La tardor a l'Alt Pirineu

Els racons més encisadors d'aquest tros de Pirineu on copsar l'esclat de vida abans que arribi la neu

Text:
Al voltant del poble de Ginestarre es  poden fer boniques  passejades per gaudir  de la tardor
Al voltant del poble de Ginestarre es poden fer boniques passejades per gaudir de la tardor FOTO: Òscar Rodbag
25 de novembre de 2015 a les 00:00
Guardar a favorits

Els pigments de les fulles se’n van l’un darrere l’altre, marxa el verd i apareix el groc que hi havia a sota, i els tons rovellats i rojos tenyeixen el bosc. Això diuen, però la tardor a l’Alt Pirineu és molt més. No es pot descriure, s’ha de viure: les sensacions no es deixen atrapar per un pobre escrivent. Algú va dir que la tardor és la primavera d’hivern... tan cert com hi ha Déu! El bosc es revifa mentre s’adorm, ofereix bolets i fruites, i convida més que mai a passejar pel seu interior.

Comencem per ponent? Les valls d’Àneu ofereixen uns dels paisatges més encisadors. A la vall d’Unarre hi ha un itinerari circular senyalitzat que lliga Unarre i Cerbi. Deixes el cotxe a Unarre, puges a Cerbi i baixes per l’altra banda. Quedareu parats de la simfonia de colors... També des d’Esterri podeu enfilar cap a la ribera d’Isil i Alós d’Isil. En aquest poble hi ha la Casa de l’Ós Bru dels Pirineus, una bona parada per anar fent boca del que us espera a la muntanya. Però l’objectiu és més amunt. Agafeu el cotxe i tireu milles fins al refugi del Fornet, a mig camí entre Alós d’Isil i Montgarri. El refugi està guardat i us explicaran com enfilar una caminadeta fins a la Borda de Perosa entre boscos de fades i follets.

A la vall d’Unarre hi ha un itinerari circular que ofereix una bona simfonia de colors

Si voleu gaudir dels vermells rovellats de les moixeres de guilla, heu d’anar a l’altra punta del Parc, a l’obaga d’Os de Civís. Tot i pertànyer a l’Alt Urgell, l’únic accés per carretera surt d’Andorra passat Sant Julià de Lòria. Os de Civís ofereix parada i fonda, i itineraris a peu per conèixer el bosc de l’Aubaga, un dels pocs indrets dels Pirineus on les moixeres de guilla hi són tan abundants que, barrejades amb avets i bedolls, esclaten a la tardor formant un mosaic infinit de grocs, vermells i verds.

Si sou d’anar per feina i teniu un tot terreny, us recomanem agafar la pista de terra que s’enfila fent ziga-zaga fins al coll de l’Aubaga, on hi ha una vista panoràmica de la vall que bé mereix una parada. Just aquí heu d’agafar el trencant de la dreta, que travessa tot el bosc i porta al coll de Conflent, que separa les aigües de la Valira (vall del Segre) de les del Romadriu (vall de la Noguera Pallaresa). 

Si seguiu recte, anireu baixant fins a les Bordes de Conflent, en altres temps cap i casal dels contrabandistes del veïnat, i d’aquí passareu per les Bordes de Civís fins a fer cap a l’ermita de Santa Magdalena. Aquí la vall ofereix alguna cosa més que colors. Fixeu-vos en els bedolls i veureu que són un pèl diferents: les branques no són pèndules i les fulles i els pecíols estan coberts d’un borró format per una munió de pèls diminuts. Són bedolls pubescents, un arbre corrent al nord d’Europa però tan escàs als Pirineus que aquí es pot considerar una petita joia botànica, una planta nòrdica ben bé al límit de la seva distribució.

A l’obaga d’Os de Civís hi ha els vermells rovellats de les moixeres de guilla

La pista continua enfilant-se fins al coll de la Creu de Bedet i d’aquí segueix fins al coll de So de Farrera, una altra parada obligatòria per al gaudi de la vista. A partir d’ara, avall que fa baixada! En direcció a Tírvia us esperen els poblets de Farrera, Alendo i Burg, envoltats d’una samfaina de colors de tardor: hi trobareu freixes, cirerers, bedolls, trèmols, salanques... Oh, quin bé de déu!

Deixeu el cotxe a Ferrera i aneu a peu fins a Alendo i l’ermita romànica de Santa Eulàlia; és una bona idea per fer el que ara se’n diu un bany de bosc. Després podeu baixa amb cotxe fins a Burg, i d’aquí cap a Tírvia, final del trajecte.

Guia de natura

Faig (Fagus sylvatica)

Alt i majestuós, de fins a quaranta metres d’alçària, amb tronc dret, escorça llisa i fulles caduques, que enrogeixen a la tardor. Forma boscos ombrívols, amb el sòl cobert de fullaraca i buit de sotabosc. Els seus fruits, les fages, brunes i lluents, apareixen dins de càpsules peludes que s’obren en quatre fulles i són l’aliment de molts animals del bosc.

Bedoll (Betula pendula)

Arbre de bona mida, amb escorça blanca i fulles romboïdals o en forma de cor, de vores dentades i més aviat petites que tremolen amb el vent. L’escorça, prima, blanca i flexible, s’arrenca fàcilment. A muntanya era costum arrencar-ne una peça rectangular que, doblegada amb una mica de traça, quedava convertida en un got improvisat o beçulla, que permet agafar aigua de la font i beure-la còmodament. 

Trèmol (Populus tremula)

Parent menut del pollancre i l’àlber, d’escorça blanquinosa, borrons glabres i enganxosos i fulles també glabres en forma de cor, mossegades de les vores i subjectades per un pecíol llarg i flexible, cosa que fa que tremolin de seguida amb una mica de vent. És l’arbre de muntanya que forma petits bosquets.

Cirerer (Prunus avium)

De bona mida i capçada alta i regular, suporta bé el fred i pot viure molts anys. Té un tronc dret, amb escorça llisa, llustrosa, de color grisós a vegades tirant a roig, que es pela en tires papiràcies horitzontals i, tot sovint, té marques berrugoses en forma d’anella. Les fulles són grans, allargades, de color verd fosc, amb la vora dentada, i pengen agrupades en petits manyocs. 

Moixera de guilla (Sorbus aucuparia)

La més muntanyenca de les moixeres necessita humitat i suporta molt bé el fred. Té fulles compostes com la servera però produeix ramells densos de fruits menuts molt apreciats per diversos ocells boscans. A vegades es conrea com a arbre ornamental. Normalment creix escampada entre altres caducifolis sense arribar a formar bosc.

Freixe de fulla grossa (Fraxinus excelsior)

Té fulles llargues, d’un pam ben bé, formades per entre nou i tretze folíols de vores serrades, sense pecíol. Les flors, menudes i discretes, apareixen abans que les fulles. Els fruits tenen una ala membranosa allargada (el conjunt de fruit i ala s’anomena sàmara) i apareixen agrupats en penjolls molt visibles de color més clar que les fulles.

Roure de fulla grossa (Quercus petraea)

Com tots els roures, té fulles caduques una mica lobulades, de color verd intens, i es mantenen molt de temps a l’arbre una vegada seques. Els aglans tenen un pecíol molt curt o bé surten directament de les branques.

Però l’Alt Pirineu és un gegant, el més extens de tots els parcs naturals de Catalunya, i si teniu temps i ganes ofereix moltes altres opcions. No cal anar gaire lluny. Més amunt de Tírvia, la vall Ferrera ens ofereix el magnífic bosc de Virós, on el protagonista és el faig. A partir d’Araós, una carretereta puja fins a les Bordes de Virós. Podeu seguir amb el cotxe, però la fageda només ofereix tota la seva màgia als visitants que la recorren a peu pel caminet que puja fins al refugi del Gall Fer (obert i guardat tot l’any!) i les Bordes de Buiro. Les fulles daurades del faig cauen a poc a poc, i així, lentament, encatifen tot el terra del bosc. El vent posa música a la imatge i cada raconada sembla més màgica que l’anterior.

Els bedolls pubescents són corrents al nord d’Europa, però ben escassos als Pirineus

Aneu fins a Esterri de Cardós i comprovareu que la vall de Cardós no es queda enrere. El bedollar d’Esterri mereix una caminada lenta per les seves entranyes. Seguiu l’itinerari e Fonteana i amb tres horetes tornareu a ser al poble amb la gana feta i el cos i l’ànima més endreçats.

Si us agraden els arbres gegants, com aquells amb braços i mans recargolats que surten als contes, esteu obligats a visitar el pla de Boavi. Heu d’enfilar la mateixa vall de Cardós fins a Tavascan i allà tirar a la dreta fins al peu de la presa de Montalto. A partir d’aquí, la pista està regulada i l’única alternativa és seguir a peu, vorejant el riu de Lladorre, fins que arribeu al pont de fusta, llavors haureu de recular. Haureu conegut el que els botànics en diuen un bedollar higròfil. És a dir, aquí els bedolls no pateixen buscant aigua enmig de pedres sinó que en tenen a dojo, i el resultat és evident. N’hi ha que s’enfilen quinze metres en direcció al cel... com un edifici de sis plantes! Són els avis del bosc.