Camins de l'exili

Resseguim pel Pirineu l'èxode republicà del 39

A tres quilòmetres de Molló es troba l’anomenada Casilla dels Carrabiners, on hi ha un plafó del Camí de la Retirada
A tres quilòmetres de Molló es troba l’anomenada Casilla dels Carrabiners, on hi ha un plafó del Camí de la Retirada FOTO: Dani Codina
25 d'agost de 2017 a les 00:00
Guardar a favorits

D'Aragó i del País Valencià. De la plana de Lleida i de les Terres de l’Ebre. Venien de pobles petits i de ciutats mitjanes, o de la castigada Barcelona. Eren soldats i civils, homes i dones, vells i infants que fugien, vençuts, ferits, espantats. A Camprodon se’ls va atendre en improvisats hospitals, on intentaven tapar ferides i omplir panxes. Però hi havia pressa per sortir del país, només calia travessar el Pirineu i ja serien a França, derrotats però vius. Alguns es van escapar per Beget i el coll de Malrem. D’altres, per Espinavell i el coll Pregon. El gran gruix va pujar per la carretera de Molló. L’objectiu era el coll d’Ares, la frontera i Prats de Molló, el primer poble que apareix a l’altra banda. 

Avui podem rememorar aquest penós viatge capa l’exili fent una excursió preciosa per les muntanyes ripolleses i del Vallespir. “No hi ha un sol camí a l’exili. S’escapaven per on podien, fent servir senders de contrabandistes, corriols de bestiar o anant camp a través. Nosaltres seguirem un dels camins més utilitzats, però. Sortirem de Molló, travessarem el Ritort i anirem a buscar el collet de la Costa. I d’aquí, cap al coll d’Ares.” Ens acompanya en aquesta caminada per la història en Carles Treviño, guia de muntanya, expert en els camins de l’exili. I també la Jane Maison, en Joseph Dunyach i la Pascale Raynaud, excursionistes de Prats de Molló i bons coneixedors de la memòria d’aquestes muntanyes. 

Diverses plaques i monuments recorden l'exili al coll d'Ares

Hem triat un dia radiant, fresquet i molt clar. Tot just comencem a caminar, ens aturen tres homes grans, que xerren en un banc. “Aneu a fer el Camí de la Retirada? És fabulós, de cine! No és pas carregós i ja veureu quins paisatges! Ara... pobra gent!” L’Eduard, en Jaume i en Josep no havien nascut encara o eren ben petits, el febrer del 1939. Però tenen aquesta època ben marcada en el record. Encara ara, quan fanguen l’hort, s’hi troben restes de ferralla i, en alguna ocasió, fins i tot bales i projectils. “Els vorals de la carretera eren plens de farcells de roba, maletes, màquines d’escriure i instruments musicals.I d’autos! N’hi havia a cents, d’autos i camions!” Fins al coll d’Ares hi arribava una carretera estreta, però capa França ja no es podia seguir amb vehicle. Per fer lloca la llarga corrua de cotxes que anaven arribant, els estimbaven marges avall. I aquests avis, que eren criatures als anys quaranta, recorden com jugaven a conduir autos negres abandonats. Fins que es va donar l’ordre de retirar-los i els veïns en van poder treure cert rendiment, venent-los com a ferralla a parracaires. 

Un comiat breu o un adéu per sempre

Avui la carretera i els camins de l’exili són ben nets. I ben florits! Coberts d’herba fresca i d’una catifa espectacular de gencianes. Des del Ritort tot és costa amunt, per la carena, cap al pla Jugador i el coll Prugent. I de sobte apareix la Casilla dels Carabiners, on vivien els vigilants de frontera. És un enclavament estratègic, alçat, amb vista. En Carles em va assenyalant el paisatge: els cims del Ripollès i la Garrotxa, les Guilleries i el Collsacabra, el Montgrí i el mar. I penso que, en aquest punt, qui tenia esma de mirar enrere, veia aquestes muntanyes i potser s’acomiadava de la seva terra. Desitjant, confiant, poder tornar a casa, algun dia.

El cortal d'Amadeo

Novembre del 1937, les bombes cauen sobre la població aragonesa de Montsó. En Mariano Gracia perd la dona i els seus fills, l’Alicia i l’Amadeo, queden mutilats, cadascun d’una cama. Mesos després marxen del país. En arribar al coll d’Ares, una notícia els esgarrifa: a Prats de Molló separen les famílies. Espantats i gelats de fred, es refugien en un cortal d’ovelles, prop del poble. La seva penosa situació arriba a oïdes d’en Tomàs Coll, un veí a qui també li falta una cama, amputada durant la Primera Guerra Mundial. En Tomàs va a buscar els Gracia i els acompanya fins al poble, senseque els militars els diguin res. La imatge del grup impacta el reporter de guerra Roger Violet, que fotografia l’escena.En Tomàs no va tornar a veure mai més els Gracia. Però el seu fill, sí. Per casua-litat. El 2003 uns excursionistes de Mataróvan veure la fotografia en un diari, amb un comentari de l’Amadeo. I van buscar els protagonistes. En Tomàs ja era mort, però l’Amadeo va tornar al poble que els va ajudar. Del cortal que els va acollir només en queden mitges parets. Però és un lloc simbòlic. 

Tristos, cansats, famèlics, anaven abandonant pel camí les poques pertinences que havien agafat a correcuita. Feien nosa, pesaven massa. L’últim tram de pujada és pedregós i molt feixuc. “Això fa bufar, eh!” em diu la Jana. “I pensi que nosaltres anem ben calçats! Ells portaven sabates velles o espardenyes. I havien de trepitjar la neu, que era al mes de febrer!” 

Finalment, després d’un esforç enorme, arribem al coll d’Ares. La frontera. Allà on acabava la por i començava la incertesa. El paisatge és bonic, amb el massís del Canigó just al davant, la plana del Rosselló i el Mediterrani, al fons. Qui s’ho havia de pensar que aquest mar l’acabarien odiant tant, alguns...

De l’esperança al desconsol

L’antic camí que baixava cap a Prats de Molló ha desaparegut gairebé del tot. Era un pas de carros, protegit amb murs de pedra i desaigües. El temps l’ha enrunat i és gairebé impossible recuperar-lo. Per això s’ha decidit marcar un corriol que havia servit per treballar al bosc. Tant és, el traçat. La història no canvia. Durant setmanes aquests van ser camins de llibertat. I d’angoixa. “Els primers a rebre els refugiats van ser els masos: la Costa de Dalt, el Casal, Mas Turró... Poc podien ajudar, a l’hivern no hi havia res als horts. Tot el poble es va col·lapsar.” En Joseph m’assenyala Prats de Molló, que ja veiem des del caminet. I em parla d’un document escrit, dia a dia, pel secretari de l’Ajuntament, en Thomas Faitg: “El 27 de gener, cap a les 11 hores, arriben pel pont Girard els primers grups de fugitius. La desfilada comença. Estan extenuats. La seva cara demostra el seu patiment”. Prats reacciona, el poble sencer. Granges, garatges, fàbriques,el cinema, l’escola, les tres esglésies... serveixen de refugi. S’improvisen fins a tres camps d’acollida. Es fan tancats per als animals que arriben amb els exiliats, 25.000 caps. Es distribueix cafè, llet, xocolata, pa blanc. “L’alcalde va manar als carnissers, com el meu pare, que sacrifiquessin les vaques del tancat per poder fer sopa per a tothom.” Igualment hi ha baixes, per la fatiga i les ferides. I els cadàvers són enterrats al cementiri municipal. 

Rutes autoguiades pels camins de l'exili

Si voleu conèixer aquest territori més profundament, estudieu-vos la propostadel portal Hiking & History. És l’ambiciós projecte del guia de muntanya que ens ha acompanyat, en Carles Treviño. Treballa en una tetralogia de rutes de l’exili republicà del 39 i de l’èxode jueu durant la Segona Guerra Mundial. Són trescs transfron-terers i circulars, que passen per espais importants de memòria històrica. Tots són autoguiats. L’excursionista contracta el servei a través del portal, rep els tracks de GPS, un mapa detallat i un quadern de viatge amb les etapes i la història del camí. El portal reserva els allotjaments i fa el transport d’equipatge. El primer trescque en Carles ofereix és justament el del Ripollès-Vallespir. Proposa una rutade 58 quilòmetres, amb sortida i arribada a Camprodon, travessant colls menys coneguts que el d’Ares però molt panoràmics, com el coll Pregon o el de Malrem.Les altres rutes d’aquesta experiència, que combina senderisme i memòria, seranles de Puigcerdà, Costoja o Portbou, aquesta darrera ja en preparació. 

Si la reacció de Prats de Molló va ser un exemple d’humanitat, la del Govern francès va ser totalment decebedora. Va veure aquella allau humana com un perill. I va distribuir i confinar els refugiats en camps de concentració.

El Camí de la Retirada acaba a l’entrada mateix de Prats, a la vora del Tec. Just on els soldats francesos separaven les famílies. Excombatents i polítics eren enviats cap als camps de les platges d’Argelers, Sant Cebrià i el Barcarès. Dones, canalla i vells, enfilats a trens en direcció al centre de França. És la història, gairebé calcada, de tres homes del Vallespir que avui ens esperen al cementiri, just davant la fossa i el memorial per als republicans espanyols morts a Prats de Molló. 

Famílies separades

Parlem amb en Floreal Falcó, de Benissanet, que va creuar la frontera amb tres anys, per la Vajol: “Vam dormir en corrals de cabres i al costat de les vies”. En Joan Planell, de Súria, que va travessar per Sant Llorenç de Cerdans. Tenia cinc anys: “Recordo la meva mare, passant per la neu, amb sabates i mitjons petits”. I en Michel Ferrer, fill d’Híjar, a Terol, cinc anys també. Va arribar amb la família dalt d’un carro a Cervera de la Marenda: “I després ens varen fer pujar en vagons de bestiar. Vàrem anar tres dies en tren, i ens tiraven pa i havíem de pixar allí dins. El meu pare sabíem pas on era! S’estava a Argelers, però del 39 al 43 no sabíem pas d’ell”. 

Les famílies van trigar anys a retrobar-se. “La nostra vida és un trasllat”, ens diuen. I s’emocionen pensant que ara mateix, com els va passar a ells, molta altra gent està enfilant camins de retirada injustos i cruels: “Està tornant a passar... i me vénen les llàgrimes”.