Talaies del Montsec

Torres de defensa, castells i ermites amb vistes de somni

A 685 metres d’altitud, l’ermita de la Pertusa acull una imatge de la mare de déu del mateix nom i diversos exvots
A 685 metres d’altitud, l’ermita de la Pertusa acull una imatge de la mare de déu del mateix nom i diversos exvots FOTO: Jordi Bas
25 de febrer de 2017 a les 00:00
Guardar a favorits

El camí s’enfila dret per les escasses ombres d’un bosc esclarit d’alzines, busca la debilitat de les canals entre parets verticals de roca calcària i la mirada atenta dels voltors. Ens aturem un moment i ens girem, als nostres peus la vall d’Àger i aquí baix, al recte, l’ermita de Colobor. Abandonada, envaïda per la malesa i enrunada. Al seu voltant hi hagué un petit grupet de cases i al santuari fins i tot s’hi instal·là un ermità. La pesta negra va passar-hi sense contemplacions i el 1348 el petit poblat quedà desert. Anys més tard revifà com una hostatgeria, era un lloc de pas habitual per als qui creuaven la carena, una ruta que fins i tot ha desaparegut dels mapes.

Ho sabíeu?

Fins que no plogui

El Montsec d’Estall és el més ponentí dels tres i actualment el més despoblat. Situada damunt d’un penya-segat que cau per una aresta afilada fins al pantà de Canelles hi ha l’ermita de Santa Quitèria. Els qui van repoblar aquestes terres van trobar-hi estius calorosos i freds punyents. L’aigua no hi sobrava i tots els enginys per trobar-la, conservar-la i aprofitar-la eren pocs. La Noguera Ribagorçana els passava al fons de la vall i als pobles d’Estall, Finestres o Montfalcó vivien, sobretot, de les aigües pluvials. Expliquen que els anys de més sequera els veïns, desesperats, optaven per un sistema prou expeditiu. No treien Santa Quitèria en processó perquè fes ploure sinó que la segrestaven amb l’amenaça, o potser promesa, que no la tornarien a l’ermita fins que no plogués.

El nostre senderó, guiat per fites, no ens dóna treva, i un cop dalt, al llom del Montsec, la vista que se’ns obre dels Pirineus paga l’esforç amb interessos. Tornem la mirada al sud, sentim-nos afortunats i viatgem. Lluny, mil anys enrere. Els dominis sobre les bastes terres que s’obren als nostres peus no eren de ningú en concret, la frontera entre els cristians i els àrabs que regnaven des de Lleida era difusa i es movia per les valls com una boira que ningú sap del cert on s’acaba.

La vida al ‘Far West’ medieval

Al segle X aquesta carena era una frontera natural, com encara ho és ara, i els comtes de Pallars i d’Urgell, protegits en castells com el de Mur, un dels exemples més sòlids de l’arquitectura civil de l’època, desitjaven i necessitaven expandir-se cap al sud. El medievalista Francesc Fité ho compara amb el Far West: “Els pagesos que s’arriscaven a instal·lar-se a les zones de frontera no pagaven impostos a canvi de viure en una terra perillosa, que era seua en el sentit que només ells la treballaven, i estaven exposats a les ràtzies dels àrabs”.

El nucli de Peralba, amb la serralada del Montsec de fons
El nucli de Peralba, amb la serralada del Montsec de fonsJordi Bas

El 1034 el comte d’Urgell Ermengol II i Arnau Mir de Tost es llancen a la conquesta definitiva de la vall d’Àger per consolidar el control a la banda sud de la muntanya. Són d’aquella època, d’aquells temps convulsos i ferotges, la majoria de les ermites romàniques que hi ha escampades a banda i banda d’aquesta carena de comport feréstec. De bracet amb el poder feudal s’expandia el religiós, àvid i persistent a l’hora de controlar les ànimes dels camperols i els privilegis del cel sobre la terra. Cases, castell, torre i ermita. Treball, defensa i oració. A poc a poc la frontera es va anar desplaçant i el Montsec va quedar integrat dins dels comtats.

Abans del poder eclesiàstic

D’aquells senyors feudals, no en queda rastre; de les ermites, en tenim una bona mostra. Formaven part d’una xarxa de pobles, masies i camins que seguien una lògica diferent de la nostra, per això ara ens semblen ubicades en llocs inversemblants i poc accessibles. No hi ha gaires emplaçaments més bucòlics que el penya-segat que corona la Pertusa a les portes de Mont-rebei, ni una vista més aclaparadora que la que gaudim des del mirador excepcional de Sant Salvador del Bosc, a la cara nord del Montsec de Meià. Alçada enmig d’un boscam espès i ombrívol, s’ha d’estar valent per pujar-hi; el senderó s’enfila per un desnivell de 600 metres pel camí de les cent corbes des de l’ermita de Sant Miquel.

Activitat

Vies ferrades a l'ermita de la Pertusa

Aventura i verticalitat, adrenalina i una experiència tan segura com inoblidable. Les vies ferrades són instal·lacions que ens permeten agafar-nos-hi i repenjar-hi els peus per progressar per parets de roca, sempre lligats a una línia de vida —sirga d’acer— que ens salvaria en cas d’una improbable caiguda. L’ermita de la Pertusa, a Corçà, està situada sobre un penya-segat que es perd dins les aigües del pantà de Canelles, un entorn salvatge i espectacular per gaudir d’una activitat que no està a l’abast de qualsevol. En aquest pany de roca hi trobem tres vies ferrades diferents pensades per a tots els públics: des de la gent que no n’ha fet mai cap —ni té experiència en escalada— fins a experts que busquen els seus límits en trams tècnicament i física exigents. L’activitat no té cap dificultat extraordinària, però no és apta per a gent que pateixi vertigen.

L’accés a les vies ferrades és lliure, però és necessari tenir coneixements bàsics de progressió i seguretat, i també el material necessari i imprescindible. Es recomana llogar un guia i el material per iniciar-se a les vies ferrades.

Aquest darrer sant es considerava protector i en el seu honor se’n van alçar més de dues i tres. Era molt útil per apuntalar la fe en un territori tan exposat als atacs d’estranys i a les supersticions antigues. Els fonaments del cristianisme havien d’arrelar en el cor de la gent, i per això també s’havia d’erradicar, o substituir, alguns costums que venien de massa antic. Hi ha coincidències a la vall d’Àger que fan sospitar, com la troballa d’unes urnes funeràries de l’edat del bronze a tocar de l’ermita de Sant Pere Màrtir o la constatació que a la bassa de la Creu, vora l’ermita de Santa Helena, s’hi reunien les bruixes per celebrar els plenilunis. Per Fité, són indicis clars que “eren llocs amb una tradició prèvia al cristianisme que el poder eclesiàstic es volia fer seus i per això hi feien alçar ermites i imposaven sants amb finalitats concretes com la cura i protecció dels animals, que corresponia a sant Llobí”.

Velles torres de comunicacions

Mentre el Montsec era terra de frontera, els comtes i senyors construïen torres de vigilància connectades visualment les unes amb les altres per poder-se comunicar en cas de ser atacats. A raser d’alguns d’aquests edificis militars de defensa, vigia i demostració de força, s’hi van crear petits poblats, conjunts de poques cases i ermites, les quals s’anomenen castelleres. Moltes d’aquelles torres militars ara són un petit munt de pedres disperses, com la de Montlleó, vora el port d’Àger. D’altres s’han recuperat i ja no perilla que es perdin, com les d’Alsamora a la banda nord, o les de Sant Jaume de Cas i la Baronia de Sant Oïsme, sobre la serra de Montclús i el pantà de Camarasa respectivament. Les ermites, per contra, han tingut una vida més llarga i la gent les ha mantingudes dretes per unes devocions que han passat de generació en generació, literalment pels segles dels segles. De pares a fills es traspassa la fe, les festes i les llegendes.

Petits refugis de devoció

No era estrany, fins fa pocs anys, trobar exvots dins ermites com la de la Pertusa. Figures de cera que representaven cames, caps, mans o peus per agrair a la mare de Déu la seua intervenció en la cura d’una malaltia. Un dels aplecs que congrega més gent del Montsec és el de la Mare de Déu de Pedra, al poble d’Àger. És una de les moltes imatges trobades al nostre territori, i la història explica que va aparèixer al terme d’Anglesola, a l’Urgell. Per saber on li havien de construir l’ermita la van carregar sobre una mula cega perquè ella mateixa la guiés. Va aturar-se enmig del Montsec i els veïns van decidir alçar-li un altar una mica més avall, vora una font que encara existeix. Però ella volia estar-se un xic més amunt, just allà on havia fet aturar la mula, i de nit tornava sola al punt exacte on finalment van alçar-li el santuari.

El santuari, finalment, el van construir allà on havia dit la mare de Déu i encara es conserva, com tantes altres ermites que formen part del catàleg que han declarat bé d’interès cultural l’Ajuntament i el Consell Comarcal de la Noguera. Un conjunt humil i dispers, sovint d’accés difícil però amb un paisatge molt agraït.