Pujant des d’Artesa de Segre cap al port de Comiols, de seguida trobem l’encreuament cap a Vilanova de Meià. Si travessem el poble i enfilem el camí del pas Nou, el límit natural i oriental de la serralada del Montsec, a poc a poc se’ns apareix la imponent roca dels Arcs, una enorme paret calcària amb un centenar de vies d’escalada que busquen i troben com pujar els dos-cents metres de verticalitat que la caracteritzen. Podríem seguir el primer itinerari que van obrir-hi el 1974, via batejada amb el nom de Tàrrega, i mentre som en un petit replà on gairebé no ens hi caben els peus assegurant el company de cordada, a més de cent metres del terra i lligats a un arbre que aconsegueix arrelar en la roca viva, contemplem un voltor que potser espera que siguem el seu dinar. Als nostres peus hi ha un mar infinit de núvols i un minúscul ciclista que pedala i pedala cap a Rúbies
Tot el Montsec és ple de pistes i senderons que han anat acostant i enganxant a cada volta més adeptes a la bicicleta de muntanya. Hi ha molts punts de sortida, però en tots és un repte guanyar alçada i descobrir que aquest massís, tot i l’espectacularitat de la roca que el corona de punta a punta i el posat ferm i compacte que aparenta, juga amb plans i barrancs amagats i tímids que ens van sorprenent. Quan arribem a contemplar l’església i el poc que queda del petit nucli abandonat de Rúbies, ens adonem de la duresa d’aquest paisatge.
La calma de l’entorn és trencada de sobte per un grup d’excursionistes que baixen cantant del capdamunt de la serra. Estan seguint el GR 1, un sender de gran recorregut que ve del nordest, de l’hostal Roig (Pallars Jussà), i que per boscos d’obaga va trampejant fins que arriba a la portella Blanca i canvia de vessant. Aleshores els senderistes deixen de veure els immensos Pirineus i de cop els enlluerna el sol que pica la banda sud. El camí baixa costerut i els excursionistes aturen la cantarella per dir bon dia al ciclista que descansa. Segueixen avall per la pedrera de Meià fins que arriben a les portes de Terradets, el pas històric de la plana cap al Pallars.
Un camí claustrofòbic
La Noguera Pallaresa ha treballat milers d’anys per esculpir aquest claustrofòbic congost de Terradets, serpentejant i agressiu. El pas del riu, aquí, ens recorda els ràpids que el mateix corrent, quan no és aturat i reposat per la força de les preses, dibuixa en llargs i adrenalínics itineraris aprofitats per fer ràfting més al nord, a Llavorsí, a les profunditats del Pallars Sobirà. Al riu, si l’escoltem atentament, fins i tot podem sentir-hi els crits entusiastes que hi han imprès els aficionats a les aigües braves del Pirineu.
Al mig del congost, però, també podem escoltar el silenci i altres llegendes. El Forat de l’Or és una petita i bonica cova que amaga un tresor i un parell de submarinistes francesos que hi van desaparèixer fa més de trenta anys. I és que el Montsec és un enorme formatge ple de rutes subterrànies d’una bellesa només a l’abast dels pocs agosarats que s’atreveixen a entrar-hi. Si ho fem, però, podem arribar a contemplar la immensitat del Graller Gran del Corralot, amb entrada per la part més alta del Montsec d’Ares i amb una sala on diuen que hi cabria tota la Seu Vella de Lleida sense desmuntar.
El Montsec és com un enorme formatge ple de coves subterrànies per als més agosarats
Qui s’amaga a les entranyes de la terra? Potser qui no vol ser diana en algun dels diversos camps de tir amb arc que hi ha a banda i banda del Montsec, a Cellers i a Àger. Per als més aventurers també hi ha les vies ferrades de la banda oest. Amb un itinerari sobre la roca viva, el Montsec ens brinda un bell recorregut als peus de la Pertusa, ermita romànica i guardiana del bell i enfilat congost de Mont-rebei, l’altre tall sec signat per la Noguera Ribagorçana. Ben agafats als graons de la via ferrada, saludem un escalador que s’enfi la per la cresta d’Urquiza-Olmo, al peu de l’ermita de Santa Quitèria (Montfalcó), a l’altra banda del pantà de Canelles, ja al peu del Montsec d’Estall. En acabar la cresta, satisfets i exhausts, estem convençuts que tornarem. Amb ritme calmós fem camí fins a Tolva, on agafem la carretera direcció Alfarràs i anem de cap a la boira densa de la plana lleidatana.
Ruta a peu
Aquest article es va publicar en el número 131 del Descobrir (Abril 2009)