El d’Alfama dinamita tots els tòpics d’allò que entenem com un desert. D’una banda, per l’abundant i robusta vegetació que hi creix. Esparts, margallons, garrics, llentiscles i romaní s’emboliquen per inundar la plana de verdor i olors intenses. De l’altra, perquè escull la manera més bella en què pot morir un desert, deixant-se caure per bonics penyasegats, de cap a la Mediterrània. Però al llarg dels segles, el desert d’Alfama, que s’estenia des del coll de Balaguer fins a la punta de l’Àliga, ha estat una terra feréstega, desagradable per ser habitada, tant per la dificultat d’obtenir-hi conreus ufanosos com per la insistència en què corsaris, pirates, bandolers i contrabandistes s’hi endinsaven per amagar-se o per atacar tot aquell incaut que gosava travessar-lo.
I per entendre la història que guarda, res millor que passejar per la justa línia en què el desert es precipita a les aigües de vidre lluent que llampeguegen amb força els dies de sol. I entre les esplèndides cales i atrevides llengües de roca que flanquegen els setze quilòmetres de litoral a l’Ametlla de Mar, escollim la platja de Sant Jordi per iniciar aquest recorregut deliciós farcit d’històries que fan tremolar les cames. Amb la dignitat que li atorga la modèstia, el castell de Sant Jordi d’Alfama és el guardià d’aquesta costa. La seua construcció va ser encarregada pel rei Pere I al templer Joan d’Almenara en el mateix acte de fundació de l’orde de Sant Jordi d’Alfama, el 1201. L’encàrrec es va complir amb la construcció de la fortalesa i casa d’oració que havia d’atorgar protecció que facilités el poblament de tota l’àrea estratègica propera al coll de Balaguer, massa exposada a atacs pirates i desembarcaments militars.
El castell de Sant Jordi havia de guardar la costa, però els atacs hi foren cruels i constants
Els embats dels temps, les penúries econòmiques i els atacs dels sarraïns van ser constants des del mateix moment en què es van erigir els murs compactes del castell. L’any 1378, dues galeres armades dels moros van atacar la torre i es van endur captius cap a Alger l’aleshores comanador Jaume Roger i la seua germana Cília. Van caldre uns quants centenars de florins d’or per aconseguir el seu alliberament. Pitjor sort va tenir el prior Miquel d’Aràndiga, dos segles després. Aquest religiós va ser capturat amb unes altres tretze persones més quan caminaven per la cala Justell, i un cop traslladat a Alger, va ser comprat per un cruel sarraí que el va martiritzar abans de cremar-lo. La dissort d’aquesta fortificació es va consumar durant la guerra dels Segadors. L’any 1650, les naus castellanes van dirigir els seus canons cap als murs del castell, i el van abatre sense contemplacions per evitar que l’ocupessin els francesos. El desert d’Alfama tornava a estar desprotegit del tot fins que, a mitjan segle xviii, es va construir un nou edifici amb els carreus del vell castell, i és aquest, avui restaurat, el que contempla amb parsimònia el desert i el mar, que amb gest tranquil el venera i torna una i altra vegada per llepar les esplèndides cales de sorra i pedra que dibuixen tota aquesta costa.
Un sorprenent niu de metralladores que mai no va rebre cap tret s’estén davant la mar
Darrere del castell, cap a la punta de pedra que entra atrevida cap a l’aigua, s’enfilen les restes ben conservades d’un corredor de pas cap a un niu de metralladores, un racó amagat que ens transporta a altres episodis bèl·lics de la nostra història més recent, la guerra civil. “La costa de l’Ametlla de Mar va ser fortificada a partir de l’any 1937, davant la sospita d’un possible desembarcament del bàndol nacional arribat des de Mallorca que mai no va arribar”, explica l’historiador Xavier Figueres. A Sant Jordi d’Alfama, cala Mosques, cala Nova, la punta de l’Àliga i el port de l’Estany, s’hi troben encara algunes d’aquestes posicions. Destaca el búnquer d’artilleria per a una bateria de tres canons construït al port de l’Estany. Presenta tres plataformes de tir per ubicar els obusos i quatre entrades al recinte interior, que havia de servir com a refugi davant un possible bombardeig. Perdre’s pels passadissos subterranis és tota una experiència ben recomanable abans de recuperar la pau passejant pels carrers de la vila pescadora de l’Ametlla. Abans d’abandonar-la, fareu bé d’atansar-vos fins al Museu de Ceràmica, amb un fons permanent de més d’onze mil peces de més de tres-cents centres terrissers d’arreu de la Península.
Aquest article es va publicar en el número 157 del Descobrir (Juny 2011)