La sal ha estat, durant segles, un producte de primera necessitat. A les comarques de l’Alt Pirineu, la viabilitat de la ramaderia depenia de l’accés a aquest preuat producte. La sal és un element essencial en l’alimentació del bestiar, que la requereix com a suplement en una dieta de pastures pobres en minerals. A Gerri de la Sal, l’aprofitament d’una font salada, qualitat que adquireix un curs d’aigua subterrània en dissoldre formacions de sal gemma presents en argiles, va permetre en el passat satisfer el consum de les comarques occidentals del Pirineu català, tan allunyades de la costa.
En temps moderns, i fins a mitjan segle XIX, la sal va ser un producte estancat a mans de la corona, que controlava el seu comerç i sovint la producció mateixa. A Gerri de la Sal, l’explotació dels salins era ja aleshores en mans d’alguns particulars, que estaven obligats a lliurar tota la seva producció al magatzem establert per la hisenda reial a la part alta de la vila, des d’on es distribuïa als dipòsits de Tremp, la Seu d’Urgell, Esterri d’Àneu i Vielha.
Vocabulari
Tot i la seva importància econòmica, els salins només ocupaven estacionalment una part de la població local. El treball saliner es concentrava als mesos d’estiu, mentre que la preparació de la campanya i el trasllat de la sal fins al magatzem a la tardor únicament permetien obtenir alguns jornals addicionals. A més, a causa del seu limitat espai de mercat, fins al primer terç del segle passat solia fer-se sal un cop cada dos anys per poder donar sortida a les existències del magatzem, que podien arribar a assolir fins a 1.900 tones per temporada.
La fi i l’abandonament
El desenvolupament dels transports va permetre la penetració de sals elaborades amb menors costos de producció, procedents sobretot de les explotacions del litoral mediterrani, i va provocar a la dècada dels anys seixanta una davallada generalitzada de les salines d’interior a tota la Península. L’octubre del 1982, una riuada de la Noguera Pallaresa va malmetre la major part dels salins, tot i que el seu abandonament ja s’havia començat a produir temps abans. A partir d’aleshores, l’elaboració de sal va mantenir-se d’una manera quasi testimonial fins que, l’any 2000, el darrer saliner va deixar de fer sal.

Enfront del paisatge característic que conformaven els salins històricament, ocupant amb la seva arquitectura quadriculada i coberta d’aigua una extensió d’onze hectàrees que destacava per la seva espectacularitat enmig dels Pirineus, avui les seves restes evidencien la manca d’atenció de què han estat objecte com a patrimoni. Els últims salins que van romandre actius, davant mateix del poble, encara poden visitar-se, tot i presentar una notable manca de manteniment. La resta està cada cop més desfigurada sota una capa creixent de vegetació.
Patrimoni cultural
Els salins de Gerri de la Sal encara no estan subjectes a cap figura de protecció com a bé cultural ni s’ha formulat cap iniciativa orientada a la seva preservació. Curiosament, en aquest paisatge cultural en ruïnes, la presència de plantes halòfiles com el tamariu, que són tan comunes en el litoral marí com estranyes a l’alta muntanya, dóna compte de la salinitat del terreny i testimonia l’espai que havien ocupat fins no fa gaires anys els salins.
Aquest article es va publicar en el número 113 del Descobrir (Octubre 2007)