Santa Maria de Benifassà, el monestir ignorat

La seva fundació va ser l'estímul de pobles que mereixen una visita

El poble de Castell de Cabres va ser domini del monestir de Benifassà des del 1238
El poble de Castell de Cabres va ser domini del monestir de Benifassà des del 1238 FOTO: Mariano Cebolla
25 de juny de 2009 a les 00:00
Guardar a favorits

Quan el 1604 l’abat del Cister, en una de les seues visites regulars pels monestirs de l’orde, arriba a Santa Maria de Benifassà, sens dubte després d’una marxa dura per la geografia esquerpa de muntanyes i barrancs, aclaparat pel paisatge inhòspit que contempla amb els seus propis ulls, no pot sinó exclamar: “ventus et ventus et malus conventus”, ‘vent i vent i convent dolent’.

No era habitual, en efecte, la construcció dels monestirs dels monjos blancs, almenys als països mediterranis, en zones abruptes, on els conreus dels cereals i per damunt de tot el forment, bàsics per a la dieta quotidiana, quedassen amenaçats per rendiments minsos. L’agricultura a penes podia prosperar en les terres de la Tinença, però els boscos extensos proporcionaven pastures òptimes als immensos ramats d’ovelles que transitaven per les carrerades i els assegadors. Si no haguera estat per aquesta riquesa pecuària i boscosa (fusta, carbó, pegunta, cacera), la seua fundació no hauria estat possible, gairebé quatre segles abans que l’abat renegàs del paratge on es dreçava Benifassà.

Una abadia per atraure població

La creació del monestir fou inseparable de la conquesta i la colonització valenciana, comandada per Jaume I. Què millor que una abadia per poblar i fer fructificar un territori pobre, mig buit, recorregut més que res per pastors, on de nit se sent l’udol del llop i de vegades les nevasses de l’hivern l’aïllen encara més del món? Un noble de les famílies més poderoses de Catalunya, Guillem de Cervera, el 4 de juny del 1229 donà a Poblet el castell anomenat de Beni Hassan i les seues terres, després de prendre l’hàbit i professar al monestir. Guillem de Cervera no diu res de bastir una filial de Poblet, però segurament la seua acció responia a aquest desig. El rei, ràpidament confirmà la donació i, quatre anys més tard, sembla que ja s’havien traslladat a Benifassà dotze monjos amb l’abat, imprescindibles com manen els estatuts de l’orde, tramesos per Poblet.

El poble del Boixar, prop del Reial Convent de Santa Maria de Benifassà
El poble del Boixar, prop del Reial Convent de Santa Maria de Benifassà

S’establiren al castell fins que foren construïdes les edifi cacions que permeteren engegar, llavors sí, la vida monàstica. Com totes les abadies naixents, la singladura inicial no va resultar gens fàcil. Els veïns s’ho miraren amb recel, discutiren les prerrogatives que posseïen els abats com a senyors absoluts del territori, reivindicaren usos immemorials dels recursos, en particular els herbatges. Benifassà pledejà amb els templers, amb els hospitalers, amb la ciutat de Tortosa, però el seu gran adversari, pràcticament fins a la desamortització, fou Morella, els enfrontaments amb la qual de vegades derivaren en brots de violència. Això no obstant, els monjos desplegaren amb unes energies formidables la tasca de poblar aquestes terres aspres.

Ara acollia pagesos en antigues alqueries musulmanes, ara bastia granges que amb el pas del temps esdevindrien nuclis sòlids, i ara fundava el lloc nou de la Pobla de Benifassà, amb les preceptives franqueses per estimular la vinguda de pobladors. D’aquesta manera dissenyà el que seria la xarxa bàsica del poblament de la Tinença, formada per l’anomenada Setena: Fredes, el Bellestar de la Tinença, Bel, Castell de Cabres, Coratxà, el Boixar i la Pobla de Benifassà. Gràcies a les rendes, es bastí un bell monestir, sobri segons els patrons cistercencs. Ni les Germanies ni la guerra de Successió feren tant de mal com la desamortització i les guerres carlines. Fou una catàstrofe. Quan els monjos marxaren l’any 1835, obligats per la supressió de tots els convents decretada pel Govern, començà la devastació.

Els monjos van acollir pagesos, van bastir granges i van fundar nuclis de població

Saqueigs, robatoris, dispersió, incendis, ensulsiades, fins acabar en mans privades com a centre d’una explotació agropecuària. És així com la sala capitular es va convertir en porquera i l’església, en cleda d’animals. A la primeria del segle XX ja era una ruïna desolada. El 1960, la Diputació de Castelló, propietària del que hi quedava, ho cedí a l’orde de Sant Bru per a la creació d’una cartoixa femenina. Més que una restauració o consolidació de les ruïnes, emprengueren una reconstrucció, tan ingrata com la mateixa història de Santa Maria de Benifassà.