tornen a esfondrar-se dins l’aigua com una serp que navega pel fons del pantà cercant els rastres de la memòria. Som, ara sí, a les portes de Mont-rebei. Actualment el pas que creua el congost és un camí picat a la roca viva, amb espectaculars sortints que aprofiten els plecs de la muntanya per oferir-nos una visió privilegiada del recorregut que ens espera o que ja hem deixat enrere. A mig recorregut, abans el congost no s’obri generosament i ens deixi veure la frondositat continguda dels boscos obacs de la cara nord, un corriol es perd bosc amunt cap a la dreta, el qual ens porta d’una grimpada fins a l’entrada de la cova Colomera.
Pobles
Aquí, mentre alguns escaladors s’aventuren a traçar línies que repten la força de la gravetat, un grup d’arqueòlegs han trobat testimonis dels primers pobladors d’aquest congost. Homes i dones que fa milions d’anys van decidir que aquest racó de món, amagat i inaccessible, ben protegit i a tocar de l’aigua que baixa de les muntanyes més altes, era un lloc idoni per veure-hi passar el temps i les tempestes; un paisatge idíl·lic i vertiginós alhora on pots imaginar-te que et trobes a la fi del món.
Aquest article es va publicar en el número 203 del Descobrir (Gener 2015)