Castells de la Noguera

Entrem a les fortificacions més belles de la comarca

El castell de Ribelles, amb església i cementiri propis, conserva valuoses pintures del segle XIV, però es troba en estat ruïnós
El castell de Ribelles, amb església i cementiri propis, conserva valuoses pintures del segle XIV, però es troba en estat ruïnós
25 de març de 2009 a les 00:00
Guardar a favorits

Desmesurada afició als escacs? Passió per la Fórmula 1? A cada racó de la Noguera trobem algun logotip format per quadrats alterns en blanc i negre. És la petjada mil·lenària que han deixat en aquest territori els poderosíssims comtes d’Urgell. L’omnipresència del vell escut heràldic ens convida a viatjar en el temps i a descobrir la frontera monumental que separava la Catalunya Vella del califat de Còrdova.

El riu Sió és un dels eixos vertebradors d’aquest territori. Al llarg dels 77 quilòmetres d’aquest afl uent del Segre se succeeixen tants castells, torres de guaita i monestirs que, recentment, la Generalitat de Catalunya ha posat en marxa una ruta turística per donar-ne a conèixer els atractius. Serpentejant entre la Segarra, l’Urgell i la Noguera ens endinsem en el Comtat d’Urgell. Balaguer és parada obligatòria.

La pròspera Medina Balagî islàmica es conquereix el 1105 i els comtes d’Urgell hi fi xen la residència. Concretament, s’estableixen al castell Formós, l’antiga Suda, des d’on dominen tot el territori. Ramon Orpinell, gerent de la Fundació Castells de Catalunya, ens fa notar que, sens dubte, aquesta fortalesa era la més important del que avui és la Noguera. Si no ha arribat sencera als nostres dies és perquè Ferran d’Antequera va manar enderrocar-la. Tot i amb això, a Balaguer s’ha fet un important esforç durant els darrers anys per rescatar-la de l’oblit i se n’han restaurat les restes que, juntament amb la visita a la muralla, ens permeten reviure l’antiga esplendor del que va ser el bressol del rei Pere III el Cerimoniós.

Ruïnes de Santa Maria de Gualter
Ruïnes de Santa Maria de Gualter

L’altre gran nucli de poder del Comtat d’Urgell a l’edat mitjana el trobem a Àger. La seva situació estratègica al Montsec dominant els rius Noguera Pallaresa i Noguera Ribagorçana feia d’aquest paratge un caramel llaminer per a un cavaller àvid de glòria. Qui va emportar-se el premi va ser Arnau Mir de Tost, cap al 1150. I li hem d’agrair la bellíssima col·legiata de Sant Pere, que ens tallarà la respiració tan aviat com l’albirem, tot dominant la vila. El seu absis penjat al buit ens semblarà inexpugnable. No és casual. La col·legiata formava part d’un gran conjunt monumental format pel recinte emmurallat i l’antic castell.

Anem ara a la Baronia de Rialb. Aquest municipi manté un insòlit rècord al nostre país: el de major nombre d’esglésies romàniques concentrades en un sol terme municipal. N’hi ha vint-i-cinc de catalogades, entre les quals, l’antic monestir benedictí de Santa Maria de Gualter, consagrat l’any 1207. Durant la retirada de l’exèrcit republicà del front del Segre saltà pels aires. Va ser una autèntica llàstima, però si se li vol buscar el costat positiu, l’explosió ens permet veure les entranyes del monument.

Ho sabíeu?

Nissagues de poder

Molts segles abans de la televisió, al Comtat d’Urgell ja es vivien rocambolesques històries de traïcions i baixes passions amb unes bones dosis d’embolics familiars. Francesc Fité, professor d’Història de l’Art de la Universitat de Lleida, ens adverteix que els no iniciats poden acabar marejats de tants Ermengols, Ponç Guerau i Guerau Ponç −que s’ho anaven alternant. Però, sens dubte, si ha de quedar-se amb una nissaga, es queda amb la dels Cabrera. “Fins i tot van tenir un trobador”. La història del llinatge està lligada a Àger, perquè la pubilla del fundador, Arnau Mir de Tost, es casà amb Ponç de Cabrera, del Vescomtat de Girona. A partir d’aquest moment, els Cabrera senyoregen al Comtat d’Urgell. De fet, arriben a ser comtes d’Urgell. Això sí, després d’una tensa pugna amb Aurembiaix d’Urgell, a qui va servir de poc que el rei Jaume I li fes costat.

Des dels passadissos aeris que el creuen, el visitant té la sensació de caminar sobre l’esquelet d’una immensa balena amb arcades gòtiques en lloc de costelles. Un altre dels monumentals monestirs que tenen origen en el temps que la Noguera era terra de frontera és el de les Avellanes. La seua història està lligada al Comtat d’Urgell, ja que Ermengol X decideix al segle XIII que sigui en aquest monestir on reposin les despulles de la nissaga. Els sepulcres van acabar creuant l’Atlàntic, fi ns al Metropolitan Museum de Nova York, però les Avellanes viu una segona joventut com a hostatgeria.

La Baronia de Rialb és el terme municipal amb més esglésies romàniques del país

Més enllà del poder religiós, el Comtat d’Urgell era molt ric en patrimoni militar. Només Arnau Mir de Tost va arribar a ser propietari d’una trentena de castells. No tots han portat igual de bé el pas del temps, però si algun ens permet reviure l’excitació infantil de quan coronàvem un Exin Castillos, aquest és el de Montsonís. El comte Ermengol II el va fer construir al segle XI.

Gairebé mil anys després, una bandera oneja a la torre de l’homenatge, signe inequívoc que continua habitat. El seu interior és, precisament, el principal reclam. Tot i que la façana de pedra, amb els merlets serrant l’horitzó, és del tot impressionant, són les armadures, escuts d’armes i sinistres masmorres el que ens farà dubtar de l’any que marca el calendari. El seu propietari és Carles de Montoliu, baró de l’Albi.

Festes Populars

Repic de campanes

Si el darrer cap de setmana d’abril us apropeu al nucli d’Os de Balaguer, rebreu una càlida salutació al ritme de les campanes de l’església de Sant Miquel. I és que cada any, quan la primavera ja comença a fer-se notar, aquesta vila de la Noguera celebra una de les trobades de campaners més importants de casa nostra. Homes i dones enfi lats a la torre de l’església volen al vent les campanes i anuncien al poble l’orgull i la voluntat de mantenir viu un ofi ci tradicional, encara que només sigui un cap de setmana a l’any. Coneixereu el toc a missa, a mort, el toc a oració, el toc a sometent, a foc o de tronada, entre d’altres. Des de fa onze anys, el mateix cap de setmana s’hi celebra la Fira de la Campana, amb demostracions dels processos de construcció de campanes i d’altres ofi cis gairebé desapareguts.

Un poble d’aires medievals

La trobada de campaners és una bona excusa per visitar la vila i aventurar-se pels carrerons del seu nucli històric. Gaudiu de l’encant de les cases antigues recolzades sobre la mateixa pedra de la muntanya i dels passatges costeruts i estrets que s’enfi len fi ns al capdamunt del turó. A dalt, les restes del castell medieval dominen la riba esquerra del riu de Farfanya i bona part de la plana al·luvial del Segre.

Quan va decidir obrir les sales nobles al públic el 1993 va escriure una pàgina de la història moderna de les fortaleses, ja que això va signifi car un autèntic revulsiu per al turisme rural que ha donat peu a la creació de la Fundació Castells de Catalunya, que des d’aleshores ha aconseguit obrir al públic 45 castells. I això encara no s’ha acabat. Queda molt per descobrir. O per redescobrir. Restes del que un dia van ser grans fortaleses, com els castells d’Os de Balaguer, esperen torn.