Joan Coromines, al seu indispensable i meravellós Diccionari etimològic, escriu a l’article «Port»: “Caldrà que recordem els Ports de Beseit? Si ho diem a un tortosí protestarà que són els Ports de Tortosa, si a un valencià que són els Ports de la Tinença. I consti que ho anirem trobant repetit a cada un dels termes municipals d’aqueixa zona: els Ports de Paüls, els d’Alfara, de Caro, del Mascà, de Vall-de-roures, de Pena-roja, de la Caramella, de la Font del Teix, etc. Allà es nota que pensem en la terra alta, i poc en un pas de muntanya determinat...”.
És a dir que el Port, o els Ports, és un lloc que tothom es fa seu. De fet, és una mica el que passa amb els Alps. En francès, un alpe és una muntanya (recordem el ciclista Alpe d’Huez). D’Alps, n’hi ha molts, els Alps suïssos, els Alps italians, els Alps Marítims, etc.

Un port no és solament un pas entre muntanyes, sinó també uns prats alts de pastura i, en general, un conjunt de muntanyes amb els seus alts i baixos, les seves penyes, les seves valls i els seus barrancs. El Port, així, és un territori, una terra alta que tothom vol fer seva, perquè és definitòria, perquè dóna identitat.
A part d’aquesta accepció, la paraula port té, és clar, la més usual i coneguda de refugi marítim. Però un port de mar natural, si ho mirem bé, no és altra cosa que un pas entre muntanyes, un braç de mar entre muntanyes, una vall inundada que fa de bon recés. L’origen de la paraula port, en el significat marítim, és la paraula llatina portus. Però en el sentit de ‘collada de la serra’, de ‘territori de passos i muntanyes’, vindria, sempre segons el savi Coromines, del sorotàptic, que hauria donat el grec póros (‘pas’, ‘passatge’) o l’escandinau antic fjördr (‘pas de mar entre muntanyes’), d’on ve l’actual fiord. Per tant, aquesta terra aspra i variada, amb Caro, les roques de Benet, la muntanya de Santa Bàrbara, seria parenta etimològica dels plàcids i encantats fiords noruecs.
Aquest article es va publicar en el número 134 del Descobrir (Juliol 2009)