El tinent dels miquelets Bruno Bes ens explica el setge de Tortosa del 1708. Aquesta derrota va ser determinant per permetre l’avanç de les tropes austriacistes cap a Barcelona. De la mà d’aquest personatge imaginari ens endinsem en la Tortosa del segle XVIII, una ciutat esplendorosa que encara avui podem resseguir.
Durant el mes d’abril i maig de l’any 1708 els miquelets de la Ribera d’Ebre i la rodalia de Tortosa teníem ordres de fustigar els combois borbònics que circulaven pel territori. Fèiem accions ràpides i fugíem com el llamp. Quan interceptàvem correus em feien revisar a mi la paperassa. Vaig estudiar al seminari i també conec la llengua francesa. Normalment anava tot a la foguera, però aquell dia vaig descobrir un document en francès. Quan el vaig traduir, el meu capità Josep Falcó em va enviar immediatament a Barcelona amb una escorta de cent homes. Segons deia l’informe, Tortosa era de vital importància per als plans de la gran ofensiva que havia començat l’Exèrcit de Felip V.
Amb 30.000 homes
Després de la derrota d’Almansa, l’abril del 1707, les ciutats valencianes anaven caient l’una darrere l’altra... “Quan lo mal ve d’Almansa a tothom alcança!”, deien els patrons de llaguts que remuntaven les aigües de l’Ebre en passar davant la façana fluvial del palau del bisbe. Feia uns mesos havia caigut Lleida i, ara, era imprescindible prendre Tortosa al preu que fos. I això era el que pretenia fer el duc Felip III d’Orleans, que havia sortit de Saragossa amb més de trenta mil homes.
L’altra banda de l’Ebre havia quedat en mans dels borbònics, però els enfrontaments eren constants al territori; la guerra petita, en deien. L’Exèrcit del Borbó baixava riu avall i anava prenent les places i els castells: Flix, Ascó, Móra, on va construir pas de barca, i l’imponent castell templer de Miravet, talaia de la Ribera.
Estampa del paradís
Aquesta radiant primavera del 1708, mentre les tropes franceses i castellanes travessaven la nostra contrada, les flaires del jardí de l’Edèn semblaven escampar-se per les vores de riu. L’aigua rajava dels pous de les sínies, corria per les venes de les séquies, que reguen les abundoses hortes riberenques, amb mules giravoltant, i el verd esclatava arreu, puntejat per algun cirerer florit. Fins i tot al secà, les fulles de les mil·lenàries oliveres, pàmpols i bancals de sembradura, eren més rutilants que de costum. Aquesta veritable estampa del paradís ignorava completament el terror de la guerra que havia de convertir l’Ebre en un riu de sang.
Tortosa està situada al marge dret del riu i connecta mitjançant un pont de barques amb el marge esquerre, conegut com el cap del pont, especialment protegit amb una fortificació. Per aquí s’enfila el camí dels Ports i la Terra Alta i també la Ribera d’Ebre, passant pel poble de Xerta. Però la via principal és el riu, solcat des de temps ancestrals per les flotes de llaguts. Aquesta és la ruta del gra d’Aragó que arriba fins a Barcelona. Els llaguts pugen a vela i quan no fa vent la colla de sirgadors estiren la sirga per aquells estrets caminets que serpentegen seguint la veta de l’Ebre.
Sens dubte la ciutat de Tortosa era -i és- un bastió molt ben defensat, històricament cobejat per tots els exèrcits. Confluència estratègica del sud de Catalunya, València i Aragó, a més de punt de control de l’intens tràfic comercial de l’Ebre. És per això que la ciutat està molt ben defensada amb muralles i fortificacions que la tanquen per terra i pel riu, a l’altra banda. Les muralles que l’encerclen abracen dos turons, el del Sitjar i el del castell de la Suda, més elevat i talaia inassequible del pas de barques.
El cap de pont i els caputxins
Però no hi ha cap obra humana que els homes no puguin expugnar... El dia 9 de juny, el gros de l’Exèrcit borbònic va arribar a Tortosa. El duc Felip d’Orleans controlava els dos marges de l’Ebre. Però no fou fins al dia 13 que va començar el setge efectiu, en una acció al cap de pont que va tallar la sortida de la ciutat en direcció al riu. L’endemà es va prendre el convent dels caputxins.
Defensaven la ciutat 2.500 homes, entre voluntaris de la coronela i miquelets
El governador de Tortosa era el brigadier anglès Jones, amb una guarnició de mil cinc-cents soldats anglesos, holandesos, alemanys i portuguesos, comandats pel comte Effern. Disposava de vint-i-quatre peces d’artilleria. Entre voluntaris de la Coronela i miquelets, hi havia a la ciutat uns dos mil cinc-cents homes dirigits per Francesc Montagut.
El nostre mariscal Starhembergh, comandant de les tropes austriacistes de Catalunya, va ordenar incrementar la guarnició de Tortosa. Jo encara em trobava a Barcelona, on havia lliurat aquell document al governador. Aleshores em van ordenar escortar sis-cents soldats de reforç fins a Tortosa. No vam descansar, i en pocs dies trencàvem el cordó de setge i entràvem de nit a la ciutat. L’acció va ser un èxit i el mateix Ignasi Minguella, procurador primer, em va felicitar i em van posar sota les ordres del capità de la 4a Companyia de la Coronela, Don Antoni Gil de Frederic. A partir d’aquest moment em vaig convertir en un dels seus assistents: alguna cosa secreta em va unir a aquest home.

Ofec total de la ciutat
L’Exèrcit borbònic havia ocupat les dues ribes. Els campaments, tendes, pavellons i tropes es veien per tot arreu, el blocatge, l’ofec de Tortosa era total. Una vegada tallat el pas a l’altra banda del riu, l’acció de l’Exèrcit ocupant es va situar a la banda dreta en les immediacions de la ciutat. El duc d’Orleans va fixar com a objectiu a batre el baluard del Carme, que queda al turó del Sitjar. En un replà elevat del terreny, davant mateix del baluard del Carme, els borbònics situaren el centre d’operacions i de seguida van enviar dos mil homes a excavar un primer tram de trinxera. El dia 20 l’artilleria i la fuselleria de la muralla impactava contra els excavadors més avançats de la trinxera. El duc d’Orleans va ordenar una maniobra de distracció per la zona del riu, així va poder posar a treballar tres mil cinc-cents homes més a la rasa. Els cossos dels morts s’amuntegaven i els servien de parapet. S’excavava nit i dia.
A la ciutat s’havien exhaurit la farina i la cansalada, només quedava xapadillo, penques d’anguila del Delta, salada i resseca. En una ocasió, de nit, uns llaguters van aconseguir descarregar a la platja de la Xiquina un quintar de baldanes tortosines, major Miquel Miró, un dels comandants superiors de la Coronela de Tortosa. Entràrem a la plaça de la Cinta i després pel portal del Romeu férem cap al carrer de Montcada, prop del domicili del capità Gil. Davant del Palau Abària em va comentar: “S’han acabat els temps de l’honor i la cavalleria. La guerra la guanya la infanteria per la quantitat, i no per la qualitat. Assossega’t noi, el gavatx no té entranyes i abocarà tota la carnassa a la trinxera! Nosaltres som soldats i fem la nostra feina”.
El dia 26 de juny l’artilleria borbònica ja disparava vint canons i deu morters, i l’endemà van començar un tercer ramal de trinxera. Amb Don Antoni, pel carrer de la Creuera, anàvem al claustre de la catedral. Era un oasi, l’únic lloc de Tortosa protegit de la mort i la calamitat. Dins la catedral, una munió d’ànimes resaven a la capella de la Cinta (patrona de la ciutat), construïda amb el famós jaspi tortosí. Baldanes i farinetes van durar poc, i al marturi de la guerra s’hi afegien la fam i la temor. Un altre dia, vaig anar d’escorta als Reials Col·legis, on la Coronela feia una reunió d’urgència amb el governador i els procuradors de la ciutat.
El dia 1 de juliol em va tocar fer d’enllaç de la guàrdia per la muralla i la vaig recórrer gairebé tota, des de la part baixa del riu, amb la fortificació del Temple, fins a la zona de dalt, Remolins i la torre del Cèlio, encerclant el castell de la Suda i continuant per l’interior amb la muralla del Rastre fins al turó del Sitjar. Aquí em vaig adonar de la gravetat de la situació. Des de la muralla vaig poder comptar trenta-dos canons de batre i deu morters. Les defenses de ponent estaven ja mig enrunades. Els civils treballaven sense descans aixecant una segona muralla darrere de la torre del Sant Esperit i del baluard del Carme. Dones, xiquets i ancians famèlics amuntegaven pedres, bigues... Les imatges eren dantesques. Van fer esclatar dues mines, no va servir de res.
Finalment, els borbònics obriren bretxa pel baluard, era com una ferida oberta a la pell de la ciutat que s’anava eixamplant amb les andanades. Les tropes es preparaven per a l’assalt final. A l’alba del dia 9, des del cim del castell de la Suda i l’esvelta punta del Diamant, retallada sobre un cel de calitja, es van llançar coets a l’aire, salves cridant que vinguessen a socórrer Tortosa. La situació era absolutament desesperada.
Aquell mateix dia, el duc d’Orleans ordenà l’ofensiva final. Es va lluitar a la baioneta, cos a cos, mentre els civils llançaven rocs des de la muralla. Forques, vells pedrenyals, destrals, dalles... Tot servia. Les tortosines, amb la insígnia de l’orde de l’atxa al pit, en un acte de valentia boja i suïcida, rememoraven l’heroica defensa que van fer davant les tropes dels moros.
Amb betum bullent
Com en èpoques medievals, des de les talaies esbotzades es llançaven calderons plens de betum bullent als soldats de les dues corones. Va ser un infern. Amuntegats entre la runa de la muralla i les trinxeres van quedar els cossos socarrats de tres mil combatents castellans i francesos, la majoria d’infanteria, i més de dos mil ferits.
El dia 10 de juliol a Tortosa regnava el desànim. La guarnició havia tingut més de sis-centes baixes, i els que quedàvem ja no teníem esma. El brigadier Jones creia que no s’havia de rendir, quedava la muralla darrere del baluard del Carme, vint-i-quatre peces d’artilleria i la major part de la tropa. Es va convocar consell, però la majoria d’oficials van votar capitulació. Es pactà amb el duc d’Orleans que tots els que volguessin sortir de Tortosa tindrien quatre dies per fer-ho. Avui, 15 de juliol del 1708, mentre escric tot això des del coll de l’Alba, deixem enrere la ciutat de Tortosa. La llarga rècula de civils amb mules i pertrets, i la resta de la guarnició, s’ha posat en marxa en direcció al Perelló. El capità Don Antoni Gil de Frederic s’ha acostat a mi i m’ha dit: “Bruno, tot el que ha passat a Tortosa és el preludi del que pot passar a Barcelona i Catalunya”. Després d’un breu silenci, m’ha mirat als ulls i ha afegit, commogut: “Xic, ets lliure. Torna a casa, amb els miquelets de la Ribera!”.
Tortosa ha canviat alguna cosa dins de mi, ha obert una bretxa al meu destí.
Aquest article es va publicar en el número 196 del Descobrir (Juny - Setembre 2014 2014)