Pòquer de voltors

QUatre grans carronyaires conviuen al Prepirineu

Voltors en un canyet proper a Gerri de la Sal
Voltors en un canyet proper a Gerri de la Sal FOTO: Jordi Bas
25 de juliol de 2009 a les 00:00
Guardar a favorits

Un dels espectacles naturals més atractius a casa nostra és el dels grans voltors sobrevolant els cels del Pirineu i el Prepirineu. També és sorprenent veure’ls lluitar perm la carronya que troben als canyets, llocs autoritzats per deixar-hi restes de bestiar mort. El que no sap tanta gent és que les muntanyes prepirinenques són l’únic lloc d’Europa on conviuen les quatre grans espècies d’ocells carronyaires del Vell Continent: el voltor comú, el trencalòs, l’aufrany i el voltor negre. Possiblement el millor lloc per veure’ls tots junts sigui la serra de Boumort. Aquest territori salvatge i solitari és una bona mostra de l’hàbitat idoni per als grans carronyaires. Cingleres i penya-segats calcaris configuren un relleu abrupte que es combina amb uns boscos extensos, uns prats dilatats i uns amplis horitzons. La muntanya d’Alinyà, les serres de Gurp i Sant Gervàs o el Montsec són altres zones on gaudir del vol d’aquests ocells.

 

Els voltors són aus carronyaires i, en lloc de caçar preses, mengen restes d’animals morts, complint una funció ecològica vital: fer desaparèixer els cadàvers d’animals salvatges o domèstics abandonats al medi natural. Cada espècie n’aprofita una part diferent i per tant no solen competir per l’aliment. El voltor comú prefereix les parts toves, com ara les vísceres, mentre que el negre es decanta per les més dures, com la pell o els cartílags. L’aufrany aprofita els trossos més petits i el trencalòs s’alimenta sobretot dels esquelets. Aquesta funció de neteja era ben vista pels ramaders, ja que els permetia desfer-se dels animals morts d’una manera fàcil i econòmica. Però en els últims tres anys les coses han canviat. Per por de l’extensió de la malaltia de les vaques boges, una normativa europea sanitària va obligar a recollir i incinerar el bestiar mort en lloc de deixar-lo a la muntanya.

Des de llavors, l’aliment dels voltors ha disminuït i per això han mostrat comportaments poc habituals. Se’ls ha vist cercant menjar en abocadors, han atacat caps de bestiar ferits i han matat alguna vaca mentre paria. Per afrontar el problema, denunciat reiteradament pels ramaders, el Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya construeix nous canyets, a més de continuar pagant indemnitzacions als afectats.

Ho sabíeu?

El poder d'atracció d el Boumort

El canyet que hi ha a la serra de Boumort és un dels vint punts d’alimentació suplementària que van formar part del cens de voltors que es va fer el desembre passat. Per atreure els ocells, s’hi van dipositar fins a tres-cents quilos de restes d’animals. Els tècnics que van vigilar l’indret van comptar-hi sis voltors negres, dels quals tres (en Portell, la Perla i l’Herbassina) havien estat alliberats un any abans. També van aparèixer sis trencalossos i un grup de cent vint voltors comuns. D’aufranys no se’n van observar a ple hivern, perquè a casa nostra arriben a la primavera.

D’altra banda, la Unió Europea ha aprovat recentment excepcions legals que permetran tornar a deixar restes d’animals morts a la muntanya. El turisme ornitològic és la cara positiva de les relacions entre la població rural i els voltors, amb nombroses propostes com la Ruta de la vall dels voltors, al municipi de Tremp. “A poc a poc, el nombre de visitants de la ruta va augmentant i això fa que els habitants de la zona comencin a confiar en les oportunitats que ofereix aquest tipus de turisme”, explica Josep Àngel Alert, tècnic de recursos naturals de l’Ajuntament de Tremp.

Salvats al límit

El privilegi ornitològic d’observar els quatre voltors europeus junts és recent. De fet, durant la primera meitat del segle XX, el nombre de voltors va disminuir de manera alarmant per motius diversos, però sobretot pel verí que s’utilitzava per matar animals que després els carronyaires es menjaven. A començament dels vuitanta del segle passat, el trencalòs va estar a punt d’extingir-se als Països Catalans, i de voltor comú només en quedaven una trentena de parelles. El voltor negre ja havia desaparegut dels Pirineus a final del segle XIX, a causa, probablement, de la desforestació de les muntanyes i de la persecució directa.

Amb els anys, i amb l’esforç de moltes persones i el suport d’administracions i ONG, els voltors s’han anat recuperant, tot i que amb un èxit desigual depenent de l’espècie. El voltor comú és el que més s’ha estès, amb quasi cinc-centes parelles establertes avui al nostre país. La situació del trencalòs és diferent.

Un voltor comú i un voltor negre pugnen per gaudir d’unes restes al canyet del Boumort
Un voltor comú i un voltor negre pugnen per gaudir d’unes restes al canyet del Boumort

Antoni Margalida, naturalista i vicepresident del Grup d’Estudi i Protecció del Trencalòs, explica que l’espècie es troba encara força amenaçada perquè, tot i els esforços, el percentatge de parelles que crien amb èxit continua disminuint i la mortalitat no natural per factors com el verí continua operant. “Si la tendència actual no canvia —alerta—, l’espècie podria començar a patir un procés regressiu”. El més petit dels voltors, l’aufrany, ha experimentat una davallada forta arreu d’Europa, tot i que a Catalunya la seva situació, amb unes quaranta parelles, sembla que millora, diu Marc Gàlvez, biòleg expert en carronyaires. Malgrat això, “no s’ha de baixar la guàrdia —afegeix—, ja que és una espècie molt vulnerable al verí i, a més, és migradora, per la qual cosa la seva conservació va més enllà de les nostres fronteres”. Des que es va extingir, només algun exemplar de voltor negre havia sobrevolat el Prepirineu, i sempre de pas. Amb el projecte El retorn del voltor negre a Catalunya, el Departament de Medi Ambient i l’Obra Social de Caixa Catalunya pretenen que aquest ocell torni a criar al nostre país.

Des del 2007 s’han alliberat vint-i-sis individus repartits per la serra de Boumort i la muntanya d’Alinyà. Marc Gàlvez, tècnic del projecte, en valora els resultats fins ara: “Alguns dels exemplars s’han dispersat i han tornat, d’altres han mort, però actualment quinze voltors negres viuen fixos a l’àrea de reintroducció. Aquesta primavera s’han format tres parelles, tot i que encara no s’han reproduït”. El projecte continuarà en els pròxims anys fins a alliberar una seixantena de voltors. Tot i haver millorat, per tant, la situació dels quatre voltors requereix encara de més esforços si volem continuar gaudint del seu vol.

Els quatre carronyaires en joc

Voltor comú (Gyps fulvus)

De color marró, tot i que el cap i el coll són d’un to blanquinós. Té les ales molt amples i la cua curta en forma de ventall. Quan vola, quasi sempre ho fa planejant i en grups. Pot assolir una envergadura de 2,80 metres.

Trencalòs (Gypaetus barbatus)

Aufrany (Neophron percnopterus)

El voltor més petit i l’únic que d’adult és blanc, llevat d’una franja negra a la part exterior de les ales. Arriba a Catalunya al març i torna a les zones d’hivern, situades al centre i sud d’Àfrica, els primers dies de setembre.

Voltor negre (Aegypius monachus)

També es coneix pel voltor monjo pel seu cos negre i el cap pelat. És l’ocell més gran d’Europa i pot arribar als tres metres d’envergadura i als catorze quilos de pes. Fa el niu als arbres, a diferència de la resta, que ho fan en cingleres.