El d’Alfama dinamita tots els tòpics d’allò que entenem com un desert. D’una banda, per l’abundant i robusta vegetació que hi creix. Esparts, margallons, garrics, llentiscles i romaní s’emboliquen per inundar la plana de verdor i olors intenses. De l’altra, perquè escull la manera més bella en què pot morir un desert, deixant-se caure per bonics penyasegats, de cap a la Mediterrània. Però al llarg dels segles, el desert d’Alfama, que s’estenia des del coll de Balaguer fi
Aquest article és exclusiu per a subscriptors
Suma't a Descobrir i llegeix tots els reportatges sense limitacions
Ja tens un compte? Inicia sessió