Ferrera, un indret per viure-hi

El poble és un bullidor d'artistes gràcies al Centre d'Art i Natura

El rei del bosc a Virós, hi ha entre quinze i vint mascles de gall fer
El rei del bosc a Virós, hi ha entre quinze i vint mascles de gall fer FOTO: Juan Manuel Borrero
25 de setembre de 2007 a les 00:00
Guardar a favorits

Al voltant de l’anomenat Projecte Dorve, la gent del Pallars Sobirà es va unir per debatre quin era el model de creixement que volia el territori. Al darrere hi havia l’associació Rurbans. Rurbans és un anglicisme per descriure les persones procedents dels àmbits urbans que decideixen traslladar la seva residència a una àrea rural. Sembla la definició d’allò que la gent de muntanya va anomenar hippies —fins que algú es va treure de la màniga el concepte neorural—, però va més enllà.

Aquests joves utòpics que un dia van decidir viure en contacte amb la natura avui són tan pallaresos com els seus veïns autòctons. Vanesa Freixa és una de les fundadores de l’associació. Ella podria representar la nova generació de rurbans: pallaresos de naixement que, contràriament a allò que passava fins no fa gaire, un cop acaben la seva formació universitària decideixen tornar a casa i fer una aposta pel territori.

El Sobirà creu en el seu futur. “Ara falta que hi creguin les administracions públiques”, engresca la Vanesa. Considera que fins ara s’ha estat massa pendent dels diners fàcils del totxo i s’ha oblidat el veritable capital del Sobirà: els joves de la comarca. Rurbans va servir per encetar el debat. “L’associació continua, però potser ara seria més representatiu el moviment Pallars Viu”, del qual també forma part. El Pirineu no vol ser un parc temàtic de la natura, sinó un territori respectuós amb el seu entorn natural que creixi i prosperi de manera equilibrada, sostenible.

Procés invers

El millor exemple el trobem a Farrera. Aquest poble, situat a més de 1.300 metres d’altitud, perdia habitants inexorablement. Era el pa de cada dia al Pirineu des del segle XIX. Hi havia una doble emigració: la dels pallaresos que anaven a provar sort a grans ciutats com Barcelona i la de la gent que no marxava de la muntanya, sinó que es desplaçava cap al fons de les valls. “A Farrera va passar un fenomen curiós: entre els anys setanta i vuitanta hi va haver un moviment de retorn”.

Lluís Llobet, responsable del Centre d’Art i Natura (CAN), precisa que era un moment “en què les ruïnes no es pagaven a preu d’or, com passa ara”. Aquests joves idealistes de nivell cultural elevat van tornar la vida a Farrera, on ara hi viuen una trentena de persones tot l’any. Curiosament, des que el 2004 va morir Josep Puyals de ca Marsal, cap dels habitants del poble és pallarès de naixement, sinó d’adopció. Gent vinguda d’arreu amb inquietuds artístiques i un ferm compromís ambiental.

Al poble de Gavàs, dotze habitants, hi va molta gent atreta per la formatgeria de la Rosa Vilalta

Fruit d’aquesta realitat, el 1995 es comença a parlar amb l’Ajuntament per reconvertir l’antic Estudi, l’escola, en allò que poc després seria el Centre d’Art i Natura. Ara és un bullidor. Hi arriba gent de tot el món per intercanviar experiències artístiques i fins i tot científiques en allò que Llobet defineix com “un entorn molt potent”. L’any passat, el centre va acollir 155 residents, que van fer prop d’un miler de pernoctacions.

Tota aquesta activitat sorprèn agradablement quan s’arriba a aquest poblet idíl·lic. La seva església amb campanar de barret de mag és voltada de mil paperets de festa major fins que algun aiguat esborra definitivament l’estiu del paisatge. És part del seu encant. De Farrera també ens en cridarà l’atenció la insòlita barreja de tradició i avantguarda que s’hi respira. No debades, Lluís Llobet ha aconseguit fer d’aquest racó del Sobirà una reserva. Un exemple que voler és poder. Una altra manera d’entendre la muntanya.

La diversitat d'arbres es fa palès durant les primeres setmanes de tardor
La diversitat d'arbres es fa palès durant les primeres setmanes de tardor
 

El turisme en si mateix no és dolent. Ni de bon tros. “Jo també sóc turista en altres llocs”, diu la Rosa Vilalta, propietària des de fa vuit anys de la formatgeria La Roseta. “El turisme i la pagesia fan una unió molt bona”, assegura. La Rosa, artista natural de la Noguera, i el seu marit, el pèrit agrícola Jesús Caravaca, de Barcelona, van fer en el seu dia una aposta molt pensada i meditada: anar-se’n a viure a la muntanya. “Amb enginy i ganes de treballar, hi pots viure”, assegura convençuda.

Austeritat i tranquil·litat

La formatgeria ha portat vida a Gavàs. “Hi vivim una dotzena de persones, però hi ve molta gent”, diu. Això sí, amb els preus actuals, és difícil que se n’hi instal·li més: “Sents ràbia i impotència per aquests preus desorbitats”. “Nosaltres potser tenim una vida molt austera, però no la canviem. Vivim tranquils, envoltats de natura, que ens dóna energia”, afegeix la Rosa Vilalta, que convida els lectors a descobrir aquesta sensació de pau: “Al Pirineu tens els mateixos problemes que a un altre lloc, però els portes millor”.

Una opció semblant és la de la Rosa Mari Tejedor, alcaldessa de Ginestarre. Ella ha optat per recuperar un altre ofici mil·lenari que s’estava perdent: el taller tèxtil artesanal. Els exemples són nombrosos. Hi ha un Pirineu més enllà de l’apartament folrat de falsa pedra. Hi ha un Pirineu viu amb gent que l’habita i hi treballa. Gent que el vol compartir amb un turisme respectuós.