Escapada als Encantats d'Aigüestortes

Una de les moltes llegendes que van sorgir per cristianitzar costums pagans o per sotmetre les ànimes lliures de la gent de muntanya, va ser la dels Encantats. Parla de dos caçadors que, en comptes d’assistir a l’aplec anual de l’ermita de Sant Maurici, van decidir caçar isards. Mentre perseguien un exemplar esplèndid, va esclatar una tempesta divina i un llamp els va petrificar, a ells i al seu gos, convertint-los en una de les muntanyes més conegudes del nostre Pirineu: els Encantats.

Des d’aquell maleït dia, malgrat que no en som conscients, els caçadors ens espien des de la seva talaia privilegiada i a hores d’ara n’han vist de tots colors. Al poble més proper, Espot, de vegades el tràfec de visitants i taxis és tan evident, que no poden observar-lo sense marejar-se. Tanmateix, Espot és un bonic poble pirinenc, amb racons entranyables i bons serveis, ideal per a aquells que vulguin conèixer el món d’aquesta gran muntanya.

Un món al quan ens hi aproximarem fent una visita a la Casa del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. En sortir, agafarem un taxi que, junt amb el nostre cotxe, ens pujarà fins a l’aparcament de prat de Pierró. Allà aparcarem el vehicle i seguirem amb el taxi fins a l’estany de Sant Maurici, on començarem l’excursió a peu i veurem els caçadors per primer cop. La gran massa rocallosa, rude i misteriosa, amb plegaments calcaris contorsionistes i estimballs de vertigen en tots els seus vessants, sembla tan feréstega com inaccessible.

Una presència altiva

Si ens acostem a la muntanya, perdrem la perspectiva de la seva esveltesa, així que li donarem l’esquena per buscar diversos miradors que ens permetin impregnar-nos de la seva presència altiva. Amb les motxilles a l’esquena, seguirem les indicacions que ens porten al refugi d’Amitges per la pista transitable per a taxis tot terreny. A mesura que guanyem altura, ens girarem per observar la muntanya i, segurament, la primera pregunta que ens vindrà al cap és... qui va gosar pujar-la per primer cop?

Si els caçadors petrificats poguessin parlar, explicarien que el 29 d’agost del 1901, quan els Pirineus eren terra d’óssos i llops, i tan sols els pastors i els caçadors més atrevits s’havien enfilat fins al coll oest, una expedició encapçalada pel francès Ludovic Fontan, guiada per Bartolomeu Ciffre i acompanyada pel tinent de carabiners Isidre Romeu, van aconseguir la primera ascensió a l’Encantat Gran o Occidental, que s’enfila fins als 2.748 m d’altitud.

Des d’aquell dia, per als francesos els Encantats són un punt de referència tan important que, quan vénen a fer una travessa excursionista a l’únic parc nacional de Catalunya, ni van a fer un tour pel Parc, ni van a seguir la travessa de refugis Carros de Foc, sinó que van a fer le tour des Encantats.

Seguint pista amunt, aviat deixarem a l’esquerra les ruïnes d’una caserna militar que es va construir després de la Guerra Civil per controlar els maquis. Fins a l’any 1961, que va ser quan es va incendiar l’edifici, els caçadors encantats van veure com cada any es rellevaven una trentena de nois que feien la mili.

A alguns els enviaven a aquell enclavament com a càstig. Els hiverns eren llargs, s’arribava als trenta graus sota zero i sovint nevava tant que l’únic que podien fer era escalfar-se al davant de la llar de foc.

Els turistes, la gran novetat

La vida dels soldats transcorria entre les guàrdies solitàries, el tràfec de la cuina, el proveïment de llenya a cop de destral, la neteja del quarter, l’avituallament a pas de matxos, l’enviament de telegrames, l’acompanyament del carter fins a Espot, la cacera de guineus i esquirols per vendre’n la pell, l’amassada i cuita del pa al forn de llenya, la pesca de truites a l’estany i activitats per l’estil. De vegades passaven pel davant de la caserna alguns excursionistes, i allò era la gran novetat del dia.

A les acaballes dels anys cinquanta i, sobretot, als anys seixanta, va ser quan els caçadors encantats van començar a veure, ja no només excursionistes, sinó també turistes. Arribaven amb el sis-cents fins a l’estany de Sant Maurici i acampaven allà mateix, atrets per una icona que va néixer a mitjan anys cinquanta del segle XX en un concurs de cartells publicitaris. El va convocar l’Oficina de Turisme de la Pobla de Segur, inaugurada l’any 1954. Al cartell guanyador hi apareixia l’eslògan “Bosque y leyenda sobre aguas tranquilas” i un avet, un isard, l’estany de Sant Maurici i els Encantats.

Tanmateix, els caçadors petrificats estaven indignats. Perquè al cartell, no només s’hi representava un isard escanyolit amb un coll tan llarg que semblava una girafa, sinó que no s’hi havia dibuixat la presa de l’estany!

Adéu als prats

L’estany anterior a les obres hidroelèctriques era molt més petit. La gent d’Espot recorda que al nord hi havia uns prats meravellosos coneguts amb el nom de racó de l’estany. Allà hi anaven a pescar, a fer pícnics...

Durant alguns anys els caçadors encantats van veure com la placidesa del lloc es trencava. Més de dos mil treballadors, la majoria andalusos, van estar barrinant la zona per construir túnels, preses, pistes, centrals hidroelèctriques... Van veure com s’aixecaven barracons perquè hi visquessin els treballadors i com s’obria una pista que comunicava l’estany de Sant Maurici amb l’estany Llong pel port del Portarró, tan sols perquè hi passés el general Franco i el seu seguici el dia de la inauguració de la central d’Espot. Va ser el setembre de l’any 1955 i un mes més tard, Franco va crear per decret el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

Després de seguir la pista durant un parell d’hores, arribarem al refugi d’Amitges. Des de la terrassa ens xuclarà la panoràmica de la immensitat de les muntanyes. Els Encantats semblaran més petits, però no pas inofensius. Potser durant el sopar, algú explicarà alguna de les tragèdies d’aquesta gran muntanya. Sense anar més lluny, el refugi Ernest Mallafré, situat a la base de la muntanya i punt de partida de l’ascensió, porta el nom d’un conegut escalador de vint-i-quatre anys que va morir per una allau baixant del cim del costat dels Encantats, el Monestero. Va ser l’any 1946.

L’endemà és molt recomanable fer la baixada fins a l’estany de Sant Maurici per l’estany de les Obagues de Ratera i el mirador de l’estany, perquè des d’aquest punt s’obté la imatge més tradicional de la muntanya. Després, ja a l’estany de Sant Maurici, seguirem baixant fins al cotxe, aparcat al pàrquing de prat de Pierró, passant pel refugi Ernest Mallafré i l’ermita de Sant Maurici, que és on va començar la història dels caçadors encantats. Perquè, si haguessin anat a missa en comptes d’anar a caçar, avui ni tan sols existiria aquest article.