Mirat des de lluny, el poble sembla un transatlàntic ancorat a terra ferma, talment com una immensa mansió de mil finestres i laberíntiques terrasses que s’emmirallen dins la cinta lluminosa de l’Ebre. L’antic castell corona el turó on s’arrapa el poble que ens atreu i ens crida perquè entrem a profanar els seus secrets.
En arribar a Ascó, pugeu a peu des de la zona baixa de la carretera. El carrer del Riu us portarà a la Placeta, on trobareu l’entrada porxada, una de les portes del poble antic. Penetrareu a la llarga història d’un Ascó per a molta gent desconegut. Podeu continuar per la travessia Baijunca, sota un altre pòrtic, o pel carrer de Baix, tant se val. És una experiència singular perdre’s pels estrets carrerons, endinsar-se al cor de la vila closa i topar amb el primer enigma. Alceu la vista i observeu l’estructura dels edificis, les cases de banda i banda de carrer semblen tocar-se, perquè són més amples de dalt que de baix, arran de terra.
L’escriptor Artur Bladé i Desumvila i l’asconenc Carmel Biarnés destaquen aquesta genuïna particularitat arquitectònica de l’Ascó més antic. Continueu amunt entre façanes de pedra que, com l’escorça de les velles oliveres mil· lenàries que abunden pel terme, ens parlen de llegendes de moriscos, enigmes de cavallers de l’orde del Temple. Per Ascó ronda la brama silenciosa de les bruixes i les astrugàncies. També circula la remor de mines tapiades als soterranis i cellers, amb galeries secretes que pugen al castell on diuen que els antics van colgar tresors fabulosos.
Us cal arribar a la plaça Nova, que és el vòrtex d'aquesta aventura. Els mateixos carrers, com afluents que corren paral·lels al pare Iber, que canta més avall la cançó del refull, us conduiran fins aquí, i si no demaneu als veïns que us orientin. La gent d’Ascó, de frontera, com tots els riberencs, és oberta, riallera, sempre a punt per a la facècia i per donar un cop de mà al viatger curiós que es perd per la vila closa.
Un balcó obert de bat a bat
De cop sobte, una glopada de claror us farà aclucar els ulls, i ja sereu al balcó obert de bat a bat al paisatge, el mirador de la plaça Nova. Refets per l’impacte del primer moment, recolzeu-vos a la barana que penja, com tot el poble, sobre l’Ebre i les ubèrrimes ribes glevoses. Josep Maria Brull i Pagès, il·lustre ceramista i escultor nat a Ascó (1907-1995), tot recordant aquest balcó, va escriure: “Ascó, brau mirador de les gerdes sínies d’aigua somera. Ascó, finestra i balcó de Vinebre, la Torre i la Figuera, que mira el Priorat i la Ribera [...] Ascó, salut, Ascó que dorm a la cantarella que l’Iber mil·lenari et conta a cau d’orella”. Guaiteu ben agafats a la barana, fa una mica de vertigen. Els dies de boira veureu esfilagarsar-se la broma que s’ajaça sobre el riu, són cabells de sucre que pugen amunt i es fonen com les ales d’Ícar. La imatge és de postal, qualsevol dia de l’any, però especialment en primavera.
Ho sabíeu?
El riu, que és un drac d’escates d’escuma que el sol irisa, seduït pel paisatge que ell va formant, s’hi recrea i es recaragola sobre si mateix en una ampla giragonsa, un meandre. Amb un cel blau les gammes maragda de les tofes vegetals de les illes respiren llum i matisos evanescents. Els ceps, embuts que recolliran les llàgrimes de mel del sol de l’estiu, ara es vesteixen de pàmpols glaucs, i contrasten amb el salvatge gemat del bosc de ribera, que encaixona el riu, amb masses denses de llances de canya, el jonquerar, gatells tenyits de porraci, el salze i l’àlber de fulla virolada, virescent i argentada, i la xopina, la llavor del xop, talment convertida en milers de volves de cotó fluix que suren pels carrers de la vila, i xiquetes i xiquets van darrere seu mentre s’esgargamellen cridant: “Agafa un angelet i demana un desig!”.
El paradís dels cabdills àrabs
Tota la depressió, la cubeta, queda tancada al sud, al pas de l’Ase; al nord, al pas del Llop, l’Andisc, on està ubicada la central nuclear i on antigament hi havia el molí de Magrinyà, que segons la dita, ni mol ni moldrà. Des de la privilegiada perspectiva d’aquest balcó s’entén per què la tradició conta que els cabdills àrabs en arribar a Ascó van voler quedar-s’hi per sempre més. Per la imatge d’intensa verdor, agombolats per la cantarella de l’aigua que corria als seus peus, van creure de veres que es trobaven al generós paradís del profeta.
Damunt les fructíferes sénies, veureu el poble de Vinebre, que vol dir ‘fill de l’Ebre’, i més amunt la Torre de l’Espanyol amb el teló de fons, blavós, de les serres de la Figuera, el majestuós Montsant.

A la plaça Nova us trobareu al cor de l’Ascó sarraí. Molt a prop hi ha els carrers de la volta de ferradura de la Mola, que tenen l’encant misteriós de les cases amb trets andalusins, amb portes secretes que travessen les dobles muralles. En època àrab, Ascó era el centre de govern d’un extens territori que depenia del valiat de Siurana. Amb mesquita pròpia, fortalesa militar, banys, molins, sitges i aljama. Caminant per aquesta zona d’estrets carrerons i ombrívols perxes, tal vegada podreu escoltar el ressò, o el crit, del temut moro Musa, que segons conta la llegenda va ser el conqueridor d’aquestes contrades. Aneu de la plaça Nova a la plaça Major. A sota de la plaça podeu visitar les sitges de l’aljama morisca. I si continueu pel carrer Major avall, arriareu a Ca Estisora, un edifici amb la façana que encara conserva restes de la torre de defensa.
La llegenda de lo Roget
Carmel Biarnés, fotògraf, periodista, escriptor i historiador local va trobar una pàgina de l’Alcorà a les golfes d’una vella casa de la moreria asconenca. També va recrear en una auca, i una novel·la, la llegenda del moro, lo Roget (segle XVI), basada en fets històrics. Un jove i impetuós morisc pèl-roig que es va enamorar de la filla de l’alcalde cristià i es va fer bandoler. Ascó era un dels pobles de l’Ebre amb la comunitat sarraïna més gran de la comarca, i per aquest motiu després de l’expulsió dels moriscos (segle XVII) el poble, segons els cronistes, semblava un mas robat.
Més avall de Ca Estisora arribem a la plaça de l’Església, on està ubicat l’Ajuntament, i carrer avall fem cap al perxe de Ca Pere Sans, una altra de les portes porxades del poble que gairebé s’ha conservat intacta.
Un passeig per l’Ascó cristià
Els orígens de la vila cristiana cal situar-los cap al 1153, quan els cavallers de l’orde del Temple van ajudar el comte Ramon Berenguer IV a conquerir aquestes terres als sarraïns, i com a premi, els va atorgar el castell i la moreria d’Ascó amb les seues possessions.
Els monjos cavallers van ampliar el castell. Recentment se n’ha restaurat la torre carlista, el darrer vestigi funcional de la fortificació. A partir de l’entrada dels monjos templaris, fora de les muralles sarraïnes s’edificà la vila cristiana. Els vestigis de l’orde del Temple es troben escampats pel poble, especialment en l’origen de l’església parroquial, amb campanar de cadireta romànic. El castell i les possessions dels cavallers del Temple van passar a l’orde dels Hospitalers. D’aquest passat cristià també en trobem a Ascó edificis significatius: l’escut del comanador Sapata o Cal Cavaller, bons exemples d’edificis renaixentistes de la Ribera d’Ebre.
Ruta
Davant per davant de l’església, dedicada a sant Joan Baptista, trobem el fossar vell, l’antic cementiri cristià, avui una placeta amb aparcament soterrani. Quan es van fer les obres, va aparèixer una estela funerària que Biarnés relacionà amb el famós grafit del castell de Chinon de França, masmorra de l’últim gran mestre de l’orde del Temple. Aquest grafit, segons la llegenda, amaga el mapa del tresor del Temple. Carmel Biarnés inicià la recerca, però serà el seu amic Josep Maria Pros de Vinebre, qui la culminarà vint anys després, desxifrant-ne l’enigma del Sant Graal.
Aquest article es va publicar en el número 228 del Descobrir (Febrer 2017)