Filla de dues vessants, la ribera Salada neix a Aigüesjuntes de l’aiguabarreig del riu Fred i el riu Calent, dins un bressol de molsa i valls emboirades, com un llençol fi que el vent aixeca i esvaeix com un tel d’alè vegetal. “Els corriols són trencats, no us aconsello pas d’anar-hi!”, fa l’home de l’aixada. Atavella els ulls, es blega i calça els trumfos d’un hort de solcs drets, com uns pantalons acabats d’estrenar. Som al municipi d’Odèn, terra de sal, de llegendes i de patates del bufet, on brollen les fonts que s’abraçaran per formar la ribera Salada.
Proposta
A l’esquerra d’Odèn hi ha el riu Fred, que fa seves les aigües de la font Salada, aquella que fins l’any 1963 abastia les salines de Cambrils; de la font de can Sala, que s’estimba en forma de cascada i serrells esfilagarsats d’aigua; i de la font de Sant Quintí, amb capella i sant que la guarden per viaranys estrets, cal·ligrafiats, que giravolten per cosir millor tota la vall i recordar als nostres passos que som a muntanya, on el silenci és fet d’aigua i sons animals, d’esquelles, bels i lladrucs que el vent passeja. I, a la dreta d’Odèn, hi ha l’anomenat riu Calent, no pas perquè les seves aigües siguin caldes, sinó pel contrast amb la fredor de l’altre vessant. Aquest riu està format per tres rierols: el riu de la Plana, el riu d’Odèn i el riu de Canalda (nom amb què també es coneix la branca oriental de la ribera Salada).
Tots tres van per camins poc transitats, que sovint s’enrabien o ens ofereixen braçades vegetals, i ens planten cara amb un bé de Déu de cames cada vegada més atapeïdes, nascudes on els ha vingut de gust per tot el camí d’Aigüesjuntes, on el país casa les dues valls per formar, ja, la ribera Salada.
Colònies musicals
Aviat se situa entre roques, com si la volguessin posar a règim, encaixonada, encotillada, estreta de cintura i presumida, com si amagués la panxa per passar pel forat del pany de Montpol, que mostra la seva història magistralment escrita per la geògrafa Esther Miralles. En dos volums; en dos llibres de gran intensitat que fan més entenedora la vida d’un altre temps, quan tot era codificat i absolut, on els antics camins de processons i penitència són ara transitats per un formiguer de canalla amb gran acoloriment de gorres i samarretes, a les colònies musicals d’estiu.

Aquesta proposta es fa cada any, seguint les directrius d’Oriol Cargol, que guarda tota mena de xivarri dins un recollidor de silencis o fa un xarrup del beuratge màgic de suc de lluna, per entrar sense ser vistos al bosc sagrat dels ocells o al poblat dels montpolins. Uns éssers fantàstics nascuts fa poc dins un paisatge de misteri, on les encantades i les dones de fum i aigua, amb els seus encanteris d’amor, s’havien fet mestresses i havien arrossegat més d’un fadrí somniador, quan intentava robar-los uns enagos que l’havien de fer ric i feliç per sempre.
I entre farbalans d’aigua, trobem el pont del Clop, lloc d’esbarjos estiuencs, on el rocam mana i canalitza capriciosament l’aigua en forma de ràpids, salts i tobogans, tan bé com el més ben dissenyat parc aquàtic, ran les parets menjades per la bardissa de l’antic hostal. Unes parets que tantes històries havien sentit contar, d’emboscats i bandolers, de dimonis i, sempre, les dones de fum i aigua dient-hi la seva. En un lloc de pas obligat, a l’encreuament de camins, de negociants i traginers, de clergues i de tothom qui anava o venia de fires i mercats.
Al pont del Clop, les roques canalitzen el cabal, tot creant una zona de bany i esbarjo
Saltants i més tombarelles d’aigua, fins al toc d’exclusivitat fet a la ribera, al camp de golf, on la natura acota el cap i es fa servil o bé ho fa veure; on el paisatge fa compliments i afalaga la mirada i, en tombar la cantonada, torna al seu posat de lloca rabiüda que no tem la guineu; es deixa envoltar d’una boirina color farigola i, de seguida, arriba la necròpolis de Ceuró, a uns 2 km al sud-est de l’església romànica de Sant Julià.
La necròpolis és un petit cementiri prehistòric de fa uns 5.500 anys, format per tres úniques sepultures al vessant dret de la rasa de les Grioles, que s’escapa fins atrapar la ribera, encara més avall, pel camí dels còdols, fins a convertir-se en platja, a Ogern, ja a l’Alt Urgell. Allà, l’aigua s’aquieta i es fa mansa, dins una plana d’ombres que conviden a la costellada o a una jaçada compartida entre boixos i sargueres, on l’aigua es manifesta a voltes, acumulant eventualment als seus marges un cert pòsit de sal, per donar validesa al seu nom. Després d’uns 40 km de saltants i trencacolls, quan el cos li mana reposar, busca els obacs, fins a la capbussada final, dins les aigües del Segre.
Aquest article es va publicar en el número 125 del Descobrir (Octubre 2008)