El Canaletes de principi a fi

Resseguim les aigües d'un dels principals rius del massís dels Ports

El castell templer de Miravet és una talaia perfecte
El castell templer de Miravet és una talaia perfecte FOTO: Sergi Boixader Catot
25 de juliol de 2021 a les 00:00
Guardar a favorits

Arribar i engranar. A mitja tarda de divendres arribem a Horta de Sant Joan, i ens quipem per començar el descens pel Canaletes, un riu que neix als contraforts septentrionals del massís del Port, a la Terra Alta. És estiu, fa calor, però també una mica de brisa refrescant. I les cigales sonen a l’uníson amagades entre pinedes i carrascars frondosos. Les ombres són intermitents, perquè els boscos s’alternen amb algunes clapes àrides i rocoses on només creix el matollar, i és difícil esquivar-hi el sol.

Tot el que pujarem a peu, ho baixarem després nedant pel Canaletes

El primer tram del viatge l’hem fet amb el cotxe tot terreny del Marc Mompel, guia de l’empresa Montsport, especialitzada en activitats a la natura. L’altra part, caminant. La pista rodada arriba una mica més enllà del Mas de Sotorres, un antic molí fariner. Des d’allí cal seguir trescant durant uns vint minuts, fent ziga-zaga pels vorals del barranc. “Ens posarem el banyador i només carregarem el vestit de neoprè i el casc, per anar tan lleugers com sigui possible. De fet, un cop a l’aigua no necessitarem res més”.

I és que tot el que pujarem, ho baixarem d’aquí a una estona nedant per un dels trams més bonics del Canaletes. “És un riu esportiu, però molt fàcil. Sí, caldrà saltar entre tolls de diverses altures, però ja veureu que no és gaire complicat, ideal per iniciar-se al barranquisme”, diu el guia per oferir tranquil·litat i confiança.

Un salt d’aigua i un toll, per començar

El riu queda amagat dins d’una escletxa. Baixem la lloma fins a arribar al salt del Ventador, on l’aigua cau més de vint metres i forma un toll d’aigua resguardat per la roca. Vestits de neoprè a punt, cascs, i tots preparats per saltar. El Marc passa al davant per marcar el camí. Ens es llencen a l’aigua i comença l’aventura entre tobogans de pedra, tolls i roques que marquen passos alts i estrets. A la tarda, el sol ja va a la baixa i la llum entra al congost en línia perpendicular. “T’has fixat en els tons turquesa de l’aigua quan hi toca el sol? Sembla ben bé que algun director de fotografia ho estigui il·luminant per treure’n una imatge d’aquelles bucòliques”. El punt més crític arriba al final, quan cal saltar a l’aigua per un desnivell d’uns quatre metres. Ho superem sense pegues. Mitja horeta de descens per un congost tranquil i solitari. Feina feta!

De nou a Horta de Sant Joan, tot envoltat de camps de farratges i oliverars, amb el poble a l’horitzó i la muntanya de Santa Bàrbara gairebé davant. El turó imponent té forma de piràmide i surt en els llibres d’història de l’art perquè va inspirar alguns quadres que Pablo Picasso va pintar al principi del segle passat, en les seves visites a casa de l’amic Manuel Pallarès. Per sopar, l’Anna Miralles, propietària de l’establiment, ens serveix uns canelons amb alvocat i llamàntol, arròs amb anguila i all negre, turbot al forn i corder arrebossat amb herbes aromàtiques. “Per a les postres us he preparat una mousse de formatge de cabra i gelat de romaní”, ens informa. Amb aquest menú, serà fàcil recuperar totes les energies que hem consumit en el descens pel Canaletes.

Comença l'aventura entre tobogans de pedra, tolls i passos alts i estrets

És dissabte, i ens hem proposat resseguir el Canaletes des d’Horta de Sant Joan fins a la desembocadura a l’Ebre, entre Benifallet i Xerta, ja a la comarca del Baix Ebre. Si ahir a la tarda vam nedar per la capçalera, avui vorejarem l’aigua a cop de pedal. A primera hora del matí, el Marc Mompel ens espera a la botiga de lloguer de bicicletes de Montsport, ubicada al centre del poble. I un cop equipats, comencem el descens pel camí que transcorre pels peus de la muntanya de Santa Bàrbara, entre vinyes ben verdes, camps d’oliveres i ametllers.

L’esforç és mínim, perquè el recorregut només fa baixada. Sense perdre de vista el Canaletes —que queda encaixat per la vall de la nostra dreta— arribem al paratge conegut com les Olles del Baubo. En aquest punt, les aigües del riu travessen bancs de roca i formen petits engorjats i basses d’aigua, algunes amb més de deu metres de fondària, que tempten a fer-hi una capbussada. El corrent d’aigua és suau. Deixem les bicicletes a la vora del camí i baixem per un corriol fins a tocar del Canaletes. “L’aigua està gèlida, però un cop ets a dins no en sortiries”, comenta la Gabriela mentre es remulla recolzada en una de les pedres del riu.

Encara molls, reprenen el camí que porta fins a l’antiga estació de tren de Bot, on la ruta conflueix amb la Via
Verda de la Terra Alta. L’edifici està pendent d’una rehabilitació, però just al davant s’hi ha instal·lat un bar dins el vagó d’un ferrobús dièsel, semblant als trens que fins als anys setanta van recórrer la línia de la Val de Zafán, que unia La Puebla de Híjar (Terol) amb Tortosa.

Corder farcit amb figues de Maella

Després de dinar ho tenim fàcil: només cal resseguir la pista ciclista de la Via Verda. Deixem Bot i no tardem gaire a creuar l’antiga estació de Prat de Comte, des d’on ens desviem un moment per trobar el camí d’accés al santuari de la Fontcalda. En aquest punt el Canaletes s’estreny i forma un congost amb tolls i piscines naturals per banyar-s’hi. Deixem les bicicletes, passem per la font termal (25°C) que dona nom a l’espai i ens endinsem per un sender tallat a la mateixa roca que remunta la part del riu que queda més enclotada.

La muntanya de Santa Bàrbara és un turó imponent que té forma de piràmide

Descansem una estona i tornem cap enrere fins a enllaçar de nou amb la Via Verda. En l’últim tram del recorregut passarem per l’estació de tren del Pinell de Brai, travessarem diversos túnels, sempre per una pista sense gaire pendent i amb el riu fent aparicions de manera intermitent. Un cop passada l’estació de Benifallet, deixem els engorjats i arribem a l’Ebre, just al punt on desemboca el Canaletes. El paisatge canvia, s’obre la plana i l’entorn esdevé més amable. Entre camps de tarongers i una pista completament plana, circulem paral·lels al gran riu —que queda a la nostra esquerra— fins a arribar a Xerta.

Aparquem les bicicletes a l’antiga estació de tren, ara reconvertida en punt d’avituallament de la Via Verda. Fem cap al centre de Xerta, amb el campanar de l’església de l’Assumpció com a referent.

Una experiència senyorial

En acabar tornem a peu fins a Casa Ceremines per acabar de viure una experiència senyorial. “El 5 de maig del 1912, el rei Alfons XIII va fer estada aquí a Xerta. Després d’inaugurar el canal de l’esquerra de l’Ebre, va travessar el riu amb un llagut des de Tivenys. Va menjar i va fer nit en aquesta casa, on vivia una família benestant que es dedicava al negoci del comerç de cereals pel riu", ens explica el propietari de l’hotel, Guillem Blanch.

Quan arribem a l'Ebre, el paisatge canvia: s'obre la plana, més amable

L’edifici conserva la major part dels vestigis d’aquell temps d’opulència: la sala del menjador llueix una imponent volta de pedra del segle XVI, una llar de foc de marbre i finestrals que donen al jardí d’arbres exuberants. Només per gaudir del vitrall policromat de l’entrada, de l’escala modernista, de les pintures florals i els mobles isabelins, ja val la pena passar-hi la nit.

El recorregut fins a la cova Meravelles ens permet veure formacions espectaculars de roques
El recorregut fins a la cova Meravelles ens permet veure formacions espectaculars de roquesSergi Boixader Catot

“És, segurament, uns dels trams més bonics de l’Ebre català”, comentem l’endemà quan després d’esmorzar anirem a navegarem amb caiac per l'Ebre, entre Miravet i Benifallet. D’aquí a una estona, els guies ens recolliran per portar-nos al pas de barca de Miravet, que serà el punt de partida d’un recorregut amb piragua d’unes tres hores. Els guies ens donen l’armilla salvavides i a tocar de l’aigua rebem un curs bàsic per moure els rems amb eficàcia. “És molt més tranquil del que pensava. L’Ebre no porta gaire corrent, només el suficient per deixar-te portar sense fer gaire esforç”, comentem un cop a l’aigua. Rem amunt, rem avall, comencem el trajecte, a estones al mig del riu, d’altres a tocar del bosc de ribera per caçar el vol d’algun ocell furtiu que s’amaga entre xops i àlbers.

Miravet primer, Barrufemes després

El recorregut esdevé èpic quan ens acostem a Miravet. En el meandre més pròxim a la població virem una mica a llevant i ens disposem a mirar cap amunt, per comprendre amb tot el seu pes el significat de la paraula imponent: el pla contrapicat de la fortalesa al damunt del penya-segat que s’aboca a l’Ebre ens deixa bocabadats. Riu avall passem pel pas de Barrufemes, entre parets descomunals que ens fan sentir minúsculs.

Al pas de Barrufemes, les parets descomunals ens fan sentir minúsculs

Encaixonats, entre els darrers contraforts de les muntanyes de Cardó al marge esquerre i les serres de Cavalls i Pàndols al dret, passem pel galatxo (braç de riu entre una illa i la terra ferma) de l’illa de Cateura i llisquem tranquil·lament fins a arribar a l’embarcador de Benifallet.