El geògraf Élisée Reclus afirmava que un riu resumeix l’essència de l’univers. El Ter en podria ser un exemple idoni. És un topònim antiquíssim, ja citat per Plini a la seva Història Natural, i identifica un dels cursos fluvials més singulars dels Països Catalans i de tota la península Ibèrica. Amb només dos centenars de quilòmetres de llargària, i un cabal una mica inferior al del Llobregat, els grans quadres físics que travessa conformen una de les millors síntesis del paisatgisme fluvial de les terres que circumden la Mediterrània.
Un nom dotat d’una gran força evocadora, Ulldeter, emmarca els primers passos del nostre riu. S’aplica a un indret desolat i feréstec, al vessant meridional del pic de Bastiments, a uns 2.500 metres d’altitud. El relleu, netament d’alta muntanya, hi revela encara l’empremta de les darreres glaciacions. Aquí, en un petit replà en el pendent abrupte, brolla del terra la surgència que identifica el lloc i que assenyala, inequívoca, l’origen del riu. No és un naixement escenogràfic, però representa la primera gran fita del nostre trajecte.
A peu o a bicicleta
Ulldeter és el pòrtic muntanyenc d’un riu amb vocació mediterrània. D’aquí fins a la Gola, si el seguim de prop, ens permetrà adonar-nos de la gran varietat paisatgística de les terres nord-orientals del país. A Ripoll, el Ter, tot i la brevetat del trajecte dut a terme, és ja per molts conceptes un riu madur. A Camprodon i a Sant Joan de les Abadesses, l’arquitectura civil i religiosa ens parla, amb el riu com a referent immediat, de la gran rellevància dels segles medievals en aquestes terres. Les colònies Estabanell i Llaudet, al seu torn, ens anticipen el protagonisme que els aprofitaments industrials tindran en tot el trajecte. Però, possiblement, l’element paisatgístic que marca el to general de la vall siguin les masies: aquest model de poblament històric que combina de manera equilibrada terres de conreu, pastures i bosc, i que aquí reconeixem encara com a predominant.
El Ter ofereix a Ripoll el punt d’inflexió més notable de tot el seu trajecte. A la confluència amb el seu gran afluent pirinenc, el Freser, el seu curs adopta la direcció nord-sud que caracteritza una gran part dels rius del vessant sud dels Pirineus. I una vegada més, i en molt pocs quilòmetres, el nostre riu fa una transició paisatgística fonamental: deixa enrere els replecs de les muntanyes del nord per endinsar-se en els dominis septentrionals de la plana de Vic.
A les Guilleries, cingleres, boscos i espadats esdevenen el referent central
El Ter resol aquesta transició amb l’al·licient inesperat, i visualment captivador, dels meandres. I així, des de Sant Quirze de Besora fins aigües avall de Sau, la profusió d’aquest tipus d’accident afegeix un factor de diversitat a uns escenaris naturals on cingleres, boscos i espadats esdevenen el referent central. Parlem, de fet, del cor del paisatge de les Guilleries, un paisatge que s’individualitza en un indret irrepetible: Sant Pere de Casserres.
El sistema de rescloses de Susqueda–Sau–el Pasteral no solament assenyala, en el nostre trajecte, el nivell màxim d’aprofitament intensiu modern del Ter. Marca, també, una nova transició paisatgística. Deixarem enrere, ara, el sector decididament més muntanyenc del riu per entrar en uns dominis on crida l’atenció la placidesa dels entorns rurals i la continuïtat dels assentaments urbans. De la Cellera endavant —i ja, pràcticament, fins a la desembocadura— res no serà com abans; si més no, en el sentit orogràfic de l’expressió.

El riu, que ha desenvolupat tot el seu trajecte per les Guilleries allunyat de carreteres i vies de comunicació importants, retroba el paper vertebrador del territori que abans exercia. Cases, pobles i fàbriques s’arrengleren, aquí i allà, ben a prop del seu curs. I els mateixos conreus, i les plantacions d’arbres, prenen sovint l’eix del riu com a pauta ordenadora. Globalment, podem dir que estem situats de ple al curs baix del Ter. I amb la ciutat de Girona, i l’aurèola de nuclis urbans del seu entorn, com a punt de referència decisiu.
El Congost, l’última fita
Som en un lloc clau del nostre itinerari. L’anomenada ciutat dels quatre rius ens demana un punt i a part, ni que sigui per preguntar-nos sobre el paper del Ter dins aquest peculiar entramat de cursos fluvials. Aigües avall de la conurbació gironina, l’indret del Congost representa la darrera gran fita en la seqüència de paisatges iniciada a Ulldeter. Aquí, un punt de primer ordre en la xarxa de comunicacions del país (pas obligat, i històricament persistent, entre les terres del nord-est i el passadís prelitoral), el Ter diu progressivament adéu a la irradiació de Girona per entrar de manera imperceptible en els dominis de l’Empordà, el darrer gran quadre natural del seu curs.
Els grans espais naturals del riu
Horitzons oberts, suaument ondulats. Boscos, conreus, petits pobles escampats d’ací d’allà. Aquest és, encara —i meravellosament!—, l’Empordà del baix Ter. Amb el Montgrí i Torroella com a referents obligats. Imatges emblemàtiques, que la nostra mirada reté quan nosaltres, i el riu, arribem a la Gola, l’indret on tots els paisatges esdevenen un de sol.
Aquest article es va publicar en el número 149 del Descobrir (Octubre 2010)