Ascó, un balcó ple d'història a la riba de l'Ebre

Els secrets d'un poble desconegut

Des de la riba de l’Ebre, on creix la vegetació de ribera (especialment àlbers i pollancres), s’observa Ascó
Des de la riba de l’Ebre, on creix la vegetació de ribera (especialment àlbers i pollancres), s’observa Ascó FOTO: Jordi Brú
25 de gener de 2017 a les 10:00
Guardar a favorits

Mirat des de lluny, el poble sembla un transatlàntic ancorat a terra ferma, talment com una immensa mansió de mil finestres i laberíntiques terrasses que s’emmirallen dins la cinta lluminosa de l’Ebre. L’antic castell corona el turó on s’arrapa el poble que ens atreu i ens crida perquè entrem a profanar els seus secrets.

En arribar a Ascó, pugeu a peu des de la zona baixa de la carretera. El carrer del Riu us portarà a la Placeta, on trobareu l’entrada porxada, una de les portes del poble antic. Penetrareu a la llarga història d’un Ascó per a molta gent desconegut. Podeu continuar per la travessia Baijunca, sota un altre pòrtic, o pel carrer de Baix, tant se val. És una experiència singular perdre’s pels estrets carrerons, endinsar-se al cor de la vila closa i topar amb el primer enigma. Alceu la vista i observeu l’estructura dels edificis, les cases de banda i banda de carrer semblen tocar-se, perquè són més amples de dalt que de baix, arran de terra.

L’escriptor Artur Bladé i Desumvila i l’asconenc Carmel Biarnés destaquen aquesta genuïna particularitat arquitectònica de l’Ascó més antic. Continueu amunt entre façanes de pedra que, com l’escorça de les velles oliveres mil· lenàries que abunden pel terme, ens parlen de llegendes de moriscos, enigmes de cavallers de l’orde del Temple. Per Ascó ronda la brama silenciosa de les bruixes i les astrugàncies. També circula la remor de mines tapiades als soterranis i cellers, amb galeries secretes que pugen al castell on diuen que els antics van colgar tresors fabulosos.

Us cal arribar a la plaça Nova, que és el vòrtex d'aquesta aventura. Els mateixos carrers, com afluents que corren paral·lels al pare Iber, que canta més avall la cançó del refull, us conduiran fins aquí, i si no demaneu als veïns que us orientin. La gent d’Ascó, de frontera, com tots els riberencs, és oberta, riallera, sempre a punt per a la facècia i per donar un cop de mà al viatger curiós que es perd per la vila closa.

Un balcó obert de bat a bat

De cop sobte, una glopada de claror us farà aclucar els ulls, i ja sereu al balcó obert de bat a bat al paisatge, el mirador de la plaça Nova. Refets per l’impacte del primer moment, recolzeu-vos a la barana que penja, com tot el poble, sobre l’Ebre i les ubèrrimes ribes glevoses. Josep Maria Brull i Pagès, il·lustre ceramista i escultor nat a Ascó (1907-1995), tot recordant aquest balcó, va escriure: “Ascó, brau mirador de les gerdes sínies d’aigua somera. Ascó, finestra i balcó de Vinebre, la Torre i la Figuera, que mira el Priorat i la Ribera [...] Ascó, salut, Ascó que dorm a la cantarella que l’Iber mil·lenari et conta a cau d’orella”. Guaiteu ben agafats a la barana, fa una mica de vertigen. Els dies de boira veureu esfilagarsar-se la broma que s’ajaça sobre el riu, són cabells de sucre que pugen amunt i es fonen com les ales d’Ícar. La imatge és de postal, qualsevol dia de l’any, però especialment en primavera.

Ho sabíeu?

Fogueres, cavalls i bons vins

Al mes d’agost és la Festa Major, però la més autentica i sentida al poble d’Ascó és la festa de Sant Antoni en ple mes de gener. Entre gebrades i denses boires, el clavari i els majorals presideixen els tres tombs. Al bell mig de la plaça de l’Església s’encén la foguera més gran de la comarca. De nit les lluminàries de les soques d’olivera competeixen amb les resplendors de la nuclear. El foc comunitari cremarà tres dies i al seu voltant es balla la típica dansa, la jota d’Ascó, ball de coques. Talment com si fossin planetes al votant del Sol. El ballador porta una gran coca rodona i ensucrada a la mà, símbol de la lluna plena del solstici d’hivern.

Cada dia se celebren les típiques corrides d’ases, mules i cavalls, al circuit de la Fontxinxella, amb el crit de sortida: “Sant Antoni mos guardo!”. Abans els genets muntaven els animals a pèl. El poble s’engalana i es condiciona la costa dels Clots per celebrar les curses al mig del poble tal com marca la tradició.

Des de fa uns anys, a la primavera se celebra també la Mostra d’Oficis d’Ascó, els carrers de la població es transformen en una fira medieval, amb cercaviles, balls de jotes, actuacions, tallers on els artesans mostren els oficis perduts. Aquesta mostra es fa coincidir amb el Tastavins, esdeveniment vinícola de màxim nivell amb participació de les DO Terra Alta, Montsant, Priorat i Tarragona. Els cellers de cava més representatius de Catalunya, cada any al mes de desembre també tenen una cita a Ascó, un cap de setmana ideal per fer una visita a la Mostra de Cava.

El riu, que és un drac d’escates d’escuma que el sol irisa, seduït pel paisatge que ell va formant, s’hi recrea i es recaragola sobre si mateix en una ampla giragonsa, un meandre. Amb un cel blau les gammes maragda de les tofes vegetals de les illes respiren llum i matisos evanescents. Els ceps, embuts que recolliran les llàgrimes de mel del sol de l’estiu, ara es vesteixen de pàmpols glaucs, i contrasten amb el salvatge gemat del bosc de ribera, que encaixona el riu, amb masses denses de llances de canya, el jonquerar, gatells tenyits de porraci, el salze i l’àlber de fulla virolada, virescent i argentada, i la xopina, la llavor del xop, talment convertida en milers de volves de cotó fluix que suren pels carrers de la vila, i xiquetes i xiquets van darrere seu mentre s’esgargamellen cridant: “Agafa un angelet i demana un desig!”.

El paradís dels cabdills àrabs

Tota la depressió, la cubeta, queda tancada al sud, al pas de l’Ase; al nord, al pas del Llop, l’Andisc, on està ubicada la central nuclear i on antigament hi havia el molí de Magrinyà, que segons la dita, ni mol ni moldrà. Des de la privilegiada perspectiva d’aquest balcó s’entén per què la tradició conta que els cabdills àrabs en arribar a Ascó van voler quedar-s’hi per sempre més. Per la imatge d’intensa verdor, agombolats per la cantarella de l’aigua que corria als seus peus, van creure de veres que es trobaven al generós paradís del profeta.

Damunt les fructíferes sénies, veureu el poble de Vinebre, que vol dir ‘fill de l’Ebre’, i més amunt la Torre de l’Espanyol amb el teló de fons, blavós, de les serres de la Figuera, el majestuós Montsant.

A les planes al·luvials del marge esquerre del riu Ebre s’hi estenen camps de cultiu de fruiters
A les planes al·luvials del marge esquerre del riu Ebre s’hi estenen camps de cultiu de fruiters Jordi Brú

A la plaça Nova us trobareu al cor de l’Ascó sarraí. Molt a prop hi ha els carrers de la volta de ferradura de la Mola, que tenen l’encant misteriós de les cases amb trets andalusins, amb portes secretes que travessen les dobles muralles. En època àrab, Ascó era el centre de govern d’un extens territori que depenia del valiat de Siurana. Amb mesquita pròpia, fortalesa militar, banys, molins, sitges i aljama. Caminant per aquesta zona d’estrets carrerons i ombrívols perxes, tal vegada podreu escoltar el ressò, o el crit, del temut moro Musa, que segons conta la llegenda va ser el conqueridor d’aquestes contrades. Aneu de la plaça Nova a la plaça Major. A sota de la plaça podeu visitar les sitges de l’aljama morisca. I si continueu pel carrer Major avall, arriareu a Ca Estisora, un edifici amb la façana que encara conserva restes de la torre de defensa.

La llegenda de lo Roget

Carmel Biarnés, fotògraf, periodista, escriptor i historiador local va trobar una pàgina de l’Alcorà a les golfes d’una vella casa de la moreria asconenca. També va recrear en una auca, i una novel·la, la llegenda del moro, lo Roget (segle XVI), basada en fets històrics. Un jove i impetuós morisc pèl-roig que es va enamorar de la filla de l’alcalde cristià i es va fer bandoler. Ascó era un dels pobles de l’Ebre amb la comunitat sarraïna més gran de la comarca, i per aquest motiu després de l’expulsió dels moriscos (segle XVII) el poble, segons els cronistes, semblava un mas robat.

Més avall de Ca Estisora arribem a la plaça de l’Església, on està ubicat l’Ajuntament, i carrer avall fem cap al perxe de Ca Pere Sans, una altra de les portes porxades del poble que gairebé s’ha conservat intacta.

Un passeig per l’Ascó cristià

Els orígens de la vila cristiana cal situar-los cap al 1153, quan els cavallers de l’orde del Temple van ajudar el comte Ramon Berenguer IV a conquerir aquestes terres als sarraïns, i com a premi, els va atorgar el castell i la moreria d’Ascó amb les seues possessions.

Els monjos cavallers van ampliar el castell. Recentment se n’ha restaurat la torre carlista, el darrer vestigi funcional de la fortificació. A partir de l’entrada dels monjos templaris, fora de les muralles sarraïnes s’edificà la vila cristiana. Els vestigis de l’orde del Temple es troben escampats pel poble, especialment en l’origen de l’església parroquial, amb campanar de cadireta romànic. El castell i les possessions dels cavallers del Temple van passar a l’orde dels Hospitalers. D’aquest passat cristià també en trobem a Ascó edificis significatius: l’escut del comanador Sapata o Cal Cavaller, bons exemples d’edificis renaixentistes de la Ribera d’Ebre.

Ruta

Els camins de retirada

Dins de les rutes de la batalla de l’Ebre, hi ha el tram que arriba fins al campament del XV Cos de l’Exèrcit republicà. La durada de la ruta —que es pot a fer a peu o amb bicicleta i té alguns trams difícils— és d’1 hora i 40 minuts, aproximadament. Agafarem l’antic camí de ferradura de Flix a la Fatarella, el camí de la serra, fins a arribar al cim de la carena, a la zona de molins de vent; des d’allí, caminant un quilòmetre aproximadament trobarem el campament. És realment espectacular, com si es tractés d’un poble, amb voreres i cabanes. Amb un quilòmetre lineal, vorejant la carena de la serra, amb una vista privilegiada de la vall de l’Ebre, s’hi construïren cases de pedra en sec i refugis per a protecció dels bombardejos feixistes i nazis. Es calcula que els 115 dies que va durar la batalla de l’Ebre s’hi van estar uns cinc mil homes. Aquest campament va ser clau per tal d’organitzar una retirada ordenada de les tropes republicanes.

Davant per davant de l’església, dedicada a sant Joan Baptista, trobem el fossar vell, l’antic cementiri cristià, avui una placeta amb aparcament soterrani. Quan es van fer les obres, va aparèixer una estela funerària que Biarnés relacionà amb el famós grafit del castell de Chinon de França, masmorra de l’últim gran mestre de l’orde del Temple. Aquest grafit, segons la llegenda, amaga el mapa del tresor del Temple. Carmel Biarnés inicià la recerca, però serà el seu amic Josep Maria Pros de Vinebre, qui la culminarà vint anys després, desxifrant-ne l’enigma del Sant Graal.