Les falles dels Pirineus

Camins de foc que són patrimoni immaterial de la UNESCO

A les poblacions de Bagà i de Sant Julià de Cerdanyola, la festa de la Fia-faia arrenca amb una foguera a la muntanya del Siti, encesa la vigília de Nadal al punt on es pon el sol
A les poblacions de Bagà i de Sant Julià de Cerdanyola, la festa de la Fia-faia arrenca amb una foguera a la muntanya del Siti, encesa la vigília de Nadal al punt on es pon el sol
25 de maig de 2016 a les 00:00
Guardar a favorits

Fa mig milió d’anys, els humans van descobrir que podien fer foc i controlar-lo. Acabaven de fer una de les descobertes més genials de la prehistòria. De fet, hi ha qui defensa el control del foc com el principi de la humanitat mateixa. Quantes històries es començaren a construir, a partir de llavors, i quantes tradicions van néixer lligades a les flames! Foc i fusta són dos elements relacionats d’una manera indestriable. Els Pirineus són una terra de boscos, que han estat font de recursos per als humans des de temps remots. Amb la fusta d’aquests boscos s’han construït cases, s’han fabricat estris relacionats amb l’activitat agrària i ramadera, s’han fet obres d’art i, fins i tot, s’ha exportat a altres indrets, des del temps en què els raiers baixaven per les Nogueres, riu avall, fins a la mar.

Fusta convertida en foc purificador

El bosc forma part de l’essència dels pobles que es van establir als Pirineus buscant un lloc on pasturar els seus ramats. No ens ha d’estranyar, doncs, que la fusta sigui també l’element que relaciona el foc purificador amb les comunitats d’aquestes valls. Una relació espiritual però també lúdica, que té en la festa de les falles el seu màxim exponent. Un costum que s’ha recuperat recentment en alguns pobles (Llesp o Alós d’Isil), mentre que en uns altres (Isil o Durro) diuen que no s’ha deixat de fer mai! La persistència d’una festa com aquesta no s’explica sinó per un arrelament molt profund a la terra, a les tradicions i al caràcter tossut de la gent de muntanya. I és que, com diuen els seus habitants, el poble, sense les falles, no seria poble, perdria la seva ànima.

Vocabulari fallaire

Aixalda

Partícula inflamada que es desprèn d’un cos en combustió. Xàldiga, espira, espurna que salta del foc.

Falla

Tronc o teia encesa, per un dels seus extrems, a manera de torxa.

Falla Major

Arbre plantat a la plaça del poble que ha estat pelat i asclat. És el punt on els fallaires deixen les seves falles.

Faro

Indret de la muntanya, visible des del poble, del qual parteixen els fallaires, amb les falles enceses.

Pigassa

Destral que es fa servir per desbrancar i treure la pela dels arbres facilitant el seu assecatge.

Quitllar les falles

Apilar de manera vertical grups de falles de manera que l’una aguanti l’altra.

Rantiner

Tipologia de falla feta a partir d’un tronc de pi, molt combustible, asclat amb tascons per la part superior.
 

Teia

Fusta asclada de pi negre o pi roig, que rarament supera el metre de llarg. Totxo. Bastó d’avellaner al qual es lliga o es clava la fusta asclada. També es fa servir en alguns pobles per alleujar el pes de la falla a les espatlles i per ajudar-se en la baixada.

Els pins,els avellaners,l’escorça de bedoll o, fins i tot, antigament, el boix o el roure són les fustes més emprades. Però no totes les falles són iguals. Cada comarca i cada poble té els seus elements diferencials. A la Ribagorça són majoritàries les que tenen com a element combustible grans trossos de teia, el cor del pi, amb molta resina, lligats al voltant d’un gruixut bastó d’avellaner; mentre que en altres indrets, sobretot al Pallars Sobirà, la falla és un tronc de pi esberlat per una punta.

El que veu l’espectador la nit de les falles és el final d’un llarg i feixuc procés de preparació que comença molt abans de la festa. A primers de maig, els fallaires d’Isil van al bosc, on tallen una quinzenada de pins de bona mida. Un cop tallats, els treuen la pela, a cops de pigassa, fins que queden els arbres ben blancs i pelats. Després, els tallen a una mida entre 1,50 i 1,70 cm i, tot seguit, amb una maça i uns tascons de ferro, asclen una punta del tronc en forma de creu i hi posen unes cunyes de fusta per tal que hi pugui entrar la llum del sol i l’aire. Fan una seixantena de falles que poden pesar entre 20 i 40 quilos. Un cop acabades, les duen a les Bordes de Lapre, on les apilen en diversos grups i, així, quitllades, a sol i serena, esperaran fins el dia en què les duran al coll fins al Faro, a uns 400 metres per sobre del poble. És el punt des d’on les baixaran la nit de Sant Joan.

Sensacions de la pujada

Quan el fallaire camina, a bocafoscant, pensatiu cap al Faro, gaudeix d’uns moments intensos. La pujada és silenciosa, com si volgués repassar, pas a pas, tot el que l’espera. Les converses són curtes i les sensacions orgàniques comencen a emergir. La llenya xopa de resines, l’olor de les escorces, les fragàncies del camí... De les flors boscanes, de les obagues minses, de les mates de pins i boixos, dels barrancs humits o de l’herba fresca. Pas a pas. Les primeres relliscades, l’ajustament de la posició de la falla, l’escalfament dels músculs. Suor, bufits i els primers xants. Estem arribant al Faro. Pas a pas. Es para, deixa reposar la falla, mira al voltant i se li posa la pell de gallina. Quin ramat de gent! El temps passa de pressa. “Enceneu, enceneu d’una vegada el Faro!” Les fogueres s’encenen i comença la cremada. Entre el Faro, amunt, i el poble, avall, el foc mana; el camí, no sempre. Després de la reunió, comença la baixada de vertigen. La rauxa dels iniciats i el seny dels veterans acostumen a barrejar-se durant els primers moments. Quina felicitat!

Com pastors guiant el foc

Els fallaires criden i xiulen com pastors. Són els pastors del foc. Les esquelles que pengen dels cossos suats no paren de tringoleiar costa avall. El batall s’estavella contra la panxa de la campana. Els paisatges es tornen sonors enmig de fogueres caloroses. Clinc, clanc, clonc... foc avall! També ell, el foc, comença a espetegar. Les primeres falles es trenquen o rodolen, enceses o apagades, mentre les aixaldes espurnegen una de les nits més curtes de l’any. Un riu vermell, magnètic i llampant il·lumina la corrua de fallaires. “No us partiu! Que no es talli!” Habilitat, coordinació i solidaritat es posen a prova per salvaguardar la gran serp que dibuixa l’estri tradicional més excepcional dels Pirineus: les nostres falles.

Els fallaires experts d’Alins pugen falles de gran mida, que baixaran la nit del 23 de juny, revetlla de Sant Joan
Els fallaires experts d’Alins pugen falles de gran mida, que baixaran la nit del 23 de juny, revetlla de Sant JoanJosepmaria Rispa i Jaume Comas

La calma del poble cerca el moviment dels fallaires mentre al Faro, lloc llegendari a la muntanya, brandegen flamades verticals. La rauxa i el seny entren en metamorfosi. S’imposa el pas segur i constant. La matèria no pesa i l’eteri agafa el relleu. Algú cau i d’altres serren les dents mentre s’aventen muntanya avall. Les ombres del foc salvatge es persegueixen com bèsties vergonyoses, talment fenòmens lluminosos que caminen. Consagrats costums solars.

Vora els pobles, la gent es barreja amb els rumors, de nou, de les nogueres i d’altres rius. El cor del fallaire batega amb força, malgrat que les seues extremitats comencen a flaquejar. La pell sensible sobre la qual ha viatjat la falla, el rantiner o el tronc, maleís la festa. Purificadora, regeneradora, vital, fertilitzant... Els primers crits de la comunitat, de la tribu, del clan, acceleren els cossos cansats. El fallaire sap que li queda poc i ho sublima. Corre i corre amb la roba cremada, seguint el ramat, amb els batalls folls. Carrers i porxos plens de fum negre. Girades mascarades amunt i avall. Ofecs i pantecs passatgers enmig de la tronada perfecta. I per fi, a la plaça, la gran foguera. El camí juganer de la vida arriba a destinació. Una emoció profunda atrapa el fallaire abans de desprendre’s, definitivament, d’ella: la falla.

El trajecte transcorre per l’interior del bosc i després pels carrers del poble fins a la plaça, on s’encén la gran foguera

Un any més, hem cremat les nostres misèries. Hem recuperat el temps perdut en un viatge irracional per la llum i la foscor, que ve de lluny, molt lluny. La vida i la mort cremen ara juntes. El món comença per uns i acaba per d’altres. Després, la música, el beure, l’amor i aquella maleïda olor de cremat. El foc es retroba amb el foc. Un ramat de camins es van construir a partir de la descoberta del foc. Són camins llaurats en la nit per antics pastors i caçadors. Camins de foc per on els fallaires, ara, corren entre les muntanyes i els pobles de la vall. Alguns són més recents; d’altres, més vells. És la prova definitiva que el foc es reinventa generació rere generació.

Falles transmeses de pares a fills

Hi ha qui ha arribat a parlar dels Pirineus com unes muntanyes filles del foc, pels diferents usos que se n’ha fet al llarg dels mil·lennis. La importància del seu ús, en les cultures mediterrànies, segur que també va impulsar la necessitat de crear tradicions i ritus màgics al seu voltant. Fos el que fos, la simbologia de córrer amb el foc, com si es tractés del sol, mai no l’hem perduda. Per això, fins ara, la falla no se’ns ha apagat mai. Transmetre-la de pares a fills, de grans a xics, és la millor herència identitària que poden rebre els pobles pirinencs. Naixem del foc i amb el foc continuarem morint!

Ho sabíeu?

La crema de l'Haro de Les i la Fia Faia del Berguedà

A Les, la festa de l’Haro és el punt de partida de les seves festes patronals. Les celebracions arrenquen la nit del 23 de juny, quan un grup de persones s’apleguen a la plaça de l’Haro per tal de rebre la imatge de Sant Joan, que és duta en processó fins a la plaça. Un cop allà, el capellà beneeix l’haro i, tot seguit, li cala foc. A continuació entren els encarregats de fer cremar les halhes, uns bocins d’escorça de cirerer que s’encenen amb el foc de l’haro i que es fan voltar descrivint cercles. La crema té una simbologia relacionada amb la purificació.

A les poblacions de Bagà i de Sant Julià de Cerdanyola, la festa de la Fia-faia arrenca amb una foguera a la muntanya del Siti, encesa la vigília de Nadal al punt on es pon el sol. Un grup de fallaires s’encarrega de transportar el foc de la foguera fins als pobles, il·luminant la muntanya amb més de dues-centes torxes. Un cop arriben, les reparteixen a la resta de fallaires i el toc d’oració marca l’inici de la crema. La vetllada s’acompanya de cants tradicionals.