Remors d’abans als estrets d’Arnes

El Parc Natural dels Ports és un paradís, a redós del qual viuen paratges que tenen ànima pròpia, boscos que coneixen el llenguatge de les aus, de la boirina que neda per les valls... Un paradís del senderisme.

Remors d’abans als estrets d’Arnes
Remors d’abans als estrets d’Arnes FOTO: Vicent Pellicer
25 de febrer de 2008 a les 00:00
Guardar a favorits

Després de 7,2 km per la carretera que surt d'Arnes en direcció als Ports, agafeu una pista de terra que us conduirà, en un tres i no res, al barranc del Lliberós. Davallareu, pel costat del plafó que explica la regulació de l’escalada al parc, fins al riu dels Estrets, la dolça remor del qual sentireu
abans d’arribar-hi. El corrent de l’aigua llisca plàcidament als peus gegantins de les imposants moles i serralls que empresonen la vall. El cel és domini dels voltors i de l’àguila cuabarrada; els encontorns de la riba, del merlot, el pardal de bardissa, la mallerenga cuallarga... A mesura que camejareu pel sender, les sentors del rierol i les flaires del romer, el cepell i el ginebre us seduiran els sentits de perfums i colors que feia temps que no assaboríeu.

Tan bon punt deixareu enrere el viaducte, us atansareu a les majestuoses moles del Don, que s’encimbellen poderoses fins a fregar les galtes dels núvols. Moles de figures de cos esvelt, amb llavis molsuts i ulls captivadors: deu ser per això que moltes persones amants de l’escalada, d’arreu del país, s’arrapen al seu ventre (per la via d’escalada Sols per la Maria) o al seu rostre (via Obsessió Contínua).

La Gronsa, a la dreta, senyorial, us saluda des d'un setial privilegiat. Diversos aurons gosen arrelar a les parets rocalloses i li regalen colors sadollats de tardor. El riu fa camí i llisca pel llisar del laberíntic congost. De sobte, dibuixa un revolt molt pronunciat i s'enfila com un serpent per les estretes morrandes de les moles ciclòpies: sou als estrets d'Arnes! Amb el pas del temps, les barrancades han esculpit al bell mig del riu tolls maragdins que engalanen aquest paisatge formós: conta la sàvia llegenda que, a cada toll, el primer dia de primavera, hi neda una fada. No tingueu pressa! Observeu els crestalls de les carenes, els passos esprimatxats i altius entre les moles: aquest és el territori de la cabra salvatge. I ja sou arribats al final del trajecte, al toll Blau, l’embassament més generós del riu, al fons del qual se submergeix la reina de les fades.
De retorn, us sorprendran els tresors que encara no havíeu descobert.