És un dia clar de tardor. Al Pallars Sobirà tots els ocres ballen al ritme de vents suaus que xiuxiuegen sons antics. Potser perquè abans han acaronat les pedres d’algun antic monestir. Sí, és clar, pot ben bé ser Sant Pere del Burgal, una petita joia mig amagada de visita obligada per als qui es desviuen pels bells paisatges i per admirar, encara que no sigui l’original, un mural romànic dels de primera línia. L’autèntic és al MNAC de Barcelona.
A la carretera que va d’Escaló a Llavorsí hi ha un desviament a mà esquerra que, poc després d’agafar-lo, permet de salvar la Noguera Pallaresa. Aquell riu que no fa tant veia baixar, més avall, rais i raiers i que encara guarda la força i el tremp dels antics camins fluvials. Un petit clar permet deixar el cotxe per seguir a peu un camí de poc més de 500 metres que ens ofereix una preciosa perspectiva, ideal per fixar la nostra atenció.

Trobarem l’antic monestir allà, al mig de la muntanya, bressolat per la vegetació més delicadament feréstega d’aquesta banda del Pirineu i ens brindarà, abans que ens engolin les seves entranyes, la possibilitat d’atènyer unes vistes espectaculars de la vall que s’estén als peus.
Motiu de disputa
La notícia més antiga de Sant Pere del Burgal és del 859 i, com qui diu, ja era aleshores motiu de disputa entre els monestirs de Santa Maria de Gerri i Santa Maria de la Grassa, al Llenguadoc. Tant l’un com l’altre tenien tanta fal·lera per demostrar que Sant Pere era una seva possessió que fins i tot van falsificar un bon grapat de documents —almenys des de Gerri. Les disputes van durar fins al 1337, quan van arribar a un acord: la Grassa es quedaria bona part del patrimoni i li cediria a Gerri alguns béns, entre els quals el monestir. El Burgal es va secularitzar l’any 1570 i el 1835 va acabar els seus dies.
S’especula que Llúcia de la Marca era la benefactora del monestir
L’antic monestir, ara en ruïnes, manté no obstant això la seva església dreta. Passada la porta, l’espectacle està servit. A banda dels elements comuns en aquest tipus d’obres, del mural romànic que guarda Sant Pere del Burgal sobta una figura, situada a la part inferior dreta. No duu aurèola
i, vestida de negre, subjecta un ciri en senyal d’ofrena. L’acompanya la llegenda “cia conmitesa”. És la gran troballa d’aquesta obra d’art: la representació d’algú, una senyora, que s’especula que era la gran benefactora del monestir. El que fos no és tan destacable, de fet, com la inscripció, a partir de la qual els entesos en art romànic van veure la possibilitat no només d’identificar-la, sinó de datar, ni que sigui de forma aproximada, quan es va fer l’obra.
I això passa ben poques vegades. Tot i que hi ha diverses interpretacions, com que podria tractar-se de Guillermina, l’esposa de Bernat de Pallars, que l’any 1196 va fer una donació al monestir, o d’Òria d’Entença, esposa del comte Arnau Mir de Pallars (documentada del 1149 al 1178), la que té més adeptes és la que sosté que es tracta de Llúcia de la Marca, casada amb Artau I de Pallars, fet que explicaria la inscripció: “Llúcia, comtessa”.
Això situaria la data de la realització del mural entre 1081 i 1097, depenent de si va ser ella qui encarregà l’obra o el seu fill, el bisbe Ot de Pallars. Llaminadura d’historiadors i també d’arquitectes, el monestir conserva tants secrets per als especialistes com atractius per al visitant curiós.
Aquest article es va publicar en el número 113 del Descobrir (Octubre 2007)