Al Delta per primera vegada

Llucia Ramis d'endinsa en la monotonia feréstega del final de l'Ebre

Text:
El Poblenou del Delta té els carrers enjardinats i les cases blanques; la primera setmana d’agost s’hi celebra la festa major
El Poblenou del Delta té els carrers enjardinats i les cases blanques; la primera setmana d’agost s’hi celebra la festa major FOTO: Siqui Sánchez
25 de novembre de 2010 a les 00:00
Guardar a favorits

Els arrossars s’estenen com infinites estores verdes durant els mesos d’estiu. Al setembre, potser el ponent que bufa cada horabaixa els bressolarà, daurats, abans que la tardor deixi el paisatge sec i l’abril l’ompli d’aigua. El delta de l’Ebre canvia en cada estació, malgrat que, pla i pausat, roman impertorbable i dedica un cant silenciós a la monotonia.

La mirada no ensopega si no és amb un espantaocells de tant en tant, o un cartell no sempre ben ubicat per fer publicitat d’una marca d’arròs. La vista rellisca sobre un no-res que tan sols alteren les llums més belles del capvespre, mentre les ombres s’allarguen sota brillantors de grocs i taronges i desapareixen damunt l’arena, on descansen els estels alegres dels qui, fins fa una estona, practicaven surf d’estel.

El paisatge humà

Són les sis i mitja tocades d’una tarda d’agost. Una màquina fumigadora que té rodes amb punxes i dos braços llargs, estesos a banda i banda, acaba la feina. Un tractor, al camí adjacent, corre per carregar-la. El jove que el condueix té l’esquena cremada pel sol i bermudes amb flors. Es comunica per walkie amb el de la fumigadora, que fuma. Un mosso d’esquadra atura la circulació escassa que hi ha a la carretera estreta durant els tres minuts que dura l’escena. El fotògraf que m’acompanya en aquest viatge, Siqui Sánchez, intenta guardar-ho tot dins la càmera.

Gairebé hem arribat a Sant Jaume d’Enveja, on els més grans es desplacen amb mobylettes vermelles rovellades per la calma, o ho fan amb bicicleta. Les dones vesteixen bates blaves dins les quals porten, amb un gest acostumat, la fruita que han collit d’un arbre. Els homes van amb espardenyes. I una senyora, asseguda a la porta de casa seva, talla mongetes. Al seu costat, hi ha aparcada una moto de tres rodes molt hortera.

La mirada ensopega de tant en tant amb un espantaocells o amb un cartell publicitari

De camí cap al transbordador, a través del poble de cases baixes, les peixateries són el testimoni de l’altre negoci del Delta. A la desembocadura de l’Ebre trobarem espècies tant marines com de riu. Hi ha anguiles, sabogues, cabeçuts, llobarros, moixarres, palometons i tenques. Però sembla que no piquen. Dos francesos amb gorra fan passar l’estona aferrats a les seves canyes mentre tres cotxes esperen l’arribada de l’embarcació que haurà de transportar-los a la ribera d’enfront. 

En Josep del Pas porta seixanta-un anys anant de vorera a vorera del riu, que no deu fer gaire més de cent metres d’ample. Començà quan en tenia onze perquè el seu pare ja s’hi dedicava i el seu avi, també. Antigament es desplaçaven amb una barca de rems i el primer motor que empraren, als anys cinquanta, era de cotxe. Funcionà sense problemes (ell, un poc ofès: “I per què no hauria d’haver funcionat?”). Aleshores en Josep del Pas treballava setze hores diàries, però ara descansa als migdies perquè el sol sencer es fica a la cabina on té els comandaments. Se’n va a casa quan es fa fosc.

Sopem baldana i ànec del Delta amb prunes; els plats són tan bons com generosos

Alguns coneixen en Josep del Pas com en Josep el Caver, perquè el transbordador que manega és La Cava II. No ha confessat mai quants viatges fa al dia. Cobra tres euros per vehicle i la ràdio sona a través de dos grans altaveus penjats a un costat de la barca que fan emmudir els motors durant la maniobra d’atracament. El vell Caront és home de poques paraules i diu que no s’avorreix. Per què hauria d’avorrir-se? Aquesta és la seva feina. Avui n’Alejandro li fa companyia. És un amic de fa anys i quan en Josep es jubili se n’aniran els dos a voltar. Per on? “Per allà.”

El cotxe desembarca a Deltebre i enfila cap a l’est, en direcció a la urbanització de Riumar. Arrossars, extensions infinites de verd, colors brillants, cel net. La quietud bellíssima del Garxal deixa sentir el xipolleig tímid de l’Ebre en arribar a la vorera, on els nins pesquen i discuteixen perquè un d’ells diu que els peixos tenen dents. D’altres més petits van amb tricicle per un carril bici que arriba fins al far. Tres adolescents riuen assegudes al respatller d’un banc de fusta i mengen pipes. Una barca navega. L’oratge fresc arrossega la flaire de la mar. Silenci de famílies que conversen. Algú pregunta: “Hi ha mosquits?”. N’hi ha. Renou d’animals entre les plantes, i picades a la cara i les cames. Una, al braç, molesta més que les altres. El meu colze s’infla.

A les 10:17 hores estam a més de trenta graus. El sol incompassiu rebota a les parets blanques

Al llarg del passeig, l’aigua es deixarà entreveure entre les herbes i unes escultures horroroses aniran marcant les fites de no se sap ben bé què. Aquesta està dedicada als poetes. Al final, per mostrar on acaba el riu i s’estén afable la Mediterrània, hi ha un mirador estrany que no molesta, estranyament. És un bloc minimalista i desigual del color de la sorra que evoca una mena de talaia moderna. Des de dalt, sembla que els bocins de terra envoltats pels darrers meandres al cap de Tortosa, barques varades de la natura, hagin de desprendre’s i desaparèixer a la deriva. 

Tornam al cotxe i anam a la platja de Riumar just per veure la posta de sol. Un caminet de fusta ens duu per damunt de les dunes, d’una arena finíssima, on creix despistada qualque ortiga. No hi ha ningú. A la urbanització, un grup de música fa proves de so i des d’allà arriba, desafinada i amb accent forçat, una versió de Travis. Els darrers raigs acaronen l’aigua i els peixos salten no sé si d’alegria. Em fa mal el braç per culpa de la picada. També se m’han inflat una templa i la galta esquerra. El repel·lent no ha servit de res.

L’observació d’aus atreu molts visitants al Parc Natural i se’n poden observar a la llacuna de la Tancada
L’observació d’aus atreu molts visitants al Parc Natural i se’n poden observar a la llacuna de la TancadaSiqui Sánchez

Passam per davant d’un típic bar casino de sostres alts i ventiladors mandrosos on tothom riu i brinda. I acabam a la terrassa del Nicanor, a la plaça de l’església, on hi ha llambordes a terra i un tendal immens. Demanam amanida de ventresca, pebrots del piquillo, ànec del delta de l’Ebre amb salsa de prunes i poma caramel·litzada, i baldana d’arròs amb ceba i tomàtec. Els plats són tan bons com generosos i no poder acabar-los ens sabrà greu.

Quan el campanar toca les dotze, anam cap a Amposta, on passarem la nit. El Ciutat d’Amposta és un hotel petit, jove i funcional que la família Codorniu-Castelló creà el juny del 2009. Els mobles semblen trets del decorat modern i senzill d’una telesèrie com Ventdelplà. Les al·lotes que ens atenen també semblen personatges, no sé per què, d’una telesèrie catalana. Per entrar-hi a les nits, un sensor al costat de la porta de vidre llegeix la teva empremta digital. Ens avisen que el Wi-Fi no arriba al tercer pis. Tampoc al primer, però tant és, perquè ens han deixat un cable a cada un. El llit és gran i s’hi dorm bé.

Proposta

El pont penjant d'Amposta

Inspirat en el de Brooklyn de Nova York, el pont Penjant d’Amposta és el segon que va construir-se amb el sistema de formigó armat, entre el 1915 i el 1921. Dissenyat per José Eugenio Ribera, substituí els antics passos de barca que, a l’època, eren l’únic mitjà per travessar el riu. 

Amb 24 metres d’alçària, és la construcció més emblemàtica de la ciutat. Dos pilars en forma d’arc de triomf donen la benvinguda al visitant, que arribarà a Amposta a través d’una estructura metàl·lica sostinguda per cables. Després de dos atacs aeris durant la guerra civil, va haver de ser reformat totalment, primer el 1966 i, després, entre el 2007 i el 2009. El pont ha tingut dos rècords mundials: els fonaments a més profunditat (25 metres) i el d’il·luminació. Ara, amb la crisi, sol romandre apagat. 

L’endemà, a primera hora si tenim en compte que és agost, en Pep Sala esmorza. S’allotja aquí perquè al vespre actuarà en un festival de música. Tenc el colze com una tomàtiga i avui toca el Poblenou del Delta. Cotxe, arrossars, garses que mouen les ales en un vol pausat, només les libèl·lules semblen inquietes dins aquesta monotonia dolça.

Passam per la carretera dels Panissos, on hi ha el molí Lo Nostre Arròs, que s’independitzà de la cooperativa i ven el producte envasat directament sense barrejar gèneres. És una mica més car, però als propietaris els surt a compte i n’estan orgullosos i contents.

A les 10.17 hores estam a més de trenta graus. El sol incompassiu rebota a les parets blanques del poble, ningú no gosa sortir al carrer. Dins el bar Espanyol, que té cortines de plàstic a la porta perquè no hi entrin les mosques, tres homes prenen cigalons i xerren acompanyats del soroll impertinent de les màquines escurabutxaques.

La pedania del Poblenou del Delta té menys de dos-cents habitants i no va veure reconegut el seu nom popular fins fa pocs anys. Abans el seu topònim oficial era Villafranco del Delta, “però ningú no en deia així”, assegura en Josep Bo. De fet, ni tan sols hi ha constància que el dictador visitàs la vila que li dedicà l’Instituto Nacional de Colonización per allotjar les primeres noranta-set famílies que havien de treballar als arrossars.

En Josep Bo s’ha aturat un moment a saludar el seu amic Pere Llambrí, que estava a punt de pujar a la furgoneta per tornar a la feina: té 750 bicicletes de lloguer. Xerren davant de la casa d’El Tremendo, sota un sol abrasiu que crema el cul a les llebres. En Josep Bo explica que el seu pare va ser dels qui “ficava la terra dels camins, amb més gent
i carros i cavalls” per fer la carretera que va a la Casa de Fusta. Assegura que abans no feia tanta calor com ara. La seva filla, na Rosa, treballa a la Cambra arrossera.

(Nota: atrets per la varietat d’ocells que hi havia a la llacuna de l’Encanyissada, tres senyors benestants construïren la Casa de Fusta l’any 1926 i fundaren una societat de caça. Actualment, la Casa de Fusta acull el Centre d’Informació del Parc Natural del Delta de l’Ebre i un museu ornitològic.)

L'arròs salvatge madura abans i s'ha d'eliminar perquè pot matar el cultiu

En el pati interior d’una altra casa, en Basilio neteja la seva egua Elga, que té mosques al morro. Ell fa feina a l’obra, però el seu pare, en Joan, té un carro amb el qual sol passejar els turistes. Ara el carro està ornat amb serpentines perquè són festes. En total, tenen quatre cavalls i acaben de comprar un poltre de muntura de cinc mesos a qui han posat Catalana. Han hagut de clavar fustes a l’estable perquè la Catalana intentava botar per l’obertura de dalt, o ficava el cap sota la porta per fugir. Diu en Basilio que és que enyora sa mare.

Dinam al restaurant Nit i Dia, que na María José Lázaro va obrir el mes de febrer passat, un poc cansada de la seva feina de funcionària. El seu marit l’ajuda els caps de setmana perquè ella no té temps ni de sortir de la cuina. Ens serveix bunyols de bacallà, torrades de pernil d’ànec amb melmelada de figa i anous, musclos i arròs caldós amb llamàntol. Tot és deliciós. L’aire condicionat lluita contra el sol que pica fort en els finestrals immensos.

Quan no dóna un cop de mà al restaurant, en Josep Sancho treballa en l’explotació agrícola d’apis Erms Salats. De vegades, als arrossars, dos o tres homes mig acotats arrenquen herbes protegits amb barrets de palla. Evocarien un paisatge oriental, però aquests solen ser indis i paquistanesos contractats per arrabassar l’arròs salvatge. En Josep Sancho explica que l’arròs salvatge madura abans que l’altre i per això s’ha d’eliminar: si no cau a terra i germina, i mata el de cultiu. L’arròs salvatge es reconeix perquè la seva tija és més llarga.

La inflamació del meu colze no baixa, però ells diuen que és normal. Deu haver-me picat un mosquit tigre. La zona es fumiga cada dos dies, però els productes no poden ser gaire potents, per la qual cosa tampoc no són eficaços al cent per cent. En sortir del Nit i Dia, trobam en Joan, el pare d’en Basilio, que porta el carro tot ple de nins, amb l’egua Elga al davant amb un barret de palla. Van cap a la plaça, on se celebren els correbous i hi toca la banda. Dins el carro sona una cançó de Manolo Escobar. Al vespre, molts soparan a Can Paquita, un local típic i sorollós on les taules de fusta i les estovalles de paper combinen amb quadres de colors penjats a les parets. Hi ha la gent de les penyes amb la samarreta que els acredita, àvies, nens i turistes. Amanida, rap i anguila. Mai no havia tastat l’anguila. Me la menj tallada a bocins i fregida.

Des del mirador de la Tancada, els flamencs són puntets de rosa allà enfora

L’endemà la idea és anar fins al far del Fangar, al nord del Delta. És un risc intentar-ho amb cotxe des de la platja de la Marquesa: només pot fer-se per un camí d’arena estret i desigual que es desfà pels costats. A més, n’hi ha que aparquen a la banda esquerra, de manera que, per continuar, cal fer maniobres complicades. Molts vehicles queden encallats i és habitual veure tres o quatre persones empenyent-los per treure’ls de la sorra. Aquesta vegada els que necessitam que ens treguin d’allà som nosaltres.

Divertits i fracassats (ha estat una aventura!), optam per canviar d’itinerari. Baixam cap a la bassa de l’Alfacada, a l’altra banda del riu, on, des del mirador, no hi ha gaire a veure: la famosa illa de Buda és molt més guapa des del Garxal. Ens acostam a la platja del Migjorn, i l’olor de la carn a la brasa es mescla amb música cubana. La barbacoa fumejant és plena de gent del Brasil, de Portugal, de Colòmbia i de Lituània que preparen el dinar en banyador i se socarrimen igual que el menjar. “Només hi ha una taula amb catalans”, ens explica un romanès anomenat Dani que torra ales de pollastre i beu palinka. 

Al seu costat, les aragoneses Milagros i Lolita preparen una paella que fa molt bona cara. Na Milagros és la dona de n’Enrique i na Lolita està casada amb en Marciano; es varen conèixer fa set anys als apartaments de Sant Carles de la Ràpita i dinaran sota l’ombra del canyís. Nosaltres fem mitja volta cap a la urbanització L’Eucaliptus i d’allà anam al Trabucador, amb parada obligada al mirador de la Tancada per veure els flamencs, puntets de color de rosa allà enfora. És època de posta, per tant, no se’n veuen tant com en les altres estacions. A l’estiu, al Delta, hi ha menys diversitat d’aus que a la resta de l’any, però aquestes són les més vistoses. 

Al Trabucador, les parelles esperen una altra posta de sol extraordinària

Un al·lot que va amb bicicleta desenfunda l’objectiu potent d’una Leica per observar les gavines que romanen quietes vora una bassa. Apunta quantes n’hi ha i continua pedalejant. Imagín que ell sabrà distingir un agró roig d’un martinet menut o d’un camallarg. Jo no.

La barra del Trabucador és una platja llarga i verge que arriba com un camí damunt la mar fins a la península de la Banya. La cara Nord dóna al port dels Alfacs, i l’aigua quieta, com un immens estany on bufa un vent suau sobretot al capvespre, convida els surfistes a lliscar damunt la mar plana. Malgrat que està prohibit acampar, les rulots s’estenen al llarg d’aquesta costa tranquil·la; les famílies, assegudes a la tauleta plegable que han col·locat vora la porta de la caravana, mengen entrepans i juguen a cartes. 

Salvatge i solitària

L’altra banda de la platja, encarada a la mar oberta, és més salvatge i solitària. Algunes parelles escampades esperen una altra posta de sol extraordinària. S’han posat una samarreta o la tovallola damunt les espatlles perquè comença a fer fresca. El vent aixeca l’arena, que es desplaça permanentment a uns centímetres de terra i va modificant minut a minut les ondulacions. Uns pals d’electricitat, cicatriu terrible que travessa la bellesa de banda a banda, donen al paisatge un aire com de desert mexicà.

També a la platja del Trabucador hi ha la possibilitat de mirar d’aquella manera que només es pot fer a qualsevol lloc del delta de l’Ebre. La mirada s’estén infinita com els arrossars i llisca damunt l’aigua igual que els surfistes, sura com l’arena damunt la platja i es crema amb la llum de l’ocàs. És curiós, pens mentre em grato el colze (sembla que aquesta picada no sanarà mai!). És curiós. Malgrat la seva dolça monotonia, sembla que al delta de l’Ebre tot s’estigui veient per primera vegada.