El 31 de març del 1975, un vailet de catorze anys, Joan Ruiz, anava d’excursió per la serra de Godall, a uns quatre quilòmetres d’Ulldecona. Vorejant un cingle, al costat de l’ermita de la Pietat, va tenir la curiositat de grimpar fins a una cova que es veia a dalt, per saber si era fonda. No ho era pas, però hi va descobrir una altra cosa molt més interessant: unes taques vermelles pintades a la roca.
La seva descoberta va donar pas a la troballa d’aquest conjunt d’art rupestre, d’enorme vàlua. Actualment, la cova que va trobar Ruiz, que ara té 47 anys, rep el nom d’Abric V. El conjunt és integrat per tretze abrics en total, la majoria situats a l’esquerra de l’ermita i units per un mateix sender. El Centre d’Interpretació d’Art Rupestre dels Abrics de l’Ermita, emplaçat al mateix recinte de l’ermita de la Pietat, dinamitza aquest espai.
Històries de la prehistòria
Els abrics reuneixen més de 400 pintures, que, parlant de pintura rupestre, és una quantitat extraordinària. Agustí Vericat, director del Centre d’Interpretació, en valora especialment la concentració i significat, així com la continuïtat en el temps: “S’hi aprecia molt bé l’evolució de l’art rupestre llevantí, ja que hi ha pintures d’homes de fa més de vuit mil anys, caçadors i recol·lectors de l’epipaleolític, i també d’homes de fa 4.000 anys, de l’època dels metalls.”
Tot plegat, una crònica de quatre mil anys resumida en una breu passejada. El camí que recorre la cinglera passa per davant de tots els abrics, però només està permès l’accés guiat a l’Abric I, que amaga el patrimoni més important. L’Abric I es troba situat a uns 500 metres de l’ermita i aquest any s’hi ha inaugurat una nova plataforma d’accés, una estructura molt més sòlida que facilita la seguretat i la bona observació durant la visita guiada. L’escena de caça principal d’aquesta balma aplega les dues figures més representatives dels abrics de l’Ermita: el cérvol, una silueta de línies molt perfeccionades, i el bruixot o faldut, una figura probablement xamànica que rep aquest nom en referència als ulldeconencs, també dits falduts.
Costums i tipus de caça
Les pintures expliquen moltes coses dels homes que les van deixar volgudament a la posteritat. De fet, l’observació detallada permet extreure molts coneixements tant dels seus autors com de l’entorn que habitaven. Així, s’ha conegut que tenien una estratègia conjunta de caça: primer encerclaven i després disparaven. I quins animals caçaven? Sobretot cérvols i cabres, però també cavalls i bous.

Duien poca roba, així sabem que no feia fred i que no pertanyien al paleolític. Els homes duien el tors nu i vestien plomalls als genolls, colzes i cintura, a més de fundes fàl·liques. Al cap hi portaven plomes i pells o màscares, amb els cabells recollits. Les dones portaven cabells llargs i faldilla ajustada —quina sofisticació!— fins als genolls o peus. Quant a les armes, el més destacable és que en algunes etapes ja coneixien l’arc de triple corba.
Tot i que en la visita a l’Abric I les pintures es veuen perfectament, el coneixement profund de les representacions i el seu significat s’aprecia amb més detall i pausa al Centre d’Interpretació. Les eines modernes hi ajuden. Hi ha una recreació de l’escena de l’Abric I per capes, en ordre cronològic, i un joc sobre pantalla tàctil que simula una tàctica col·lectiva de caça.
L’emplaçament del conjunt és espectacular. L’ermita de la Pietat és en el mínim espai que deixa una paret de roca calcària de la serra de Godall, plena de cingles. Enfront hi ha la serra del Montsià i entre una i altra s’estén la fèrtil foia d’Ulldecona, una depressió plana amb conreus de cereals, oliveres i garrofers. A l’alba, el sol surt per darrere la serra del Montsià i els primers raigs il·luminen el castell d’Ulldecona, com un savi tribut a l’edifici històric més honrat pels ulldeconencs.
[DESGLOSSAT 1]
El millor balcó sobre aquestes vistes és la terrassa de l’ermita de la Pietat. El recinte inclou un alberg, d’origen medieval, el bar, que és on hi havia la primitiva capella romànica del segle XIII, una església gòtica del segle XIV i l’actual església del segle XIX. Durant 8.000 anys, i fins avui, el conjunt dels abrics de l’Ermita ha estat un lloc de culte i religiositat. Ho era per als humans de l’epipaleolític i avui ho és per als cristians del segle XXI. I encara hem de patir per no perdre aquest llegat. Com recorda el seu més enèrgic paladí, Agustí Vericat, “tenim un patrimoni importantíssim alegrement desprotegit”. I clama a les institucions: “Si no hi ha una inversió ràpida en conservació, el deixarem perdre.” Es refereix, tristament, tant a la intempèrie com a la mà inconscient de l’home.
Visita complementària
Aquest article es va publicar en el número 131 del Descobrir (Abril 2009)