Petits nuclis del Port

Fonts, rius i piscines naturals nodreixen l'interior del massís

Alfara de Carles s’alça als contraforts orientals del Port. Des d’antic ha viscut de l’aprofi tament de la fusta dels boscos
Alfara de Carles s’alça als contraforts orientals del Port. Des d’antic ha viscut de l’aprofi tament de la fusta dels boscos FOTO: Mariano Cebolla
25 de juny de 2009 a les 00:00
Guardar a favorits

El Port és un laberint de 80.000 hectàrees de superfície amb un relleu fortament plegat que configura un paisatge abrupte, trencat per un sistema de falles amb importants encavalcaments. Hi ha muntanyes singulars que s’eleven des de les valls i assoleixen cims per damunt dels mil metres d’altura, entre els quals s’imposa Caro, amb 1.442 metres.

Patrimoni

El curiós vincle del Renaixement

“Igual que el Port és un lligam natural i geològic del territori, l’arquitectura renaixentista també fa de vincle entre alguns municipis de la zona”, explica Salvador Carbó, president de l’Ecomuseu dels Ports. A banda del llegat imponent de Tortosa com a ciutat principal, alguns dels nuclis rurals més petits en el vessant de la Terra Alta i el Matarranya presenten sorprenents mostres d’un passat arquitectònic força remarcable que es va erigir fonamentalment entre els anys 1570 i 1620.

N’és exemple especialment destacat l’Ajuntament d’Arnes, obra de l’arquitecte Joan Vilabona, natural de Cretes. I també l’Ajuntament d’Horta de Sant Joan, la casa del Delme i l’antic hospital d’aquest municipi, a més del conjunt monumental de Vall-de-roures. “El motiu principal que va propiciar l’efervescència arquitectònica renaixentista en aquesta zona interior ens és encara desconegut”, afi rma Carbó. Els historiadors analitzen si l’important sector ramader vinculat al massís del Port en podia haver donat l’impuls econòmic.

En el seu sector oriental, els rius excaven goles profundes i espectaculars, com les Gúbies del Parrissal i del Regatxol. La natura que avui sembla indòmita i feréstega, plena de vida salvatge, ha estat en constant evolució, i els humans hi han trobat des de temps prehistòrics una font de recursos naturals que han explotat per a la seua subsistència i interessos. La fusta, les pastures, la caça, els conreus o la pauma (palma) són només algunes de les activitats tradicionals més importants que han atret la gent al Port des dels nuclis habitats espargits pels vessants del massís.

Un anell de tretze municipis

La salvatgia i tortuositat del Port ha propiciat que la població se n’haja situat a la perifèria, encerclant les muntanyes. Ho comprovareu si
observeu un mapa dels tretze termes que es reparteixen el massís: la Sénia i Mas de Barberans al Montsià; Tortosa, Roquetes, Alfara de Carles i Paüls al Baix Ebre; Prat de Comte, Horta de Sant Joan i Arnes a la Terra Alta; la Pobla de Benifassà al Baix Maestrat, i Beseit, Vall-de-roures i Pena-roja al Matarranya. Tots amaguen una història i un patrimoni que mereixen ser descoberts amb calma. Però al llarg dels segles, els éssers humans han transitat i habitat tot aquest territo-
ri de manera dispersa, instal·lant-se en masos per traure el màxim profit dels recursos que la terra els ha ofert.

A més, per als rebels i bandolers ha estat un refugi tan segur com sever. Alguns, com el Panxa-ampla, es van convertir en llegendes. També els maquis hi van buscar amagatall després de la guerra civil. Els primers masos s’estableixen al Port en l’època medieval i s’estenen sobretot a la primeria del segle XIX. 
Avui, la majoria estan abandonats i en procés d’enrunament. “La màxima presència humana dins el massís es dóna a partir de la desaparició del règim senyorial i l’establiment del règim burgès, que determina un canvi en la gestió dels recursos naturals”, afirma l’enginyer forestal Xavier Miranda.

Les masies han estat abandonades i hi ha pocs ramats, però el turisme ha augmentat

Al llarg de la història hi ha hagut èpoques en què els frondosos pinars del Port han estat pràcticament aniquilats. La fusta del pi roig i la pinassa h¡ ha estat sovint cobejada i explotada. L’antropòloga Pepa Nogués explica: “ja en l’època dels àrabs, s’exporten pins del Port cap al sud de la Península per fer les grans construccions d’al-Andalus, com el teginat de la mesquita de Còrdova, i durant l’època medieval també se n’exporten a Barcelona, Mallorca, València i Nàpols per fer grans edificis”. Els usos són diversos: edificacions, construccions navals, fabricació de mobles, obtenció de carbó vegetal,  quitrà, pega, oli de ginebre, travesses de la via de tren...

L’extensió de l’agricultura, sobretot el conreu de cereals i tubercles, ha anat històricament unida a l’exhauriment dels boscos. En algunes zones, com Terranyes, on l’altitud i els vents impossibilitaven altres conreus, es feien patates de sembrar de molt bona qualitat. La gent que vivia als masos, sovint, s’autoabastia amb productes del Port, gràcies també a l’intercanvi, tal com explica en Juanito, el Carboneret, un veí d’Arnes que al setembre complirà noranta anys, bona part dels quals ha viscut en masos com el de Pau i el dels Ateos.

Lionel Martorell, l’únic pastor de la zona que manté la transhumància
Lionel Martorell, l’únic pastor de la zona que manté la transhumància

El seu pare era carboner i ell va dur durant molts anys un ramat amb més de cinc-centes cabres, recorda. Qualsevol animal del Port era bo per dur a la cassola. “L’arròs fet amb esquirol és el més bo que es pot menjar”, assegura. De tant en tant, la família baixava als pobles del voltant per fer intercanvis, però també es desplaçaven pels masos veïns els dies de lleure: “Portàvem una gramola i ens reuníem cada diumenge en algun mas per ballar, perquè llavors hi havia molts masos habitats”, explica. Ara no hi queda ningú. Lionel Martorell, un pastor d’Amposta que té quaranta-sis anys, és l’únic de la zona que es dedica a la transhumància. Recorre dues vegades l’any el trajecte d’uns 170 quilòmetres que separa la capital del Montsià i el terme de Valdelinares, un trajecte amb ovelles i un altre amb bous. Encara recorda quan al llarg del camí topava amb nombrosos masos amb gent amb qui fer la xerrada.

A l’edat mitjana, els pins del Port servien per fer construccions a Còrdova i Nàpols

“Ens facilitaven el pa i el vi, i nosaltres dúiem oli i arròs, però ara tot està abandonat i moltes construccions han caigut, no hi queda res”, lamenta. No hi queden masovers i cada cop menys ramats pugen dels pobles a pasturar. Hi ha pràctiques antigues, tanmateix, que els darrers anys s’estan recuperant, com el treball de la pauma, una tradició que continua viva als Reguers i a Mas de Barberans, per exemple. Les dones, sobretot, són les encarregades ara de collir els ulls del margalló tendre, l’única palmera autòctona de l’Europa continental, i convertir-la com abans en cabassos de diferents mides segons la utilitat, o sàrries, o en innovadors productes més acceptats pel mercat actual, com objectes decoratius i fins i tot joies artesanes, braçalets i arracades.