Al bell mig de Catalunya, el Solsonès reparteix els seus dominis entre la plana de la Depressió Central i la muntanya prepirinenca. En aquesta comarca plena de contrastos, llisquen les aigües dels afluents del Segre (el Llobregós i la ribera Salada) i els rius de la conca del Llobregat (el Cardener i els seus tributaris: Vall d’Ora, Aigua d’Ora i riu Negre). I per visualitzar la proporció que ocupa el nord, més abrupte, respecte del sud, més suau, hem de dividir la comarca en tres parts: la plana correspondria a poc més dels dos terços meridionals i la muntanya, al nord de Solsona, abastaria el terç restant. Aquest seria, a grans trets, l’esbós geogràfic del Solsonès, però no en tenim prou: mirem i remirem el mapa i en desxifrem tots els relleus.
Un altiplà esglaonat
Si un entra al Solsonès pel sud, copsarà que el relleu no és pla, sinó un altiplà esglaonat que s’enfila cap al nord, amb altituds entre 600 i 950 m. Si parlem de plana, és perquè hi dominen estructures tabulars; és a dir, estrats no plegats i dipositats pels rius que en altres temps desembocaven al mar interior que colgava la depressió de l’Ebre. És, doncs, una estructura horitzontal, només trencada pel sinclinal (plec en forma de u) de Solsona i Cardona, i per l’anticlinal (plec en forma de n) de Pinós, que dóna lloc a la serra d’aquest nom.
Catedral de Solsona
En aquesta plana, l’erosió dels rius ha excavat amples valls en els terrenys argilosos i ha modelat un relleu més trencat on ha trobat gresos i calcàries. Així, des del santuari de Pinós, el relleu se’ns mostra de vegades pla i el més sovint ondulat, amb valls més o menys encaixades segons la força de l’aigua i la duresa dels materials. La plana és el domini del bosc. I als pendents més suaus, inferiors al 10%, hi ha un poblament dispers format per masies aquí i allà, que ha afaiçonat un paisatge en mosaic de pastura seca i camps de conreu. Aquest és el dibuix des de Pinós fins més amunt de Solsona.

Al nord de la capital, en canvi, hom parla de muntanyes perquè hi apareixen les estructures plegades que s’originaren amb l’orogènia alpina que aixecà el Pirineu. La capçalera comarcal és, doncs, un muntanyam alterós i abrupte, amb altituds entre 1.000 i 2.400 m, i pendents pronunciats, sovint de més del 30%. Ací el relleu és el resultat, per una banda, de plegaments i falles que deixaren enlairades potents i imponents bandes calcàries, i, d’una altra, de l’erosió fluvial, que hi ha obert profunds i espectaculars congostos, com el de Vall-llonga, ara aprofitat per embassar-hi les aigües del Cardener. En definitiva, ací, al nord, el relleu aplega el seguit de serres prepirinenques que, d’oest a est, hom pot observar des del mirador de la Creu del Codó: la serra d’Odèn, la serra de Port del Comte i les serres del Verd i de Guixers.
Just a tocar hi ha els curiosos relleus de conglomerats montserratins de les moles de Sòbol i Lord, i les serres dels Bastets, de Busa i de Canalda, que s’observen des de la carretera de coll de Jou i també des de la Creu del Codó. Els conglomerats són els sediments més grollers dels rius que desguassaven al mar que reblia l’actual Depressió Central, que per llurs dimensions s’amuntegaven prop de la desembocadura. Aquests dipòsits heterogenis, anomenats pudingues, restaren enlairats a causa de l’orogènia alpina i, com que van resistir la posterior erosió fluvial, van donar lloc a la formació d’estretes canals, com ara la rasa de Vilamala o el congost del Clop, a la ribera Salada. Amb aquesta orografia, més inhòspita, el poblament a l’alt Solsonès és escàs i es concentra, sobretot, a la vall de Lord, excavada pel Cardener i l’aigua de Valls.
Al nord, hi apareixen les muntanyes que s’originaren amb l’orogènia alpina
I el clima, com és al Solsonès? És igual de contrastat que la seva orografia? I com afecta la vegetació? En general, podem dir que les diferències altimètriques i la minvant influència del mar fan que el clima dominant a la comarca sigui mediterrani amb tendència continental.
La influència continental
A la part meridional, hi dominen les característiques mediterrànies: les precipitacions no arriben a 600 mm l’any i es concentren a la primavera i a la tardor. Les temperatures a l’hivern hi són més baixes cap a ponent, on com més va, més es palesa la influència continental. En aquestes contrades, les glaçades són habituals: s’enregistren temperatures inferiors a 0ºC prop de la meitat de l’any!
Església i claustre de Sant Llorenç de Morunys
La comarca, a grans trets, és sota el domini de les coníferes, arbres amb fulles en agulla que, gràcies a l’acció humana, han arrabassat terreny a les formacions dels arbres de fulla plana (planifolis). Ara bé, en les terres al sud de la serra de Pinós, en contacte amb l’alta Segarra, hi ha formacions de pi blanc i alzinar de carrasca. La resta de l’altiplà és el domini del pi gargallà, amb exemplars de més de trenta metres d’alçària. Havia estat el bosc de pinassa més extens de Catalunya, però va quedar greument afectat pel gran incendi del 1998, que cremà més de 20.000 hectàrees a la comarca. Ara hi ha recuperat terreny el roure garriguenc, també dit de fulla petita. On les condicions climàtiques són més eixutes, hi creixen alzines, garrics i brolles de romaní.
Hiverns freds i estius fresquets
I al nord? Què passa amb el clima i la vegetació? A mesura que hi anem, l’augment de l’altitud fa que el clima presenti trets alpins, amb temperatures hivernals més fredes i estius no tan calorosos. Per sobre dels 800 m, al nord de Solsona, apareix el pi roig o rojalet, arrecerat als indrets més protegits, que comparteix amb el roure martinenc. Cap als 1.400 m, aquesta espècie, però, ja ha esdevingut l’arbre dominant. Això no és obstacle, però, perquè la carrasca s’enfili arrapada als indrets més assolellats, mentre que, als més obacs, hi creixin alguns exemplars de roure pènol i faig.
El poblament a l’alt Solsonès és escàs i es concentra, sobretot, a la vall de Lord
En altituds superiors als 1.700 m i fins als 2.300, a les muntanyes del Port del Comte i la serra del Verd, hi senyoreja el pi negre, que, altiu i orgullós, albira des dels seus dominis una comarca de contrastos, en què les serres del nord i l’altiplà del sud es donen la mà per configurar un territori ben particular.
Cripta de Sant Esteve d'Olius
Aquest article es va publicar en el número 220 del Descobrir (Juny 2016)