La muntanya dins de casa: l'ànima del Pallars

Les memòries i els materials de l'arquitectura tradicional de l'Alt Pirineu

El Centre d’Art i Natura de Farrera conserva l’embigat en estisora tan característic dels pallers del Pallars
El Centre d’Art i Natura de Farrera conserva l’embigat en estisora tan característic dels pallers del Pallars FOTO: Oriol Clavera
24 de març de 2026 a les 10:00
Guardar a favorits

Escolta l'article ara…

0:00
1:33

Tota casa pallaresa té quatre mateparets, el fang per lligar-les, la fusta per a tancaments i bigues, i el ferro, extret durant segles de la vall Ferrera, per a un reguitzell d’usos. Els forrellats de les portes, les anelles per trucar a les cases i estirar les portes, les baldes, les frontisses o els estripagecs de les finestres estroben a gairebé tots els pobles del Pallars. Els balcons de ferro, més apreciats que no pas els de fusta, ja són més escassos i potser per aquest motiu van donar lloc a la dita pallaresa “durarà més que un balcó de ferro”, aplicada a coses o persones que tindran una llarga existència.

A partir d’aquí, el clima té un paper determinant per apreciar diferències entre les cases del Pallars. Com més pluja i neu, més caràcter de muntanya tenen els edificis. Les cobertes de llosa són més inclinades, algunes tenen llucanes, i no hi falten mai els retenidors de ferro perquè la neu no llisqui de cop i caigui al carrer o sobre les persones. Els ràfecs de les cobertes també tenen més voladís per protegir els balcons o llargues balustrades, que sovint a l’estiu són plenes de testos amb flors.

Casa Jaume del nucli d’Estaís, on es veu el ràfec amb voladís de la coberta que protegeix els balcons de la pluja
Casa Jaume del nucli d’Estaís, on es veu el ràfec amb voladís de la coberta que protegeix els balcons de la plujaOriol Clavera

Les eres —on se separava el gra de la palla, es ventava el cereal i s’emmagatzemava la palla— llueixen uns bonics embigats en estisora perquè siguin immunes a les tempestes, malgrat tenir un lateral obert. I, per tal de caminar pel carrer sense mullar-se o haver de trepitjar la neu, en alguns pobles encara es conserven algunes de les llargues porxades medievals de les viles closes. És el cas d’Escaló, Peramea, Sarroca de Bellera, Sort, Rialp o Tírvia.

Si es vol visitar una casa pallaresa de muntanya tal com era durant la primera meitat del segle XX, és de visita obligada Casa Gassia de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu. S’hi fan visites guiades en què cada racó i cada objecte expliquen, no només una manera de viure profundament lligada a la vida familiar, sinó també a l’entorn geogràfic. Les pedres de les parets, extretes a pocs metres de la casa, parlen dels traginers que travessaven el port de la Bonaigua, entre el Pallars Sobirà i l’Aran. La fusta dels terres, dels envans, de les bigues, dels mobles i de les eines evoca els raiers que baixaven troncs immensos tallats als boscos del Pallars. Els cremalls, juntament amb tot el que és de ferro, encara recorden la farga, l’enclusa i el carbó procedent de les carboneres fume- jants del mig del bosc. El rebost ens parla dels horts, dels bolets, de la matança del porc i, sobretot, del formatge serrat i de tupí amb gust d’herba de muntanya.

La Casa Gassia, que es conserva tal com era a principis del segle xx, és la seu de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, a Esterri d’Àneu
La Casa Gassia, que es conserva tal com era a principis del segle xx, és la seu de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, a Esterri d’ÀneuOriol Clavera

Casa Gassia és una casa fossilitzada en un moment determinat. Si reculéssim més enllà del segle XX hauria estat diferent perquè les cases canvien de generació en generació. L’any 1787, segons va deixar escrit l’agrònom anglès Arthur Young a Viatge a Catalunya, al poble d’Escaló el fum sortia pels forats de les finestres —totes sense vidres—, perquè no hi havia xemeneies. Young no va veure finestres amb vidres fins que va arribar a la Pobla de Segur. És possible que la generació següent ja incorporés els vidres, si bé fins fa ben poc les finestres han continuat sent poques i petites.

El 1790, tres anys després de la visita de l’agrònom, el magistrat de la Il·lustració Francisco de Zamora va adreçar 143 preguntes als pobles del Pallars. Una d’elles feia referència a “la suerte de casas que usan, de qué materiales están edificadas”. Tots els pobles de la vall Fosca li responen que estan fetes de “piedra y barro”, però amb matisos significatius: mentre que als nuclis d’Aguiró i Obeix indiquen que “el techo de ellas se llama terrat”, Beranui, Astell i Paüls diuen que “los tejados son de losas”, i Antist respon que les cases són “de cal y canto, cubiertas de tejas, que todo este materialse halla en el término, muy bueno”.

Materials

Fusta al nord, guix al sud

A grans trets, al Pallars allò que diferencia les cases és la latitud i l’altitud. Tradicionalment es diu que, de Rialp cap al nord, les protagonistes dels edificis són la fusta i la llosa. Fusta per construir les plantes, fusta per separar les habitacions, fusta arreu. En canvi, de Rialp cap al sud hi regna el guix: guix per arrebossar les façanes, per fer els revoltons dels sostres, els envans, la llar de foc, les prestatgeries…

Aquesta dualitat respon a condicions climàtiques diferents. Les construccions septentrionals, sotmeses a un clima més atlàntic, prioritzen materials resistents a la humitat i a la neu, mentre que les meridionals, amb una influència més mediterrània, aprofiten l’abundància del guix. Ambdós models conviuen a l’Alta Ribagorça i a l’Alt Urgell, territoris de transició. En canvi, a l’Aran i a Andorra el paisatge arquitectònic és més homogeni, i les cases s’assemblen molt a les de les altes valls pallareses, ribagorçanes i alt-urgellenques.

Així, dins d’una mateixa vall cada poble construïa amb el que tenia més a la vora, fins al punt que algunes bordes es cobrien amb palla de sègol. Se’n pot veure un exemple a les bordes de Llosaus de la vall de Cardós, a prop de Ginestarre, on se n’ha restaurat una tal com era originalment.

Les pedres rogenques de Siarb

Un altre exemple de vall on es perceben aquestes diferències és la de Siarb, també al Pallars Sobirà. En aquest cas, el que canvia és la pedra. Allà on aflora una falla rogenca de conglomerats, gresos, llims i argiles, les parets de les cases tenen pedres rogenques. En canvi, als pobles de la mateixa vall situats a fora de la franja geològica, les pedres són de color gris.

Ho sabíeu?

Quan la casa parla dels cabals de la família

Amb una primera ullada a les cases pallareses ja es pot intuir si una família era forta. Al Pallars, una casa grossa ho és sobretot pels metres quadrats. Tot hi és gran: l’edifici amb cobertes a diversos vessants; les xemeneies; les façanes arrebossades; les finestres i balconades; la porta principal; la sala; els dormitoris amb alcova; la capella particular... Tot té una grandària notable, especialment si es compara amb les cases veïnes. També criden l’atenció els edificis annexos: les quadres per a les mules, l’era amb porxos d’arcades de pedra, els pallers.

I si la mida ja parla de riquesa, una mirada més atenta descobreix el treball artesanal: balcons de fusta tornejada o de ferro forjat, tosques escultures als caps de bigues que sostenen cobertes i balustrades, marcs de finestres amb pedra treballada. Fins i tot les baldes de ferro de les portes mostren feines delicades, pensades tant per durar com per lluir.

I precisament a la vall de Siarb hi havia un poble amb terrats: Tornafort. El va fotografiar l’any 1892 el geòleg Lluís Marià Vidal. Si no fos per l’església i el campanar, hom diria que la imatge es va prendre a les serralades de l’Atles o de l’Himàlaia. Com que al poble no tenien cap llosera, però sí molt de bosc i un indret amb terra argilosa, cobrien les cases amb capes de bigues i, al capdamunt, hi estenien una capa de fang d’un pam de gruix, ben compactat, per evitar esquerdes i goteres.

Adéu a la pissarra; aquí al Jussà, la teula ens diu que l'hivern és una mica més amable
Adéu a la pissarra; aquí al Jussà, la teula ens diu que l'hivern és una mica més amableOriol Clavera

Ara bé, tant a la vall Fosca com a la de Siarb, tan bon punt les famílies tenien prou recursos, substituïen els terrats per cobertes inclinades de teula o de llosa, molt més eficients per evitar goteres. D’aquesta manera, cada generació va incorporant noves comoditats. A mitjan segle XX va arribar l’aigua corrent a moltes cases pallareses i es van construir lavabos a l’interior. Tot i això, encara hi havia padrins que, avesats als bugaders, feien servir la banyera com a lloc per tenir-hi testos amb plantes.

I la llar de foc, el cor de qualsevol casa per- què era on es cuinava i es feia vida, també va evolucionar. Amb el temps va deixar pas a les cuines econòmiques i, més endavant, aquelles grans cuines de ferro forjat que ocupaven tant d’espai i ho ensutjaven tot, van ser substituïdes per cuines de gas, de vitroceràmica o inducció. En definitiva, com diu l’escriptor i historiador Albert Villaró a Cadí [Una biografia], “el que hi ha en una casa de muntanya surt de la muntanya”.

Casa Leonardo

Situada a Senterada, de camí a la vall Fosca, més que una casa rural és un projecte de vinculació històrica i actual amb el territori. Hi trobareu calidesa, autenticitat i cuina de muntanya de temporada. casaleonardo.net

Lo Paller

Aquest hotel situat a les Valls d’Àneu ha sabut conservar tant l’arquitectura com l’esperit de muntanya, i a la vegada oferir un gran confort. Ideal per a famílies, també els apartaments que tenen a tocar. Al restaurant, ofereixen plats tradicionals, amb productes locals de temporada. lopaller.com

Propostes

Una escapada rodona al Pallars

Per tal de posar-nos a la pell dels pallaresos que podrien haver viscut a Casa Gassia, us proposem visitar aquest habitatge i, també, els comerços de la seva època amb els productes que consumien. També us recomanem restaurants que abans havien estat pallers o estables, i allotjaments familiars situats en cases tradicionals.

Ecomuseu de les Valls d'Àneu

A part de la visita guiada a Casa Gassia, també s’ofereixen visites a altres edificis històrics de les Valls d’Àneu, com les esglésies romàniques de Sant Joan d’Isil o Sant Pere del Burgal, les pintures murals originals de Santa Maria d’Àneu o els búnquers de la Guingueta d’Àneu, entre d’altres. ecomuseu.com

Botigues Museu de Salàs

No us perdeu la visita guiada pels antics establiments d’aquest bonic poble del Pallars Jussà. Fareu un salt en el temps i escoltareu moltes anècdotes curioses. Visitareu la farmàcia, l’estanc, la botiga d’ultramarinos & coloniales, la merceria-perfumeria, el quiosc, la impremta, el cafè i la barberia. botiguesmuseusalas.com

Passejada amb vista per la Vall Fosca

Per fer una passejada per pobles de muntanya amb encant i amb cases tradicionals pallareses podeu seguir aquesta ruta a peu pels antics corriols que els uneixen. Indicada amb pals de fusta amb banderoles i ratlles de pintura groga, se surt d’Estavill, es passa per Antist i s’arriba a Castell-estaó, amb un mirador des del qual s’obté una preciosa vista aèria de la vall. Són 5,3 km (anada), que es poden fer en 1 h i 45 min.

Ruta a peu pels pobles de la Vall de Cardós

Aquesta ruta és circular i està marcada amb pals i pintura groga. L’itinerari surt d’Arrós, puja a Esterri de Cardós, flanqueja fins al mirador del cap de la Roca (imprescindible!) i baixa fins a Lladrós, on els senyals ens portaran fins a Benante. Ja només quedarà pujar fins a Arrós, d’on hem sortit. La ruta fa 8,30 km, que es fan en 2 h i 30 min, i té un desnivell que no arriba als 390 metres.