Vallfogona de Ripollès

Refugi medieval a la vall verda del Pirineu

Text:
Vallfogona de Ripollès és un dels escenaris protagonistes de l'agenda d'aquesta setmana
Vallfogona de Ripollès és un dels escenaris protagonistes de l'agenda d'aquesta setmana FOTO: Getty Images
25 de juny de 2009 a les 00:00
Guardar a favorits

Va ser amor a primera vista. Només arribar a Vallfogona, la Wieske i el Rob van saber que aquell era exactament el lloc que buscaven: aïllat però a un pas de Ripoll, d’entorn feréstec però amb un petit nucli urbà consolidat. Feia tres anys que recorrien en furgoneta la serralada pirinenca a la recerca d’un indret on la vida fluís al ritme de la natura, lluny del seu Amsterdam natal. “Mai no havíem pensat a obrir un càmping, però quan vam veure que es venia aquesta masia amb tot aquest terreny, ho vam tenir clar”, recorda la Wieske. D’això, ja en fa disset anys.

De portes endins, avui la masia és l’acollidora llar d’una família amb dos fills, el Yaro i l’Itan. De portes enfora, el terreny s’ha transformat en unes espaioses parcel·les esglaonades reservades a una vintena de tendes. “No n’acceptem més perquè no volem que es trenqui la sensació d’estar en ple contacte amb la natura, que és allò que vénen a buscar els nostres clients, pràcticament tots holandesos”, explica el Rob.

Pedra sobre pedra

Com en altres municipis catalans, a Vallfogona s’ha endegat un projecte per recuperar i preservar les construccions del municipi fetes amb el sistema de pedra seca. La més impressionant de totes és el pont medieval, construït al segle XIV per enllaçar el poble amb el castell feudal dels Milany i que impressiona per la seva alçària. La darrera estructura descoberta és la teuleria del Pinetar de l’Obra, una curiós forn amb més de noranta forats a sobre dels quals es col·locaven les teules i maons que es volien coure.

Vet aquí per què en alguns cartells del municipi s’hi inclou aquesta llengua. “La idea va sorgir durant l’aplec que fem al mes d’agost i en el qual en Rob sempre va traduint les explicacions sobre història i paisatge als seus compatriotes”, explica l’alcaldessa Carme Freixa. I què es pot explicar de Vallfogona? En primer lloc que fogona prové de ‘fecunda’, fecunda en boscos de faigs, roures i pins que s’estenen per la vall que s’ha format entre les serres de Puig d’Estela, al nord, i de Milany, al sud. Els Milany eren la família feudal que molts segles enrere dominava la regió. La població ancestral es va concentrar al voltant de la parròquia de Sant Julià, consagrada en el segle X a l’aixopluc del monestir de Sant Joan de les Abadesses.

Però el 1355, Raimon de Milany va decidir deixar el seu castell aïllat dalt de la muntanya i construir-ne un de nou més proper a Sant Julià. Així es va fer el nucli emmurallat de Vallfogona, que s’ha mantingut immune al pas del temps. Durant els segles XVIII i XIX Vallfogona va arribar a tenir mil cinc-cents habitants, entre els quals hi havia els besavis i rebesavis de Pere Mallarach. “A l’escriptura de la nostra casa el preu consta en lliures barcelonines!”, explica l’amo de Can Puntí. Als 81 anys, en Pere és la memòria viva d’un poble que sempre ha viscut de la ramaderia i el minifundi i on, fins no fa pas tant, molts encara es desplaçaven en guarà. “Però nosaltres l’anomenàvem burro i prou, i no això d’ara del ruc català”.

Però més enllà de viure en primera persona les transformacions que ha viscut el camp al llarg del darrer segle, en Pere també ha estat testimoni de les dones i nens refugiats a la rectoria durant la guerra i l’impulsor de diversos projectes cooperatius que van permetre, entre altres coses, que els seus fills poguessin ser dels primers a anar a escola en lloc d’haver-se de quedar vigilant el bestiar. Mantenir l’escola és un dels reptes de Vallfogona. “De moment, cada any hem tingut els nens necessaris per mantenir-la oberta. Darrerament, algunes parelles joves de vallfogonencs que havien marxat a ciutat tornen”, explica l’alcaldessa. “També hi ha qui s’ha instal·lat a la segona residència, matrimonis de mitjana edat que teletreballen i d’altres que s’han jubilat.”

Vallfogona recorda el perfil de molts pessebres catalans
Vallfogona recorda el perfil de molts pessebres catalans

Aquest és el cas de Susanna Nicoletti i el seu marit. Fa tres anys que van marxar de Sant Cugat del Vallès per traslladar-se a una masia amb un terreny de diverses hectàrees que els permet criar cavalls, una de les seves passions. La Susanna és d’origen uruguaià. Va arribar a Barcelona fugint de la dictadura militar que va controlar el seu país entre el 1973 i el 1985. Tot i que ràpidament es va sentir a gust a Catalunya, la Susanna admet que enlloc l’han acollida tan bé i tan de pressa com a Vallfogona. “Aquí de seguida tothom et tracta com un més del poble i et fan sentir molt integrat”, afirma. Bona prova d’això és que tot i fer tan poc temps que hi viu, la Susanna ja ha estat elegida regidora de l’Ajuntament, probablement per l’energia que destil·la en les iniciatives que promou.

La darrera va dur al descobriment de la teuleria del Pinetar de l’Obra, un projecte que va aconseguir mobilitzar tots els veïns. “La vam trobar seguint les indicacions d’en Pere Santanach, un vallfogoní de soca-rel, i tot el poble es va engrescar a participar en l’excavació.” Per l’entusiasme amb què ho explica i la llarga llista d’objectius pendents, segur que d’aquí a poc caldrà refer alguns mapes per afegir noves rutes i troballes al ric patrimoni d’aquest racó de la serralada prepirinenca.