Llegendes del Pirineu perdut

Fantasies de la petita Noguera

Text:
L’església de Sant Joan d’Isil es troba gairebé dins la Noguera Pallaresa
L’església de Sant Joan d’Isil es troba gairebé dins la Noguera Pallaresa FOTO: Mariano Cebolla
25 de setembre de 2007 a les 00:00
Guardar a favorits

El naixement de la Noguera Pallaresa és discret i silenciós. Forma petits tolls al mig del pla de Beret, es tracta— és extensa i variada. I també sovint contradictòria, com les històries que expliquen l’origen de la seva fortuna: es va enriquir gràcies al canut dels minairons, o bé es va apropiar de la fortuna dels frares de Gerri quan aquests es van exiliar a França pel port de Salau?

A les envistes d’Isil, el riu veu enlairat a la seva dreta el turó del Faro, des d’on la nit de Sant Joan els fadrins davallen les falles enceses cap al poble. A l’aigua li agrada jugar amb el foc. Per això, entrant al poble, el riu es bifurca dibuixant dos braços que converteixen l’església de la Immaculada i la plaça en una illa, al mig de la qual cremarà la gran foguera de les falles. A la sortida del poble, la Noguera Pallaresa s’ajunta de nou i passa llepant els absis romànics de l’església de Sant Joan.

Arribant al pla d’Esterri, el riu assossega les aigües, no amb la intenció d’assentar el cap, sinó perquè no sap on girar-se de tantes fantasies. A mà dreta, veu al capdamunt d’un que tot d’una s’escorren cap al nord i es converteixen en un rierol. Tot just l’aigua comença a caminar quan el santuari de Montgarri i li conta històries fabuloses, com la del bou que feia de vaquer al servei de la Mare de Déu. Poc més avall de Montgarri, el riu entra al Pallars Sobirà, comarca on transcorrerà la infantesa ben acompanyat de fantasies de tots colors.

Abans d’entrar a Alós, la Noguera ja escolta històries de cal Tort, una casa llegendària de la vall d’Isil, la més rica a banda i banda dels Pirineus. Conten que el rei del bestiar, tal com era conegut, tenia tantes propietats escampades arreu del país que podia anar i tornar de Lleida dormint cada nit a casa.

La saga llegendària que protagonitza el Tor d’Alós —així en abstracte, sense especificar de quin hereu turó les restes del mític castell de València d’Àneu, la primera fortalesa del nostre país reconquerida per Otger Cataló i els Nou Barons de la Fama, que, segons la llegenda, van ser els fundadors de Catalunya.

Resistència al setge

Set-cents anys més tard, quan els antics comtats catalans ja havien desaparegut vençuts per la modernitat, el comte de Pallars encara resistia a València d’Àneu el setge de les tropes reials, comandades pels Cardona, gràcies al coratge de la comtessa Caterina Albert. I també gràcies al túnel secret que baixava fins al riu de la Bonaigua on els assetjats, a part d’aigua, podien disposar de peix fresc. Però la comtessa hagué de rendir-se i exiliar-se a França, on es trobava el seu marit, el comte Hug Roger III.

A Santa Maria d’Àneu vaga l’ànima en pena d’un capellà que ha de dir l’última missa

Al bell mig del pla d’Esterri, el riu deixa a mà esquerra el santuari de Santa Maria d’Àneu, centre espiritual dels pobles aneuencs. A part de prodigis de caire religiós —com la miraculosa pluja en anys de sequera després de la benedicció del terme amb aigua portada de nit de la font de Sant Lliser, a la banda francesa de la serralada—, el santuari fou durant uns anys el refugi d’una ànima en pena. Es tractava d’un capellà difunt, que tornava de l’altre món i vagava per aquells indrets buscant un mortal que l’ajudés en la missa, l’última que li faltava per entrar a la glòria del cel.

Esverat pel fantasma, el riu passa de llarg i arribant a la Guingueta veu la gran maça de Rotllà. Es tracta ni més ni menys que del mall de farga amb què el mític gegant havia forjat la seva fabulosa espasa Durandall. Conten que el seu lloctinent, Otó, fart de traginar-la per les muntanyes, va abandonar-la aquí.

Sort, residència comtal

Després el riu divisa el castell de Sort, la residència oficial dels comtes de Pallars en els segles d’esplendor del comtat, abans que els nobles quedessin arraconats riu amunt, al mític castell de València. Del comte de Pallars, s’explica que era un dèspota que no solament tenia el dret de cuixa, com la majoria de nobles, sinó que l’exercia de tant en tant. En una ocasió va fer decapitar un jove marit que se li va enfrontar, i d’aquella feta, el noble no va poder dormir mai més en pau, espaordit per l’ànima del jove que rondava de nit prop de la fortificació amb el cap sota l’aixella com si portés un meló.

La llegenda més coneguda, recollida també per mossèn Cinto Verdaguer, va tenir lloc en un dels indrets més mítics del Pallars: l’estany de Montcortés. Un hivern que l’estany estava gelat, el comte cavalcava per damunt perseguint un isard, quan el gel va cedir sota les potes del cavall. El noble, veient-se perdut, va invocar l’auxili de la Mare de Déu de Gerri i li va prometre unes terres a canvi de la salvació. Un cop fora de l’aigua, el noble exclamà: “Aigua passada, Mare de Déu enganyada”.

Joc de parelles a Arboló

Poc abans d’arribar a Gerri, el riu travessa un petit engorjat on s’aixeca el santuari d’Arboló, un dels indrets religiosos més concorreguts de la comarca. El dia de l’aplec, el primer diumenge de maig, hi acudeixen pallaresos del nord i del sud, especialment joves a buscar parella. Per trobar-la, a part demanar-ho a la Verge i divertir-se en la sessió de ball d’havent dinat, calia seguir altres rituals curiosos.

Les noies s’havien d’abocar a la balconada de davant de la capella i treure la cama per entre els barrots, mentre que els xicots havien de tirar pedres mirant de fer-les colar per una esquerda de roca que es troba pel caminet que puja de Gerri, poc abans d’arribar a l’ermita. Naturalment, per trobar xicota, calia afinar bé la punteria.

El mite diu que el mall amb què Rotllà va forjar la seva espasa Durandall jeu al pantà de la Torrassa
El mite diu que el mall amb què Rotllà va forjar la seva espasa Durandall jeu al pantà de la Torrassa

Finalment, el riu travessa Gerri de la Sal, el darrer poble del Pallars Sobirà, mentre escolta històries sobre el monestir i la seva fabulosa fortuna, que ningú no sap del cert on va anar a parar. I també la llegenda de la Morisca, que explica l’astúcia d’una pubilla de Gerri que gràcies a un ball es va alliberar de les urpes d’un capitost moro. En commemoració de la gesta, per la festa major (el tercer diumenge d’agost) la llegenda i el ball s’escenifiquen a la plaça.

Tot travessant Collegats, el vertiginós congost que separa el Pallars de muntanya del de la conca, la Noguera contempla els darrers indrets on van tenir lloc fets fabulosos: la muntanya on dorm la Geganta (la Geganta Adormida), la penya on es va suïcidar una núvia (el salt de la Núvia) o la cova on s’encauava un serpent monstruós que ha quedat petrificat a la roca (la cova del Serpent).

A la sortida del congost, al riu l’espera el canal de Sossís per dir-li que ja és massa gran per fantasies, que a partir d’ara ha de treballar com un home i produir quilowats en les centrals elèctriques.

L'anècdota

Un gegant de carn i ossos

Rotllà, nebot de Carlemany, que fou derrotat i mort a Orreaga (Roncesvalles) en una emboscada de l’exèrcit sarraí, ha deixat de cap a cap dels Pirineus una cinquantena d’indrets batejats amb el seu nom. La majoria tenen
a veure amb monuments megalítics, que la imaginació popular ha interpretat com una obra de gegants.

El mall de la Guingueta d’Àneu —que avui forma part d’un monument, al peu de la carretera— i la barra amb què matava moros, clavada al mig de la plaça de Maçanet de Cabrenys, són les úniques empremtes de ferro.