Els arenals del delta de l'Ebre

Un paisatge únic del país

Text:
Jordi Duran
La platja del Trabucador té la Mediterrània a l’est i la badia dels Alfacs a l’oest
La platja del Trabucador té la Mediterrània a l’est i la badia dels Alfacs a l’oest FOTO: Mariano Cebolla
25 de maig de 2011 a les 00:00
Guardar a favorits

Enmig dels arrossars, un laberint de camins, canals i carreteres estretes dibuixa el país deltaic. Una mena de plató cinematogràfic gegantí, format pels blaus del cel i de l’aigua, pels verds del cereal estival i de les llacunes, pels ocres del fang i de la sorra. Quilòmetres de sorra fina i daurada vora el mar, però també vora el riu, vora les illes i els canals, vora els desguassos... I és que al Delta, l’aigua i la terra es confonen.

Entre la punta de la Banya, a l’hemidelta dret, i la punta del Fangar, a l’esquerra del riu, es troben algunes de les platges de sorra més espectaculars del nostre país. Platges amb grans extensions d’arenals, on es respira la solitud. Al sud, l’istme del Trabucador, davant de Sant Carles de la Ràpita, conforma una fràgil i estreta barra de terra de 6,5 km de longitud i uns 150 m d’amplada que connecta la península de la Banya amb la resta del Delta, tanca la badia dels Alfacs i forma el port natural més gran d’Europa. A banda i banda de l’istme, dues platges paral·leles: l’una, a la banda de la badia; l’altra, mirant a mar obert.

La península de la Banya és d’accés restringit des del 1986, quan va ser declarada reserva natural. És una zona de dunes i pàtria de les aus marines, del flamenc, de la gavina. Hi ha les salines de la Trinitat i un mirador al qual es permet l’accés, passejant per la platja, entre el 15 de juliol i el 15 de setembre. Des d’aquesta talaia tothom pot observar la línia de costa, les llacunes i unes enigmàtiques postes de sol.

La platja del Trabucador comença —o acaba— a la zona de l’Aluet, ja en terra ferma, a la vora mateix de la llacuna de la Tancada. Aquí hi habita el flamenc, centenars d’exemplars d’aquest ocell majestuós es poden observar des del mirador. I el collverd, i la gavina, desenes i desenes d’espècies d’ocells, i de mamífers i d’amfibis. Enmig de les barraques i del paisatge estepari que envolta la Tancada, encara hi pasturen bous, un vestigi del Delta antic.

Però la llacuna més espectacular és l’Encanyissada (1.192 ha), uns quilòmetres més enllà de la Tancada. És una ruta que mena fins a la Casa de Fusta, on hi ha els serveis necessaris per moure’s pel país i quatre miradors imprescindibles, i al Poblenou del Delta, l’antiga Villafranco, al terme d’Amposta. És un poble de palmeres, de casetes baixes i blanques amb patis acollidors. L’any 1955, l’Institut Nacional de Colonitzacions va repartir terres a 97 colons, en el que va ser el darrer capítol de la domesticació del Delta i la seua transformació en un immens arrossar. El Poblenou té un cert aire mexicà, fronterer, captivador.

Tornem a la mar. Passat l’Aluet la terra s’eixampla i l’arenal es fa enorme. És la platja dels Eucaliptus, a Amposta, escortada per la urbanització del mateix nom. És una platja verge, infinita i quilomètrica (6 km), ampla i discreta. Al nord, més enllà del desguàs del Riet, passada la Platjola —de difícil accés—, hi ha la platja del Serrallo, al terme de Sant Jaume d’Enveja, una de les més feréstegues. S’hi practica el naturisme en un espai totalment obert, encaixonat entre l’aigua i els arrossars. El Serrallo, resguardat per una llenca de mig quilòmetre de vegetació baixa, connecta amb la platja de l’Alfacada quan l’arena venç els arbustos i l’espai s’obre. Des d’aquí ja s’albira l’illa de Buda i la gola de Migjorn, zones d’alt valor ecològic vedades a l’home. El mirador de l’Alfacada, el més alt, oferix una vista extraordinària de la desembocadura, dels arrossars, dels calaixos o llacunes de Buda... La platja disposa d’una àrea recreativa amb diverses barbacoes, taules i bancs, a la vora de l’assecat riu lo Migjorn.

La gran platja del Delta és la punta del Fangar, amb 7 quilòmetres de llarg i 2,4 d’amplada

A l’hemidelta esquerre hi ha les platges de Deltebre, com la de Riumar, la més ben dotada de serveis i la més humanitzada, a causa de la urbanització residencial pròxima, del port i de la zona lúdica, des d’on surten els creuers fluvials que naveguen fins a la desembocadura.

En direcció al nord, amb la punta del Fangar com a destinació, hi ha la platja de la Marquesa, envoltada de petites dunes. Espais amples, oberts, tranquils. A l’indret conegut com Els Vascos (un restaurant ubicat en un lloc increïble) comença el camí que mena cap al far, una de les icones del Delta. Sovint s’hi ha d’anar a peu o amb bicicleta, ja que la mar hi fa de les seues i n’impedix l’accés motoritzat. Camí interminable, ambient desèrtic, dunes fixes i canviants, naturalesa en estat pur, miratges indesxifrables: Àfrica a la vora de casa. Un mirador permet gaudir de la vista panoràmica de la reserva natural, de la badia i de les muscleres suspeses enmig del mar. I, pertot, la platja, la platja del Fangar, la platja solitària.