Els castells de la Segarra

Una zona de frontera en estat pur a les comarques de Lleida

La torre de Vallferosa és el que queda de l'antic castell de Torà, dels senyors de Cardona. Al costat hi ha l'església de Sant Pere
La torre de Vallferosa és el que queda de l'antic castell de Torà, dels senyors de Cardona. Al costat hi ha l'església de Sant Pere
25 de setembre de 2007 a les 00:00
Guardar a favorits

La Segarra, una comarca poc visitada, té la més alta densitat de castells per metre quadrat. Entre torres fortificades, castells i viles closes, se n’han censat 104. Són, i sense por a exagerar, castells en estat pur. Verd, daurat, terrós, gebrat... i tornem a començar. En una zona eminentment agrícola, cada estació està associada a un color. Així és a l’altiplà central de Catalunya, a la Segarra, que en temps medievals va ser la línia de xoc dels comtes cristians en la seva lluita amb Al-Andalus. Allà on avui veieu camps de cereal, sarraïns i cristians hi guerrejaven a vida o mort. Era la frontera més avançada dels comtats catalans i les fronteres, ja se sap, reclamen torres de guaita i fortificacions ben calculades.

Vallferosa, una obra mestra

Impressionant

Els 10 minuts de camí a peu valen la pena: és impressionant. Es considera una obra mestra de l’arquitectura militar europea i l’única de la seva època que es conserva intacta. La torre, que al segle XI guardava la marca meridional del Solsonès, fa 33 m d’alçada i 12 m de diàmetre. La part superior, amb una corona de merlets, és lleugerament més estreta que la base. I l’argila vermellosa, deguda a l’òxid de la terra, li dóna un aire encara més singular.

D’aquell temps ja no queda res. Ni la mitja lluna, ni la multitud de molins fariners que asseguraven el pa. Queden, tanmateix, els castells. Amb els segles i els canvis de propietat es van anar modernitzant. Als arcs gòtics, se n’hi van sobreposar de renaixentistes i la sobrietat medieval va deixar pas a decorats palauets rurals. Avui, finalment, tenen més aviat l’aspecte de grans masies senyorials. De fet, la Segarra ha estat una comarca secularment oblidada i el règim de senyorius va durar fins a mitjan 1800.

Amb 100 castells, la varietat és impressionant. Alguns només són runes, com Montpaó o Rubinat. Altres són imponents torres de guaita, Vallferosa, per exemple. D’altres són pobles fortificats: Montfalcó Murallat és una vertadera joia del segle XI perfectament conservada. I hi ha castells, com el de les Sitges, que conserven un aspecte autènticament medieval.

Vista aèria de Montfalcó Murallat
Vista aèria de Montfalcó MurallatGetty Images

Visita a Concabella

La seguretat

Es buscaven els punts més alts del territori. A la torre, peça clau, una bandera n’indicava la propietat. Una foguera a la nit servia per comunicar-se de castell a castell.

La cuina

Era el vertader centre del castell. El foc hi cremava sempre i amb la cendra es blanquejava la roba, la brasa escalfava els llits i el forn i la pastera asseguraven el pa.

Les conserves

Conservar era bàsic per als mesos d’hivern o per resistir un possible setge. L’oli (les pedres del dipòsit encara en conserven l’olor), el vi, la farina... tot tenia el seu lloc.

Si volguéssim ser exhaustius, la ruta pels castells de la Segarra seria molt llarga. Ara com ara, se’n visiten tres, accessibles gràcies a la generositat dels seus propietaris. Són Vicfred, les Pallargues i Florejacs. El nom no menteix, aneu-hi a l’hivern: tindreu una mostra dels rigors del clima segarrenc. La vista des del castell de Vicfred sobre la vall del Llobregós és magnífica. Aquesta fortalesa defensiva del segle XI marcava el límit del comtat d’Urgell i el de Cardona. Amb els anys, va perdre la torre i va passar a ser una residència senyorial on feien nit els nobles que anaven de pas. Avui té l’aspecte d’una casa rural del Renaixement.

La vila closa de Florejacs té com a plaça l’antic pati d’armes del castell

Una rèplica de La noia de la perla, de Vermeer, ens rep com una mirada, interrogant, des del passat. Al seu costat, hi ha l’accés a la masmorra, d’on asseguren que surt un passadís secret de 2 km. Entreu a la cel·la i, una vegada dins, demaneu que tanquin el llum: tot començarà a ser més real. Per cert, la calavera és falsa, però les cadenes no. A Vicfred es visita tot. La zona dels homes, la de les dones, la dels nens i l’àrea de trobada, amb música de ball inclosa. I tot es conserva: les cuines, la capella, la biblioteca... i les petjades humanes.

dama del castell li agradaven molt els homes. Quan se’n cansava, els feia olorar una flor de lis emmetzinada i morien. El rei la va fer decapitar i ara volta sense cap per la zona i, evidentment, amb una flor de lis a la mà.

Llegendes de roca viva

La dama no l’hem vista, però sí la flor, símbol de la fortalesa i del poble. Florejacs és una vila closa que té com a plaça l’antic pati d’armes de la construcció. L’enllosat del carrer, com el del castell, és de roca viva. Per què fer fonaments si la pedra és eterna? S’hi entra per una gran portalada sota la torre quadrada, que encara es conserva. Un cop a dins, és fàcil veure que a Florejacs tot és excessiu: els 21 metres de la torre (ja ho sabeu: a més alçada, més poder per al senyor), les 55 estances, els 225 seients, els més de 100 llums i les armes (es conserva un autèntic estilet, l’única arma capaç de travessar l’arnès).

Els barrets i vestits, les joguines dels infants, els damasquinatges... i altres secrets que no es poden explicar. Però us en direm un: si us apropeu a la vitrina dels ventalls, n’hi ha un fet d’ungles humanes. I els amants de les teràpies alternatives no es poden perdre el dormitori del doctor Sanllehí, l’introductor de l’homeopatia al nostre país. Dames nimfòmanes i metges il·lustrats. En aquesta terra de castells, de llegendes n’hi ha un niu. Sota un paisatge de turons i camps de blat, s’hi amaguen moltes històries de frontera. Però no seria just descobrir-ho tot d’un sol glop, als castells se’ls ha de conèixer sobre el terreny. Sobretot quan es tracta de castells en estat pur.