La neu, en les quantitats generoses dels bons hiverns, és com els llençols, potser ja més literaris que realistes, que cobreixen els mobles quan es tanca una casa per no se sap quant de temps. La vida, tota, resta amagada sota aquesta immensa manta cristal·lina, verge, impol·luta i traïdora.
Documentat ja en el segle X, el santuari de Sant Joan de l’Erm era un lloc de pas obligat per als viatgers que volien anar de l’Alt Urgell cap al Pallars Sobirà —i a l’inrevés! L’hostatgeria, meitat ermita meitat refugi, estava situada a la frontera entre la vall de Castellbò i la Ribalera. Obria les seves portes al mes de maig i les tancava per Tots Sants, just la vigília de les grans nevades que feien impracticable el camí.
El santuari era freqüentat per pastors, padrines amb caputxó, contrabandistes i fargaires, i els devots de Sant Joan, que hi celebraven un aplec molt lluït. Fins i tot un ferotge brigadier carlí, Bartomeu Porredon, més conegut com el Ros d’Eroles, hi va instal·lar el seu quarter general durant la guerra dels Set Anys, des d’on va arribar a fer alguna incursió a la veïna Andorra. El vell santuari va ser incendiat el desembre del trenta-sis, i avui només en queden un pilot de runes que encara impressionen.
Ha nevat molt des de llavors. El 1959 es va construir una nova ermita —en van dir Sant Joan de l’Erm Nou— a tocar del coll de la Basseta, més a prop de Castellbò i la Seu. Poc temps després, el Centre Excursionista de Catalunya va obrir un refugi a la vora de l’església nova, des d’on un grup de visionaris van començar a practicar un esport insòlit: l’esquí nòrdic —o esquí de fons, que de les dues maneres es pot dir.
L’Urgellet no és Finlàndia, ben cert, però aquells agosarats pioners van aprendre a lliscar per les traces obertes en pistes forestals, entre pins negres, avetoses i bedollars, boscos vells d’una rara bellesa, que avui formen part central dels dominis del Parc Natural de l’Alt Pirineu. Fins i tot van atrevir-se a construir un trampolí de salts —que, ai, mai no va fer ombra al de Garmisch-Partenkirchen.

Des de començament dels anys setanta, i amb l’aura que recompensa els esforços dels pioners, Sant Joan ha ocupat un paper central en la cartografia emocional dels nostres esquiadors de fons. Des del pla de la Basseta arrenquen tots els circuits de l’estació, que s’estenen entre els 1.700 i els 2.050 metres d’altitud. D’entre els cinquanta quilòmetres que es poden arribar a marcar —i que constitueixen el domini esquiable de fons més extens de Catalunya—, hi ha trajectes per a tots els gustos, que són aptes per a totes les condicions físiques i per a tots els nivells tècnics. Tot i que la cota de l’estació és relativament baixa —si la comparem amb la resta d’estacions de fons catalanes—, les particularitats del microclima de la zona fan que generalment hi hagi molta neu: els anys bons es pot esquiar des de la primeria de desembre fins ben entrat el mes d’abril.
L’aproximació per la vall de Castell-bò permet que ens transportem, en mitja hora escassa, des dels vessants mediterranis de la part baixa de la vall fins als panorames decididament alpins de les zones altes. I, al bell mig del recorregut, passem per Castellbò, que fou capital d’un extens vescomtat i centre espiritual del catarisme català. Els carrers del poble encara conserven ecos de la seva antiga dignitat. Hi una preciosa col·legiata gòtica i restes escasses però contundents del castell dels bel·licosos vescomtes, sempre en guerra contra els bisbes d’Urgell.
La part alta de la vall està esquitxada de pobles petits però amb caràcter, sotmesos a diversos graus de despoblament: Carmeniu, Turbiàs, les Eres, Sant Andreu (per l’obaga) i Solanell, Albet, Seix i Santa Creu (per la solana).
A Castellbò hi ha una preciosa col·legiata gòtica i les restes del castell dels vescomtes
Dalt de l’estació, i un cop vençuda la temptació de quedar-se al refugi, a la vora del foc, hom pot escollir entre esquiar pels camins planers de la part baixa de l’estació, cap al coll de Leix, des d’on tenim una magnífica vista sobre la serra del Cadí i l’Urgellet, o bé, si ja es té una mica de tècnica, anar pujant fins arribar a la Culla i des d’allí acostar-se a la zona de la serra Seca i prat Montaner, damunt del port del Cantó.
Des de la Culla també tenim l’accés a una tercera opció: córrer per les pistes obagues que ens acosten als dominis de l’estació alpina de Port Ainé, als vessants del majestuós pic de l’Orri, un mirador extraordinari sobre tot el Pirineu. I, si ha nevat prou i han pogut marcar la traça, l’oportunitat de gaudir d’un privilegi insòlit: una passejada per la coma de Sant Miquel.
Aquest article es va publicar en el número 152 del Descobrir (Gener 2011)