A començaments dels anys vint del segle xx, un grup de polítics i intel·lectuals catalanistes de Balaguer van fundar la revista Pla i Muntanya, una capçalera que dóna fe de la posició que ocupa l’antiga capital del Comtat d’Urgell en la geografia de la Noguera. I és que Balaguer és el punt de partida d’una comarca que deixa la plana en aquell precís indret i que es comença a elevar fins a trobar els primers contraforts del Prepirineu als peus de Sant Llorenç de Montgai.
Arribar a Balaguer en dia de mercat és fer-ho a una ciutat que encara actua de capital comercial de la comarca. Des de les parades del Reng, amb els productes de l’horta balaguerina, la capital de la Noguera parla a cada instant del seu passat a través de les artèries que donen al Mercadal. Les arcades han definit des de fa segles l’arquitectura local. Ho fan al carrer del Pont i al carrer d’Avall, un indret del qual Vidal Vidal deia que permet “caminar per la Balaguer de sempre, la de les entrades rònegues i encauades i de les botigues petites i fosques, emmarcades per aparadors de fusta d’aire modernista”.
Camí de la Noguera alta, s’imposa la visita a Os de Balaguer, el bressol de l’escultor Leandre Cristòfol i dels padrins de l’expresident de Costa Rica, José Figueres. En plena Noguera dels Aspres, el monestir de les Avellanes recorda el passat medieval de la comarca. L’antic cenobi de l’orde dels premonstratencs va acollir el panteó dels comtes d’Urgell fins que una venda fraudulenta va acabar amb els sepulcres al Metropolitan Museum de Nova York.

Aquesta ruta té el seu punt culminant al port d’Àger. Els tres Montsecs, separats pels congostos de Mont-rebei i Terradets, dibuixen una comarca que transcorre entre la Noguera Pallaresa i Ribagorçana i que li ha valgut la denominació de Mesopotàmia catalana. Des d’Àger, amb la seva collegiata, la ruta continua cap a la Baronia de Sant Oïsme. La imponent torre de guaita circular ofereix una bella panoràmica del pantà de Camarasa, un embassament que va colgar el poble d’Oroners.
Diuen que quan els representants de La Canadenca, la companyia responsable de construir la presa, van temptejar el terreny, els veïns del poble els van fer saber que estarien encantats de deixar “aquest racó de món”. Explica l’escriptor i polític balaguerí Josep Carner Ribalta que, fent gala del caràcter sorneguer de la pagesia, els d’Oroners obligaren la companyia a l’expropiació forçosa quan va ser l’hora de la veritat.
Des de la carretera del Doll es pot travessar cap a la coma de Meià per un antic camí que permet observar les restes de Peralba. L’any 1932, els homes del Centre Excursionista de Balaguer encara descrivien el so de les campanes del poble mentre es resguardaven d’una tempesta que els va agafar en un poble que llavors encara era ben viu.
De la plana sud abans àrida se’n deia 'el clot del Dimoni' quan no hi havia el canal d’Urgell
Transitar per aquest camí, que avança entre el Montsec de Rúbies i la serra de Sant Mamet, representa atansar-se a un altre indret de la comarca. Vilanova de Meià i Santa Maria donen pas al Segre mitjà. Molt a prop del pont d’Alentorn encara es pot veure l’antiga fàbrica Hilaturas del Segre, una colònia industrial que es presenta com el millor testimoni de la revolució industrial en aquestes terres. Des d’Artesa, amb la seva horta regada pel Segre, el riu transcorre encaixonat cap al congost de Mu, un indret no gaire conegut de gran bellesa paisatgística que té com a referent el monestir de Salgar.
El paisatge canviant de la comarca es fa més suau a mesura que hom s’atansa a Balaguer. Des de la Sentiu a Bellcaire, secà i regadiu es donen la mà amb la frontera de la sèquia primera del canal d’Urgell, un espai arbrat a banda i banda i amb un camí transitable fins a la Ràpita i Bellmunt.
Proposta
Aquella terra, coneguda fa segles com el clot del Dimoni per la seva aridesa, es va convertir en una de les zones més fèrtils del nostre país arran de la construcció del canal d’Urgell. Tal vegada, una de les més belles metàfores d’aquesta magna construcció, amb els seus camps de fruiters i panís, es presenta al castell del Remei. Les vinyes i l’antiga propietat de la família Girona serveixen per acabar una ruta en plena Noguera urgellenca. Però aquesta comarca tan diversa i canviant no deixa mai de mirar al Montsec. Perquè, com conta Francesc Puigpelat a Els Llops, des d’aquestes terres planes s’aixecava la vista per controlar l’hora en el rellotge de sol natural de l’agulla del Migdia, en ple Montsec de Rúbies. Com deia el títol d’aquella vella revista, la Noguera és país de pla i muntanya.
Aquest article es va publicar en el número 131 del Descobrir (Abril 2009)