Un drac que treu fum, un hotel que guarda l'ADN dels allotjaments històrics d'alta muntanya, un camí que et glaça el cor i una estació d'esquí plena d'aventures. Si voleu saber per què en Roc volia travessar al Vallespir, per què hi ha una escultura d'un drac a Vilallonga de Ter i com hem acabat a una màquina trepitjaneu, seguiu llegint. Això no és un viatge, és una immersió total a la vall de Camprodon.
Comencem aquest Territori menut a Tregurà de Dalt, on, tot i la pluja que ens acompanya, intuïm la immensitat del lloc: una panoràmica envejable de la vall de Camprodon, que visitarem els propers dies. Concretament som a la Fonda Rigà, un d'aquells llocs que tenen ànima. Amb més de 50 anys d'història, encara mantenen l'essència els avis fundadors cuinant plats de xup-xup, com el milfulls de patates amb botifarra i les carns guisades que et fan pessigolles a l'estómac. "El xai és deliciós", diu en Roc a l'Albert Rigat, actual propietari de la fonda.
Un allotjament històric
Amb la panxa plena, baixem a Setcases, fem una volta ràpida, encara sota la pluja, i ens instal·lem a l'Hotel La Coma. També és un lloc amb història. Obert des de 1966, el maig de 2025 el va reobrir un dels germans Rigat, i es nota aquest segell de casa nostra que també hem trobat a la fonda.
L'hotel és una meravella: han sabut modernitzar-lo sense perdre el caliu. Ens hem quedat una bona estona mirant les fotos en blanc i negre del menjador i la sala d'estar, imatges de l'antic propietari i de com era Setcases fa dècades. En Roc queda bocabadat amb els esquís de fusta penjats a la paret i unes raquetes antigues "amb punxes". També ens entretenim mirant les espècies de flora i fauna del Pirineu que hi ha a les portes de les habitacions, com la tora blava, la marmota i la nostra: la dent de lleó. "Són les que es bufen!", diu contenta la Tanit. L'habitació és còmoda i gran, ideal per a famílies, encara més si agafeu la mitja pensió. Menjareu com a casa i a dos minuts de posar el nens al llit.
Un drac de ferro
Dissabte ens hem llevat amb una missió: descobrir la llegenda del drac de Vilallonga de Ter. Pugem fins al mirador del Drac pel camí de les Roquetes. El recorregut és un museu a l'aire lliure ple d'escultures de ferro forjat creades per Pere Sau Moret, un veí del poble. En Roc va davant, gairebé en silenci, buscant el drac que, segons diuen, encara vol volar. La història l'ha capturat des del minut u: la bruixa Malavella va fer una poció de tora blava (compte, que és la planta més tòxica d'Europa!), flor de tei i camamilla, entre d'altres plantes, i el va convertir en una estàtua de ferro. En Roc volia veure'l treure fum, però ha entès que l'encanteri és massa poderós... per ara. Però dos cops al dia (a les 13 h i a les 21 h, a l'hivern, i a les 14 h i a les 22 h, a l'estiu), el drac es desperta per uns minuts fent un espectacle de llums i fum. Nosaltres no ho hem pogut veure, queda pendent!
Molló i el fred de la memòria
Havent dinat i just quan el cel comença a posar-se gris, hem saltat de vall cap a Molló. Tenim una cita amb la història al coll d'Ares. En Roc, que ha devorat el Petit Sàpiens sobre Franco, hi està especialment interessat. Ens plantem al coll d'Ares amb un vent gèlid que ens talla la respiració. Veient les fotos dels nens i els avis caminant per aquells mateixos senders durant la Retirada, en Roc deixa anar una frase colpidora: "I caminaven per la neu descalços?". Empatia pura d'un nen davant la cruesa de la història. "Jo també vull anar al Vallespir per veure com era el camí", afegeix.
De tornada a Setcases hem seguit parlant de la retirada, fins que per desconnectar d'aquesta cruesa i revifar-nos del fred ens hem llançat de cap a l'spa de l'Hotel La Coma. La sensació d'estar a l'aigua calenta mentre veus el fred de fora a través dels vidres és insuperable. Hem rigut, ens hem esquitxat i hem relaxat els músculs després de tanta èpica.
Vallter: el balcó de la Mediterrània
Diumenge la muntanya ens regala una estampa de postal: ens llevem amb la neu caient amb ganes i enfarinant els carrers de Setcases. Decidim prendre'ns el matí amb calma i gaudir del parc de l'hotel, que s'ha convertit en un paradís blanc particular per a en Roc i la Tanit. No hi ha res com fer el primer ninot de neu de la temporada amb el caliu de la llar de foc de l'hotel esperant-nos a pocs metres.
L'anècdota
Cap al migdia el cel s'obre i pugem a Vallter 2000, l'estació més oriental del Pirineu. En diuen "el balcó de la Mediterrània" perquè, en dies clars, des dels seus cims es pot arribar a veure el blau del mar de la badia de Roses. Com que no portem esquís, ens llancem de cap a la zona de trineus. Aquí la dignitat adulta es perd per complet: baixar sembla un joc de nens fins que t'adones que l'únic fre real són les teves pròpies botes. Ens llancem una vegada i una altra fins que acabem tots arrebossats de neu entre rialles i girs descontrolats.
Quan el sol comença a baixar, ens espera l'experiència definitiva: pujar a una màquina trepitjaneu fins als 2.500 metres. Sentir com aquest monstre de ferro s'enfila amb força per les pistes vermelles fins al Refugi de les Marmotes és pura adrenalina. "Noto la força de la muntanya", diu en Roc, captivat pel ronc del motor i el pendent. La Tanit, en canvi, es concentra en la recompensa: una xocolata calenta tan bona que la fa repetir amb el bigoti marcat a la cara.
Ens acomiadem de la vall de Camprodon des de les altures, on l'or de la posta de sol i el blanc de la neu es fusionen en un horitzó de foc que ens emportem gravat per sempre.
Guia pràctica
Aquest article es va publicar en el número 324 del Descobrir (Febrer 2026)