Per un moment tanqueu els ulls i imagineu l’escena següent, pròpia d’un mes de gener: ens trobem en un bosc de pi negre del Pallars Sobirà, a uns 1.800 metres d’altura, la temperatura és d’uns quants graus sota zero, la neu recobreix el sotabosc o descansa damunt els arbres, i fa poca estona que s’ha fet de nit. De sobte, el silenci es trenca pel cant d’un rapinyaire. És probable que escolteu l’udol del menut mussol pirinenc (Aegolius funereus), un dels ocells més esquius de l’alta muntanya i una de les joies de la corona de l’extens Parc Natural de l’Alt Pirineu.
Aquest petit mussol es reconeix per la seva cara pàl·lida, el color daurat dels ulls i la mirada encuriosida. Tot i això, el pirinenc és un rapinyaire que sol passar desapercebut, tant que fins el 1983 no es tenia constància que habités al Pirineu català. Aquell any uns ornitòlegs el van descobrir en un bosc del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Però això no vol dir que abans no hi fos. Més tard es va saber que durant la postguerra els contrabandistes ja el sentien quan passaven fardells a través dels boscos fronterers entre Andorra i Catalunya.
El Parc Natural de l’Alt Pirineu, creat l’any 2003 i el més extens del país (té una superfície de gairebé 70.000 hectàrees), acull l’hàbitat idoni d’aquest rapinyaire: boscos vells de pi negre, pi roig o avet, situats entre els 1.600 i els 2.200 metres. I diem vells perquè el mussol es reprodueix en els forats o els antics nius que abandonen els picots, uns altres ocells forestals que foraden arbres de més de cent anys. Els Pirineus són uns dels extrems més meridionals de l’àrea de distribució del mussol pirinenc, un ocell propi de climes freds i que viu en els boscos boreals del nord d’Europa, d’Àsia i d’Amèrica.
Una trentena d’individus amenaçats
El mussol pirinenc és una espècie escassa i vulnerable i per això està protegida. Segons l’Atles dels ocells nidificants de Catalunya, es calcula que al Pirineu i al Prepirineu català hi viuen només unes cent quaranta-quatre parelles, de les quals una trentena es troben al Parc Natural de l’Alt Pirineu. Juan Fernández, biòleg que treballa en aquest espai protegit, apunta dos reptes per millorar la situació de l’espècie: fer més estudis per conèixer la seva distribució i els nous indrets que podrien arribar a ocupar, i tenir en compte les necessitats d’aquests mussols quan es plantegin actuacions relacionades amb la gestió dels boscos on viuen.

Dins el Parc Natural s’hi troben la resta d’espècies de mussols pròpies del país, llevat del comú i l’emigrant. El més abundant i el més fàcil d’observar és el gamarús (Strix aluco). A diferència del mussol pirinenc, el gamarús viu en tot tipus de boscos, sovint per sota dels 1.700 metres. Per fer-se una idea de la seva abundància, s’ha estimat que a Catalunya n’hi ha entre 11.000 i 16.000 parelles. A l’Alt Pirineu sentireu el seu cant des de molts indrets, com ara les bordes de Virós o les de Buiro, a l’extrem meridional de la vall Ferrera.
Durant els vespres de primavera, en els camps i prats que envolten els bonics pobles de les valls, hi podrem escoltar un altre rapinyaire força freqüent: el xot (Otus scops). Aquest és el més petit dels nostres mussols i l’únic que emigra durant l’hivern a regions més càlides de l’Àfrica tropical. Com la resta de mussols, el xot s’alimenta d’insectes, rosegadors (rates, ratolins i talpons) i petits ocells.
Estan adaptats a caçar durant la nit: el plomatge suau i vellutat els permet volar sense fer soroll, tenen uns ulls molt grossos per mesurar les distàncies al millímetre i unes pupil·les flexibles per veurehi en condicions de llum escassa, poden rotar el cap fins a 270 graus, i gaudeixen d’una orella finíssima per captar qualsevol cruixit o petit moviment al seu voltant.
L’òliba (Tyto alba), el duc (Bubo bubo) i el mussol banyut (Asio otus) són altres habitants d’aquests boscos, si bé són més escassos i observar-los és molt complicat. Del duc, per exemple, se’n va fer un estudi fa uns anys i es va descobrir que a l’àmbit del Parc Natural només hi havia quatre àrees on sentir-lo. Si esteu de sort i teniu bona oïda, localitzareu el duc en zones de penya-segats, el mussol banyut en boscos de pins i avets fins als 1.800 metres i l’òliba en algun edifici abandonat dels afores d’un poble. El repte està servit.
Aquest article es va publicar en el número 140 del Descobrir (Gener 2010)