“Les Tres Bessones són a punt de començar un viatge cap a la vall de Núria. Han agafat les motxilles i botes de muntanya, i han comprat tres bitllets de cremallera a l’estació de Ribes-Enllaç...
—Nenes, penseu que esteu a punt de pujar al primer mitjà de transport que no contamina ni fa sorolls —els diu el pare.
—I existeix des de l’any 1931! El vostre besavi va ser un dels primers a pujar-hi —els explica la mare.”
Fins i tot de la prodigiosa mà de la il·lustradora Roser Capdevila, la Teresa, l’Anna i l’Helena han pujat al cremallera de Núria. No és estrany, perquè és l’únic i singular mitjà de transport que arriba a aquest deliciós racó del Pirineu oriental, on fa més de cent anys que els pelegrins troben un recés per a l’oració i els muntanyencs, un grapat d’esports per practicar.
De fet, va ser gràcies a la decisió que es va prendre l’any 1916 de mantenir les portes obertes del santuari de la Mare de Déu de Núria també durant l’hivern que es va començar a pensar en una carretera o una línia de ferrocarril que escurcés i facilités el viatge. Fins aleshores, es feia a peu —i no sense esforç. Només catorze anys després, la locomotora E1 brillava en el trajecte inaugural de 12,5 quilòmetres, un desnivell de mil metres i un paisatge de gran bellesa.
El cremallera de Núria es va inaugurar el 1931 per salvar un desnivell de mil metres
Vall de Núria, al terme municipal de Queralbs, al Ripollès, és una de les estacions de muntanya més emblemàtiques del nostre país. El seu teló s’alça en el moment que el tren travessa el darrer túnel, el que porta el seu nom. A gairebé dos mil metres d’altitud, el santuari sembla abraçar els viatgers, enlluernats per l’estany artificial que s’amaga sota una capa de glaç i de neu que s’estén més enllà del prat alpí, ben amunt, fins al cim de les muntanyes de gairebé tres mil metres que protegeixen el conjunt. Són el Puigmal, el pic de Segre, el Finestrelles, el pic d’Eina, el Noufonts, el Noucreus, el Fontnegra i el pic de l’Àliga, un circ que rep el nom d’Olla de Núria.
No hi ha cotxes, ni carreteres, ni trànsit. És el lloc ideal per fer-hi una escapada amb nens i tornar a casa amb un grapat de fotografies, sobretot des que l’any 2007 l’estació es va reforçar com a destinació turística familiar amb un parell d’àrees ubicades a l’esquena del temple i els edificis bioclimàtics, i pensades especialment per als més petits. “S’hi fan un munt d’activitats lúdiques i educatives que dirigeixen monitors de lleure”, diu Ruth Bober, relacions públiques de Vall de Núria.
El Puigmal, el pic d’Eina i el Noucreus són alguns dels cims de l’Olla de Núria
El nom ja és simpàtic: el Cau de la Marmota. És una acollidora cabana de fusta on els petits d’entre quatre i deu anys s’hi poden estar bones estones mentre els pares gaudeixen de les pistes d’esquí. Amb imaginació i creativitat, els monitors despleguen tallers de tota mena amb la base del coneixement i el respecte per l’entorn. No hi ha horari preestablert, “se’n tria un o un altre en funció de l’edat dels nens que hi ha a cada moment”, apunta la Ruth.
Als més menuts els encanta investigar com funciona el cremallera que amb 45 minuts els ha portat fins aquí i elaborar-ne una maqueta amb cartolines que s’enduen de record. També desperta molta curiositat el taller d’animals, amb la granota vermella sempre disposada a ser convertida en figureta de paper maixé. O el taller de ninots i escultures de neu que dirigeix l’artista ripollès Eudald Alabau, això sí, sempre que la meteorologia hi acompanyi i sigui generosa amb les nevades.
Turisme actiu
Esperem que així sigui el diumenge dia 2 de febrer, que n’hi ha un de previst, tot i que si no fos possible, de recursos, no en falten. “També els agrada molt pintar plantilles amb dibuixos que representen mites i llegendes de la vall, com la del gegant del Puigmal”, afegeix la Ruth referint-se al gegant que —asseguren— va néixer el mateix dia que la muntanya per protegir-ne la flora i la fauna.
Tobogans, trineus, tirolines...
Fora del Cau de la Marmota hi ha el Parc Lúdic, “el més similar a un parc temàtic de la neu”, apunta Ruth Bober. I és exactament això, un complet muntatge a l’aire lliure amb tobogans per on llisquen somriures i rialles, pistes de trineus que desafien la llei de la gravetat, tirolines on estrenar-se en el vol del nen-ocell, un rocòdrom per aproximar-se a les emocions d’un gran escalador i una àrea on fer un pols amb l’equilibri. A segons quina edat, tot és possible, també teletransportar-se gràcies a cintes màgiques que repten la física i el temps.

Al marge d’aquest univers de talla petita, els nens i nenes poden iniciar-se en l’esquí a la pista de debutants i aprendre’n una mica amb la vintena de professors de l’escola. Per als qui tenen més experiència, Vall de Núria els té preparades onze pistes de diferents nivells: tres de verdes, tres de blaves, tres de vermelles i dues de negres. En total són set quilòmetres i mig de pistes unides amb telecabines, telecadires i telesquís, sense massificacions i amb neu assegurada, perquè el 90% del recorregut disposa de canons artificials. Per als majors d’onze anys, les possibilitats creixen en direcció a l’esquí de muntanya, les raquetes de neu, les ascensions i sortides d’alta muntanya.
El cap en una olla
Un cop a la vall de Núria, és indispensable la visita al temple, on els menuts sempre pregunten per què hi ha dones que posen el cap dins una olla. La vella creença que les parelles que no podien tenir fills feien la petició d’aquesta manera a la Mare de Déu de Núria desperta un rosari de preguntes. Les respostes sobre la història, les tradicions i l’ecologia de la vall les teniu al Centre d’Interpretació de la Natura. També és recomanable l’exposició permanent sobre el cremallera, i triar i remenar al Rebost i a la Botiga: hi ha productes artesans marcats amb el vistós marcòlic groc, la flor que identifica la vall, i objectes i records de tota mena, com el conte Les Tres Bessones al cremallera, on els seus fans es capbussaran per descobrir quina n’ha fet, aquest cop, la Bruixa Avorrida.
L’estació també està preparada per fer-hi sortides amb raquetes i esquí de muntanya
Sigui com sigui, val la pena de reservar-se una estona per pujar al telecabina de la Coma del Clot, un trajecte curt i ràpid que està inclòs al bitllet d’anada i tornada del cremallera. En poc més de mig quilòmetre s’enlaira 150 m i supera la ratlla dels 2.100 m d’altitud. A aquestes altures és igual ser petit o gran per ser conscient de tota la riquesa que tenim als nostres peus.
Aquest article es va publicar en el número 190 del Descobrir (Gener 2014)