"Jaume, si vols venir a gravar els cabussons, ara els tens al punt". Recordo la frase com si fos ara. Era en Jordi Bas, el fotògraf encarregat d’il·lustrar aquest article -o potser és un servidor l’escrivent que fa un text per acompanyar les fotografies... En tot cas, d’això ja en fa un temps i en Jordi em va
trucar per convidar-me "a cabussons". Tal com raja. Em va explicar que els de Sant Llorenç ja començaven a tenir cries, i que els nius estaven a tocar de la carretera, per tant, sense problemes d’accés. I que justament el niu més proper ja tenia un pollet. Que hi anés, vaja! Una afortunada confluència que ha acabat tenint forma de reportatge a les pàgines del Descobrir.
Visita
No m’hi vaig pensar dues vegades. L’endemà a primera hora ja era al peu del canó, amb càmeres i trespeus a punt per a la feina. I és que n’hi havia per a això i per a molt més. El cabussó emplomallat és un espectacle tot ell. Un d’aquells ocells que et fa encantar, faci el que faci. Quan festegen, mascle i femella ballen literalment a la superfície de l’aigua. Com si suressin, s’hi aixequen drets, cara a cara, i es miren a cops de coll, i corren a tota pastilla i, quan en fan pensament, es cabussen i desapareixen. Aquesta és la seva especialitat, d’on els ve el nom, ben encertat. Es capbussen per pescar i, justament, algun peixet menut sol formar part també de la cerimònia, com una petita ofrena, el que vindria a ser l’anell de casament. Tot i que, bonics com són, no són pas de fer-se pregar: si es dóna el cas, unes quantes algues també fan el fet. La qüestió és demostrar-se mútuament l’interès pel projecte en comú. Per això, quan han de lligar, es vesteixen de festa. El plomatge brut de l’hivern agafa vida, els creixen plomalls vistosos al coll i al clatell que estufen a voluntat, i els ulls menuts de corall llueixen més que mai enmig del plomatge blanc del voltant.
Quan festegen mascle i femella ballen i corren damunt l'aigua
De tot això, i més, en podeu gaudir, quan n’és el temps, asseguts en una cadireta de càmping a l’ombra dels salzes de la vora del pantà. No estareu ben sols, sempre hi sol haver algú que bada. Només calen paciència i ganes, i uns bons prismàtics. I surt de franc, què més pots demanar! “A vegades, si tinc algun estranger que ha acabat la feina, li dic que passi per aquí”, em deia en Jordi Bas l’altre dia. Part de la seva feina és acompanyar estrangers a retratar ocells del país, i normalment això vol dir passar hores dins d’un d’aguait, ben amagat. Els cabussons emplomallats de Sant Llorenç de Montgai, en canvi, són una beneïda excepció. Els pots veure a pèl, des del camí. Però cal dir que per un regular aquests ocells són escassos, i no tant de bon observar.

Als aiguamolls de l’Empordà n’hi sol haver una parella que es deixa veure fent la parada nupcial. I al delta de l’Ebre també hi nien. Però para de comptar. A Sant Llorenç és fàcil veure els nius. Són plataformes de plantes i algues que suren a la superfície, de manera que no hi ha cap perill que un canvi de nivell els acabi negant. El niu puja i baixa amb el nivell de l’aigua. I mascle i femella col·laboren en la construcció de la plataforma, en la incubació i en el manteniment. A vegades estàs mirant el niu i de sobte, flop!, t’apareix un cabussó allà al costat. Els agrada venir per sota l’aigua i aparèixer a la superfície just quan ja són ben bé a tocar del niu. Estan ben equipats per fer-ho, tenen els dits adornats amb plecs de pell que es pleguen quan la mà es mou endavant i es despleguen quan empeny l’aigua enrere per poder-se desplaçar. I els peus gairebé al cul, darrere de tot del cos. Tan enrere que quan surten a terra, els cabussons semblen mal fets, i caminen drets, gronxant com un pingüí. No passa res... total, per entrar i sortir del niu ja en tenen prou. Terra endins hi tenen poca cosa a remenar...
Els mascles tenen plomalls vistosos al coll i al clatell als mesos d'estiu
En Jaume Bonfil és de Mollerussa. No és naturalista de moqueta, aquest és del país, dels ferrenys, de suar la cansalada si convé. S’ha passat la vida als secans darrere els esparvers cendrosos i els xoriguers petits, i durant un temps va seguir la població de cabussons de Sant Llorenç. "Han anat molt de baixa, aquests ocells. A Utxesa ja van desaparèixer fa temps. I aquí, a Sant Llorenç, abans n’hi comptava vint o vint-i-cinc parelles. Però ara no hi ha tant moviment, no crec que n’hi hagi més de quinze."Els cabussons són ocells protegits per la llei. I a més, no són una peça de caça apreciada, ni tenen gaires enemics naturals. Mengen peix, i això sí, es poden empassar algun ham que porti peix com a esquer, i, amb un ham clavat al coll, tenir la mort més trista per a un ocell tan elegant. Però pocs perills més tenen... Per què, doncs, desapareixen a poc a poc? "La qualitat de l’aigua, no hi ha teca..." En Jaume ho veu clar: "Aquest mes de març hem mirat cent vint basses del canal d’Urgell per fer balanç de l’expansió del musclo zebra, i només m’he ensopegat amb una parella de cabussons. Els de les comarques de Ponent són tots aquí...".
Els nius són plataformes de plantes i algues que suren a l'aigua
Va bé saber-ho, per valorar el que tenim. Els cabussons de Montgai són una joia. La parada nupcial és tota una exhibició. Les quatre setmanes que dura la incubació, un temps tranquil... I quan neixen els pollets, l’espectacle torna a fer un pic. Els petits són de disseny, tenen el coll i el cap amb tot de ratlles negres sobre fons blanc, dibuixats per passar desapercebuts si per un perill sobtat s’han d’amagar. Però quan es deixen veure, són una filigrana. Al niu s’hi estan ben poc. De seguida en fugen, tot seguint els vells. I tenen una habilitat especial per enfilar-s’hi a sobre. A vegades es fiquen a sota l’ala, i treuen només el cap entre les plomes del pare o de la mare. També he vist un adult mirant de péixer un petit amb un peix massa gros per a la seva edat. I baralles, i corredisses. Sense paraules... la veritat és que és d’agrair que et convidin a cabussons, un autèntic espectacle natural, i de franc!
Aquest article es va publicar en el número 260 del Descobrir (Octubre 2019)