Gerri de la sal: una fàbrica al cor de l'alta muntanya

La història d'un producte de primera necessitat al Pirineu

Gerri de la Sal, ara Davant del monestir benedictí de Santa Maria de Gerri, a l’altra banda de la Noguera Pallaresa
Gerri de la Sal, ara Davant del monestir benedictí de Santa Maria de Gerri, a l’altra banda de la Noguera Pallaresa FOTO: Mariano Cebolla
25 de setembre de 2007 a les 00:00
Guardar a favorits

La sal ha estat, durant segles, un producte de primera necessitat. A les comarques de l’Alt Pirineu, la viabilitat de la ramaderia depenia de l’accés a aquest preuat producte. La sal és un element essencial en l’alimentació del bestiar, que la requereix com a suplement en una dieta de pastures pobres en minerals. A Gerri de la Sal, l’aprofitament d’una font salada, qualitat que adquireix un curs d’aigua subterrània en dissoldre formacions de sal gemma presents en argiles, va permetre en el passat satisfer el consum de les comarques occidentals del Pirineu català, tan allunyades de la costa.

En temps moderns, i fins a mitjan segle XIX, la sal va ser un producte estancat a mans de la corona, que controlava el seu comerç i sovint la producció mateixa. A Gerri de la Sal, l’explotació dels salins era ja aleshores en mans d’alguns particulars, que estaven obligats a lliurar tota la seva producció al magatzem establert per la hisenda reial a la part alta de la vila, des d’on es distribuïa als dipòsits de Tremp, la Seu d’Urgell, Esterri d’Àneu i Vielha.

Vocabulari

Les eines

L’existència d’una terminologia pròpia reflecteix el caràcter particular del treball saliner. Cada salí estava format per un toll, diverses arcabotes i eres i una caseta. Per regar, les basses es desguassaven a través dels canalots amb el burxatolls. La superfície de les eres, formada per llevers cimentats amb arguila, incloïa un palador en un corn per facilitar el rentat. A les juntes dels taulons hi havia buidaders i sobreeixidors. Abans de començar la fàbrica, calia llimpiar les arcabotes i rentar les eres fins que quedaven preparades per salar. Amb escoballs es procedia a trencar el crost, passar el salí i, finalment, escampar la sal formant munters. A continuació s’havia d’entrar amb cartrons i civeres a les casetes, fins que, amb el tiro, es traslladava al magatzem.

Tot i la seva importància econòmica, els salins només ocupaven estacionalment una part de la població local. El treball saliner es concentrava als mesos d’estiu, mentre que la preparació de la campanya i el trasllat de la sal fins al magatzem a la tardor únicament permetien obtenir alguns jornals addicionals. A més, a causa del seu limitat espai de mercat, fins al primer terç del segle passat solia fer-se sal un cop cada dos anys per poder donar sortida a les existències del magatzem, que podien arribar a assolir fins a 1.900 tones per temporada.

La fi i l’abandonament

El desenvolupament dels transports va permetre la penetració de sals elaborades amb menors costos de producció, procedents sobretot de les explotacions del litoral mediterrani, i va provocar a la dècada dels anys seixanta una davallada generalitzada de les salines d’interior a tota la Península. L’octubre del 1982, una riuada de la Noguera Pallaresa va malmetre la major part dels salins, tot i que el seu abandonament ja s’havia començat a produir temps abans. A partir d’aleshores, l’elaboració de sal va mantenir-se d’una manera quasi testimonial fins que, l’any 2000, el darrer saliner va deixar de fer sal.

Gerri de la Sal, abans Els salins, a la part inferior de la fotografia, dominaven el perfil de Gerri de la Sal als inicis del segle xx,
Gerri de la Sal, abans Els salins, a la part inferior de la fotografia, dominaven el perfil de Gerri de la Sal als inicis del segle XX. Xavi Sepúlveda

Enfront del paisatge característic que conformaven els salins històricament, ocupant amb la seva arquitectura quadriculada i coberta d’aigua una extensió d’onze hectàrees que destacava per la seva espectacularitat enmig dels Pirineus, avui les seves restes evidencien la manca d’atenció de què han estat objecte com a patrimoni. Els últims salins que van romandre actius, davant mateix del poble, encara poden visitar-se, tot i presentar una notable manca de manteniment. La resta està cada cop més desfigurada sota una capa creixent de vegetació.

Patrimoni cultural

Les salines i el monestir de Santa Maria

Els salins han donat una fisonomia característica al poble de Gerri. De fet, l’explotació de la font d’aigua salada pel sistema d’evaporació fou, durant molts anys, el principal motor econòmic de la vila. Una visita per aquests espais us permetrà conèixer el procés de producció, de transformació, d’emmagatzematge i de comercialització de la sal. El recorregut guiat transcorre per les salines i per la històricament anomenada Casa de la Sal, el magatzem del mineral produït.

Riquesa i opulència Diversos autors vinculen la fundació del monestir benedictí de Santa Maria de Gerri a la presència de la deu d’aigua salada. L’actual edifici fou construït a l’esquerra de la Noguera Pallaresa segons els esquemes habituals dels edifi cis monàstics de l’alta edat mitjana. Va ser un dels monestirs més rics del bisbat d’Urgell, una opulència directament relacionada amb el comerç de la sal, un mineral primordial i molt ben pagat a l’època.

Però amb les desamortitzacions de la primera meitat del segle XIX, la pèrdua del seu domini territorial va afectar també les possessions salineres. La seva història s’exhaurí amb l’exclaustració del 1835, que comportà la disgregació de la comunitat que hi residia. La vila i el monestir són Bé Cultural d’Interès Nacional.

Els salins de Gerri de la Sal encara no estan subjectes a cap figura de protecció com a bé cultural ni s’ha formulat cap iniciativa orientada a la seva preservació. Curiosament, en aquest paisatge cultural en ruïnes, la presència de plantes halòfiles com el tamariu, que són tan comunes en el litoral marí com estranyes a l’alta muntanya, dóna compte de la salinitat del terreny i testimonia l’espai que havien ocupat fins no fa gaires anys els salins.