Tota casa pallaresa té quatre mateparets, el fang per lligar-les, la fusta per a tancaments i bigues, i el ferro, extret durant segles de la vall Ferrera, per a un reguitzell d’usos. Els forrellats de les portes, les anelles per trucar a les cases i estirar les portes, les baldes, les frontisses o els estripagecs de les finestres estroben a gairebé tots els pobles del Pallars. Els balcons de ferro, més apreciats que no pas els de fusta, ja són més escassos i potser per aquest motiu van donar lloc a la dita pallaresa “durarà més que un balcó de ferro”, aplicada a coses o persones que tindran una llarga existència.
Relacionat
7 coses que no sabíeu del PallarsA partir d’aquí, el clima té un paper determinant per apreciar diferències entre les cases del Pallars. Com més pluja i neu, més caràcter de muntanya tenen els edificis. Les cobertes de llosa són més inclinades, algunes tenen llucanes, i no hi falten mai els retenidors de ferro perquè la neu no llisqui de cop i caigui al carrer o sobre les persones. Els ràfecs de les cobertes també tenen més voladís per protegir els balcons o llargues balustrades, que sovint a l’estiu són plenes de testos amb flors.

Les eres —on se separava el gra de la palla, es ventava el cereal i s’emmagatzemava la palla— llueixen uns bonics embigats en estisora perquè siguin immunes a les tempestes, malgrat tenir un lateral obert. I, per tal de caminar pel carrer sense mullar-se o haver de trepitjar la neu, en alguns pobles encara es conserven algunes de les llargues porxades medievals de les viles closes. És el cas d’Escaló, Peramea, Sarroca de Bellera, Sort, Rialp o Tírvia.
Si es vol visitar una casa pallaresa de muntanya tal com era durant la primera meitat del segle XX, és de visita obligada Casa Gassia de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu. S’hi fan visites guiades en què cada racó i cada objecte expliquen, no només una manera de viure profundament lligada a la vida familiar, sinó també a l’entorn geogràfic. Les pedres de les parets, extretes a pocs metres de la casa, parlen dels traginers que travessaven el port de la Bonaigua, entre el Pallars Sobirà i l’Aran. La fusta dels terres, dels envans, de les bigues, dels mobles i de les eines evoca els raiers que baixaven troncs immensos tallats als boscos del Pallars. Els cremalls, juntament amb tot el que és de ferro, encara recorden la farga, l’enclusa i el carbó procedent de les carboneres fume- jants del mig del bosc. El rebost ens parla dels horts, dels bolets, de la matança del porc i, sobretot, del formatge serrat i de tupí amb gust d’herba de muntanya.

Casa Gassia és una casa fossilitzada en un moment determinat. Si reculéssim més enllà del segle XX hauria estat diferent perquè les cases canvien de generació en generació. L’any 1787, segons va deixar escrit l’agrònom anglès Arthur Young a Viatge a Catalunya, al poble d’Escaló el fum sortia pels forats de les finestres —totes sense vidres—, perquè no hi havia xemeneies. Young no va veure finestres amb vidres fins que va arribar a la Pobla de Segur. És possible que la generació següent ja incorporés els vidres, si bé fins fa ben poc les finestres han continuat sent poques i petites.
El 1790, tres anys després de la visita de l’agrònom, el magistrat de la Il·lustració Francisco de Zamora va adreçar 143 preguntes als pobles del Pallars. Una d’elles feia referència a “la suerte de casas que usan, de qué materiales están edificadas”. Tots els pobles de la vall Fosca li responen que estan fetes de “piedra y barro”, però amb matisos significatius: mentre que als nuclis d’Aguiró i Obeix indiquen que “el techo de ellas se llama terrat”, Beranui, Astell i Paüls diuen que “los tejados son de losas”, i Antist respon que les cases són “de cal y canto, cubiertas de tejas, que todo este materialse halla en el término, muy bueno”.
Materials
Així, dins d’una mateixa vall cada poble construïa amb el que tenia més a la vora, fins al punt que algunes bordes es cobrien amb palla de sègol. Se’n pot veure un exemple a les bordes de Llosaus de la vall de Cardós, a prop de Ginestarre, on se n’ha restaurat una tal com era originalment.
Les pedres rogenques de Siarb
Un altre exemple de vall on es perceben aquestes diferències és la de Siarb, també al Pallars Sobirà. En aquest cas, el que canvia és la pedra. Allà on aflora una falla rogenca de conglomerats, gresos, llims i argiles, les parets de les cases tenen pedres rogenques. En canvi, als pobles de la mateixa vall situats a fora de la franja geològica, les pedres són de color gris.
Ho sabíeu?
I precisament a la vall de Siarb hi havia un poble amb terrats: Tornafort. El va fotografiar l’any 1892 el geòleg Lluís Marià Vidal. Si no fos per l’església i el campanar, hom diria que la imatge es va prendre a les serralades de l’Atles o de l’Himàlaia. Com que al poble no tenien cap llosera, però sí molt de bosc i un indret amb terra argilosa, cobrien les cases amb capes de bigues i, al capdamunt, hi estenien una capa de fang d’un pam de gruix, ben compactat, per evitar esquerdes i goteres.

Ara bé, tant a la vall Fosca com a la de Siarb, tan bon punt les famílies tenien prou recursos, substituïen els terrats per cobertes inclinades de teula o de llosa, molt més eficients per evitar goteres. D’aquesta manera, cada generació va incorporant noves comoditats. A mitjan segle XX va arribar l’aigua corrent a moltes cases pallareses i es van construir lavabos a l’interior. Tot i això, encara hi havia padrins que, avesats als bugaders, feien servir la banyera com a lloc per tenir-hi testos amb plantes.
I la llar de foc, el cor de qualsevol casa per- què era on es cuinava i es feia vida, també va evolucionar. Amb el temps va deixar pas a les cuines econòmiques i, més endavant, aquelles grans cuines de ferro forjat que ocupaven tant d’espai i ho ensutjaven tot, van ser substituïdes per cuines de gas, de vitroceràmica o inducció. En definitiva, com diu l’escriptor i historiador Albert Villaró a Cadí [Una biografia], “el que hi ha en una casa de muntanya surt de la muntanya”.
Casa Leonardo
Situada a Senterada, de camí a la vall Fosca, més que una casa rural és un projecte de vinculació històrica i actual amb el territori. Hi trobareu calidesa, autenticitat i cuina de muntanya de temporada. casaleonardo.net
Lo Paller
Aquest hotel situat a les Valls d’Àneu ha sabut conservar tant l’arquitectura com l’esperit de muntanya, i a la vegada oferir un gran confort. Ideal per a famílies, també els apartaments que tenen a tocar. Al restaurant, ofereixen plats tradicionals, amb productes locals de temporada. lopaller.com
Propostes
Aquest article es va publicar en el número 326 del Descobrir (Abril 2026)