Les extravagàncies de Salvador Dalí van estar a punt de convertir el castell de Miravet en un emblema del surrealisme. I és que en un dels seus deliris de grandesa, el pintor figuerenc va prometre a la seva musa Gala un castell. L’artista ho va comunicar al seu administrador: “Ho tinc ben pensat, he decidit comprar un castell per a la meva senyora”.
En aquell moment —a la primeria dels anys trenta del segle passat— feia relativament poc que Dalí i Gala s’havien conegut i l’ocurrència hauria pogut semblar una de tantes estratègies per cridar l’atenció (ja saben que, en això, el pintor hi tenia la mà trencada). Però no. Trenta anys més tard, Dalí va complir amb la seva promesa. Va tantejar la compra del castell de Carmençó, a l’Alt Empordà, i també del castell de Miravet, a l’època en ruïna i abandonat. Finalment, però, l’any 1970, va optar pel castell goticorenaixentista de Púbol, al Baix Empordà.
Dalí no va ser l’únic pintor encuriosit per Miravet. “Entre els anys 1929 i 1930, el paisatgista barceloní Joaquim Mir va fer dues intenses campanyes a Miravet, el pintoresc poble de la Ribera d’Ebre dominat pel castell dels templers”, en paraules de l’historiador Francesc Miralles.
Va ser un dels darrers reductes musulmans abans de culminar la cristianització
Però, malgrat l’atracció que entre els artistes de l’època pogués despertar la imatge de la fortalesa encimbellada en un espadat sobre l’Ebre, amb el seu perfil èpic, els miravetans feia anys que vivien d’esquena al castell, que era poca cosa més que un cúmul de parets ruïnoses carregades d’història, un espai abandonat que servia d’esbarjo per als xiquets més intrèpids del poble, un racó “ple de rocs i d’herbes salvatges”, segons recorda l’escriptor Artur Bladé Desumvila (Benissanet, 1907 - Barcelona, 1995) en les seves memòries. Poc a veure amb l’esplendor que la fortalesa havia viscut en època medieval.
Quan l’Ebre entra al Principat després de banyar Mequinensa i Faió, el riu comença a dibuixar meandres vagarosos com si intentés retardar la seva arribada al Delta i a la mar, un centenar de quilòmetres aigües avall. I en aquest tram de l’Ebre, la construcció més imponent que el vetlla és el castell de Miravet —tal vegada amb el permís de la fortalesa de la Suda de Tortosa.
La batalla de l'Ebre a Miravet
De fet, l’any 1148, un cop el comte rei Ramon Berenguer IV s’havia apoderat de la Tortosa musulmana, els esforços es van concentrar en el setge de Miravet. I la decisió de Berenguer IV no va ser atzarosa: en el segle XII, aquest poble riberenc coronat per la fortalesa d’origen andalusí era un dels darrers reductes musulmans —juntament amb el castell de Siurana, al Priorat— que calia controlar per poder culminar amb èxit la cristianització de la Catalunya Nova.
Al capdamunt d’un espadat
Era una fortalesa estratègica i inexpugnable, situada a la vora mateix de l’Ebre, al capdamunt d’un espadat de 100 metres des d’on es controlava la comunicació fluvial amb Saragossa, cap al nord, i amb Tortosa i la Mediterrània, cap al sud. A més, era un punt geogràfic que equidistava dels principals pols de decisió política de l’època: les ciutats de Barcelona, Saragossa i València.
Al segle XII, el castell es va convertir en un dels bastions templers de Catalunya i Aragó
L’estiu del 1153, després de la conquesta cristiana del castell, Miravet fou entregat a l’orde del Temple per recompensar l’ajuda que els seus guerrers religiosos havien ofert durant la pugna contra els musulmans. Amb pocs anys, aquella fortalesa es va convertir en un dels principals bastions templers de Catalunya i Aragó. I amb els nous inquilins, l’edifici va patir nombroses transformacions: a sobre la base de les estructures andalusines —algunes, poques, encara es mantenen dempeus—, hi van aixecar diversos edificis que formaven un quadre al voltant d’un pati: les cavallerisses, el refectori, el celler, la sala capitular i l’església, entre d’altres.
Es tracta d’una distribució que l’orde del Temple ja havia consolidat en els castells del regne de Jerusalem, a Terra Santa, sobretot a partir de la segona meitat del segle XII. Així, per la superposició de les estructures militars andalusines i templeres, Miravet ha esdevingut un dels exemples més genuïns a l’Europa occidental de la convergència de la tradició arquitectònica cristiana i musulmana.

Fa uns anys que es va obrir un vial per poder arribar al castell amb cotxe, però sempre és més agraït pujar-hi caminant des de la part baixa del poble, a tocar mateix del riu. Des de la plaça de l’Arenal, només cal enfilar, sense gaire esforç, el barri vell. Un cop a dalt es pot copsar la magnitud d’una fortalesa que, a grans trets, es divideix en dues parts. D’una banda, hi ha el recinte jussà, l’inferior, format per dues plataformes esglaonades limitades per un tram de muralla i amb una superfície diàfana i costeruda que s’aboca al riu. D’una altra, el recinte sobirà, el superior, on s’arriba a través d’un passadís que desemboca al pati d’armes, rectangular i prou vast per encabir-hi fins a dos-cents guerrers. “Recordo la impressió que em van fer aquells murs, d’un gruix i una alçària impressionants, el pati interior, l’escala de cargol tenebrosament inacabable...”, va descriure Artur Bladé Desumvila.
És un exemple genuí de la convergència arquitectònica cristiana i musulmana
Des del pati s’entra a la capella, un dels espais més ben conservats del castell. Nau única, absis semicircular i un interior fosc només il·luminat tènuement per tres finestres espitllerades i una gran rosassa. L’accés a la capella es fa per una galeria porticada lateral —una construcció inusual en els castells catalans, però més habitual a Terra Santa— que degué fer la funció de claustre.
Els treballs arqueològics dels darrers anys han permès recuperar les principals estructures de la fortalesa, una feina complexa perquè la degradació del castell i la seva decadència van començar aviat. A la primeria del segle XIV, quan l’orde de l’Hospital es va fer càrrec del castell, s’hi van fer algunes millores, poc destacables. Més tard, les descripcions històriques que es conserven de l’espai —majoritàriament dels segles XVII, XVIII i XIX— sempre parlen d’un edifici imponent però amb moltes parts derruïdes: durant la guerra del Francès (1808- 1814), les tropes napoleòniques van preferir establir-se al castell de Móra d’Ebre, uns quilòmetres riu amunt.
10 curiositats i llegendes d'una fortalesa única
Avui, la restauració d’edificis i trams de muralla torna a fer relluir bona part d’aquell passat. I una visita guiada és essencial per comprendre la vida en un dels grans bastions de l’orde de Temple a Europa, però també per gaudir de la vista sobre una vall, la de l’Ebre, que en aquest tram difereix poc de la que devien veure els musulmans que s’hi van instal·lar fa 1.300 anys.
Us proposem una ruta ideal per fer amb nens per descobrir Miravet.
Aquest article es va publicar en el número 218 del Descobrir (Abril 2016)