Camprodon i Rocabruna s’han quedat al retrovisor. Al davant ens espera una serp d’asfalt que dibuixa un revolt rere l’altre. La mirada es perd avall, com l’altímetre que no tenim però que confirmaria, admirat, un descens inacabable en pocs quilòmetres. Érem a gairebé 1.000 metres sobre el nivell del mar i ens hem plantat als 900, 800, 700, 600... L’illa del tresor està enclotada a 541 metres, envoltada de boscos d’alzines, roures i faigs, regada per les rieres de Rocabruna i Can França i decorada amb cases, carrers i ponts de pedra. Benvinguts a Beget.
5 curiositats de Beget
Un poble monumental a la vall de Camprodon
La bonica església romànica de Sant Cristòfol. FOTO: Oriol Clavera
1
Façanes de pedra vista
Si les pedres de les façanes parlessin ens dirien que mai no havien estat tan observades com ara perquè havien viscut amagades darrere una capa de calç. En els segles XVI i XVII les cases i masies de Beget eren edificacions construïdes amb pedres de la riera i de les muntanyes de la vora, de forma i mida irregular, i que donaven com a resultat superfícies bastes, poc polides. Els mestres de cases begetins hi afegien una capa de morter de calç que, quan s’eixugava, enfortia i cohesionava el material i donava com a resultat una façana completament llisa amb aparença d’estar pintada de color blanc. “En el segle XVIII, van adaptar-se als nous gustos amb acabats més vistosos i elegants, com les sanefes, els arrebossats i els pigments de diversos colors”, explica Ramon Fortet, arquitecte municipal de Camprodon, “fins i tot s’hi van incorporar baranes de ferro o fusta”. És als anys seixanta i setanta del segle passat quan va arribar el canvi que definiria l’estil arquitectònic del poble: amb la voluntat d’impulsar la zona, l’Administració va apostar per restaurar unes cases esgotades i envellides seguint la tècnica del repicat, que consisteix a eliminar tot el revestiment de calç, fer els justos retocs a la pedra original i deixar-la a la vista. I amb la nova imatge i la flamant carretera de l’any 1965 es va gestar el boom de les segones residències.
L'Hostal el Forn és un establiment emblemàtic del poble. FOTO: Oriol Clavera
2
Nissagues de restauradors
“Just estic preparant patates farcides”, diu la Silvana Pau. És l’actual capitana del negoci familiar de l’Hostal el Forn, que ja treia el nas en una escriptura del 1586 amb el nom d’Hostal de Dalt. Existia el de Baix? Probablement. I potser d’altres i tot. De fet, fa seixanta anys hi havia cinc cases on pelegrins, caminants i gent de pas feien parada i fonda en aquest poble on, diuen, hi van viure vora un miler d’ànimes. “Beget era un poble autosuficient on hi havia representades totes les professions”, diu. Traginers, sastres, teixidors, treballadors de la llenya i del carbó... Hi havia molt moviment en aquest racó de món, però els avenços tècnics i la Guerra Civil van ser implacables i la gent en va haver de marxar. Els avis de la Silvana, que també coïen el pa, no en van ser una excepció, però van tornar i van reprendre un ofici familiar tan arrelat com la platana de la plaça. Demaneu, si no, a l’àvia Assumpció quan i per què es va plantar aquell arbre i us dirà que va ser l’any 1931 durant un acte commemoratiu de la Segona República presidit per l’alcalde, Josep Duñach. El seu pare.
Les parets de l’actual restaurant Can Jeroni també guarden anècdotes emotives, ja que aquí van començar a despatxar begudes, comestibles i bons àpats de muntanya el Jeroni i la Rosa a la primeria del segle XX. El seu nom, el caràcter acollidor i l’empenta gastronòmica continuen vius en els actuals gerents, que amb la reconstrucció del celler van aconseguir el Premi d’Arquitectura de les Comarques de Girona en la categoria d’Interiorisme l’any 2005.
Beget està envoltat de camins amb molta història. FOTO: Oriol Clavera
3
Contrabandisme silenciós
La frontera era tan a la vora i el rebost tan buit, que semblava justificat. Després de la Guerra Civil i durant una colla d’anys, els camins que s’enfilen de Beget cap a la Catalunya del Nord per la serra llarga de Monars es van omplir de contrabandistes. Encara s’escolten els apressats passos pel vell camí de Beget a la Menera, que avui dia és un tram més del GR 83 que va de Mataró al Canigó. Sobretot eren traginers acostumats a carretejar carbó amb els matxos i disposats a fer unes hores més de camí per intercanviar mercaderies amb els col·legues francesos a bon preu i sense aranzels. Sucre, cafè, sabó, llaunes de conserva, rodes de camió, algun motor, bicicletes, ràdios, tul, agulles per als telers de les màquines de cosir “i permanganat”, afegeix l’historiador Joan Domènech, “un compost químic que entrava en bidons de cinquanta quilos però que fragmentaven en diverses parts, introduïen en coixineres de roba i camuflaven al sarrió, entre el carbó”. Aquells paquets feien el trajecte Beget - Camprodon - Olot per arribar a mans de qui el treballava. A les notes que en Domènech ha pres a l’estiu entrevistant els descendents d’aquells negociants, també hi recull la vista grossa que algun cop feia el cos de carrabiners, que vigilava les fronteres. Alguna broma i tot van fer a un home que hores abans havien enxampat amb un sac de pèl de porc a les mans i que, per no ser arrestat, va deixar caure muntanya avall. “El comentari ‘Aquel cerdo aún estaba vivo, ¡cómo saltaba!’” va provocar somriures sota el nas
La Majestat de Beget és una talla realitzada en fusta de noguera pintada al tremp. FOTO: Oriol Clavera
4
Patrimoni religiós: una talla gairebé única
Singular. Així és la Divina Majestat de Beget, una talla romànica que representa Jesús crucificat a l’estil dels artistes orientals d’aquells segles: amb mirada solemne i vestit amb una llarga túnica fins als peus. Fa més de dos metres d’alt per dos d’ample, és de fusta policromada (pintada de diferents colors) i presideix l’altar major de l’església romànica de Sant Cristòfol, declarada monument nacional i un bon exemple de restauració. No falta la llegenda que diu que la Majestat s’estava en un convent de la serra de Bestracà però per l’ofensa d’una monja en va marxar. Un traginer begetí la va trobar i la va carregar al ruc per tornar-la amb les religioses, però l’animal quedava travat. “Tira o rebenta!”, li va cridar l’amo, i el pobre va rebentar.
Des d’aleshores la imatge només ha sortit del poble per ser restaurada, per formar part d’alguna exposició i, això sí, durant la Guerra Civil. No és cap rondalla sinó un fet ben real que van ser els veïns del poble, amb l’alcalde Josep Duñach al capdavant, els qui la van amagar per evitar que fos cremada per milicians i ho van fer convencent-los que la pira que encara cremava al carrer ja l’havia destruït. De motius per contemplar-la, no en falten, i tampoc no és un problema si les portes són tancades: busqueu en Joan de Ca la Tuta i us les obrirà
Una perla d’aquesta terra és l’ermita de Sant Valentí de Salarça. FOTO: Oriol Clavera
5
Artistes en majúscules
En un llibre que aplegués personatges emblemàtics de Beget, no hi faltaria en Pere Sala o Peret Blanc. Entre setmana traginava amb el seu matxo i els del seu oncle fins a Camprodon i el cap de setmana tallava barbes i cabells als pastors, però se’l recorda per ser un virtuós del violí que va aprendre a tocar d’oïda. Els balls, melodies i cançons tradicionals que va escampar en solitari i amb els Tururut Bonaigua han sobreviscut a la seva mort, l’any 1993, gràcies al cantautor camprodoní i acordionista Amadeu Rosell, que l’any passat va publicar una biografia que repassa la seva aportació musical.
Una altra pàgina citaria Jacint Enfruns, vuitanta-cinc anys, nascut a Vilafranca del Penedès, artista compromès amb ell mateix. “Quan tenia cinquanta-tres anys vaig decidir que la vida era una altra cosa.” Va dir adéu a un matrimoni assentat en un àtic de Sarrià, a una bona feina al Servei de l’Automòbil del Col·legi de Metges de Barcelona i a una etapa d’inventor de les marques de sidecar Sol i Pluma per començar de zero amb uns pinzells nous per estrenar. A Beget, un lloc de molta energia, diu. Aquí ha traslladat la vida rural a uns tres-cents quadres que mai no ha venut per diners sinó intercanviat per plats a taula, camises, parells de sabates... Els dijous i diumenges continua anant al seu estudi, a la vora de l’Hostal el Forn, on també treballa vitralls. Si el saludeu tot passant, segur que us regala una conversa inoblidable.
Aquest article es va publicar en el número 185 del Descobrir (Agost 2013)