Els castells de la vall del Llobregós

La intensitat de les pedres de frontera

La torre de Vallferosa és el que queda de l’antic castell de Torà, dels senyors de Cardona.
La torre de Vallferosa és el que queda de l’antic castell de Torà, dels senyors de Cardona. FOTO: Oriol Clavera
25 de febrer de 2017 a les 00:00
Guardar a favorits

La vall del Llobregós, situada al centre geogràfic de Catalunya —prerrogativa del santuari de Pinós, on amb una rosa dels vents que així ho acredita—, constitueix un microcosmos unitari delimitat pel curs fluvial del mateix nom, però que actualment es troba en l’òrbita de quatre comarques diferents —l’Anoia, el Solsonès, la Segarra i la Noguera— i tres bisbats —Urgell, Solsona i Vic.

La prehistòria i l’antiguitat han deixat empremtes notables en aquest territori, des d’imponents monuments megalítics com el dolmen de Llanera (Torà) o el de la Pera (Pinós), fins a jaciments d’època romana com el del puig Castellar (Biosca), singular per constituir un dels primers assentaments romans en territori encara iber.

De la presència ibèrica se’n documenten troballes de material ceràmic, i altres evidències arqueològiques en zones molt properes, com el poblat de Caelles, posen de manifest la influència que devia tenir en el territori la proximitat de l’antiga ciutat de Sikarra (a l’actual els Prats de Rei), que donà nom a tota una extensa comarca natural.

El poder dels comtes

Però fou a l’època medieval quan la morfologia històrica de la zona adquirí una personalitat més marcada. El territori corresponent a la vall del Llobregós fou ocupat pels musulmans al segle VIII i conquerit definitivament pels cristians al segle XI, si bé hi ha castells, com el de Sanaüja, que ja apareixen documentats sota el poder comtal al segle X.

L’antiga ciutat ibèrica de ‘Sikarra’ donà nom a tota una extensa comarca natural

L’any 1035 el comte Ermengol II d’Urgell començà una campanya bèl·lica que havia de consolidar una línia fronterera defensiva al llarg dels rius Segre i Llobregós, que comprenia els castells de la vall de Meià, Ponts, Ribelles i Sanaüja, Biosca, l’Aguda i Castellfollit, i que fixaria, d’aquesta manera, l’anomenada línia defensiva del Llobregós.

Uns perfils molt genuïns

És per això que endinsar-se en aquesta vall és com fer-ho en un paisatge de perfils històricament genuïns, com els dels castells que serpentegen i senyoregen turons, al peu dels quals es constituïren els actuals nuclis de població. I encara avui endinsar-se pels carrerons del nucli antic de Torà, Biosca o Sanaüja ens dóna una idea de quina era la vida d’aquestes viles closes per muralles avui majoritàriament embegudes per altres construccions, però que encara delimiten el perímetre d’aquestes poblacions.

A la proliferació de construccions defensives li correspon també una notable quantitat d’esglésies romàniques —des del romànic més menut d’esglesioles com Sant Miquel de Fontanet fins a construccions ben notables com l’església del monestir de Cellers, amb la seva cripta germana d’Olius o Cardona, i els temples de Santa Fe de Calonge o Santa Maria del Solà.

Al fons de la vall de Cellers, en un paratge idíl·lic, hi ha el monestir de Cellers, consagrat als sants Celdoni i Ermenter
Al fons de la vall de Cellers, en un paratge idíl·lic, hi ha el monestir de Cellers, consagrat als sants Celdoni i ErmenterOriol Clavera

La consolidació de la frontera entre cristians i musulmans i la repoblació del territori també anà acompanyada de llegendes i de prodigis. És en aquest context que hem de situar el miracle del Sant Dubte, que tingué lloc a Ivorra en una data tan primerenca pels miracles eucarístics com l’any 1010. Un capellà dubtà de la presència de Crist en l’eucaristia i el vi es convertí en sang, sobreeixí del calze i tacà les tovalles de l’altar. El miracle, ratificat per sant Ermengol, fou l’inici d’un culte que avui trobem materialment cristal·litzat en el magnífic reliquiari i el retaule gòtic —on el prodigi s’explica gràficament— que podem admirar a l’església parroquial. Altres santuaris marians rellevants de la zona els tenim a Pinós, l’Aguda (Torà), Sant Pelegrí (Biosca), els Esclopets (Ribelles) o el Pla (Sanaüja).

Els grans retaules barrocs

L’època del barroc no passà pas desapercebuda a la vall del Llobregós artísticament, de manera que les poblacions de la Molsosa, Prades, Matamargó o Sant Pere de l’Arç conserven una gran quantitat de retaules barrocs que són un exemple de com es vivia la religiositat popular en aquestes zones rurals, alhora que un exemple de conservació d’un patrimoni que moltes esglésies catalanes perderen durant la Guerra Civil.

Durant tota l’època moderna, les poblacions del Llobregós mantingueren una forta dependència senyorial, des de la pertinença al ducat de Cardona en el cas de Pinós o Torà, fins a la dependència bisbal de Sanaüja, on sojornava el bisbe d’Urgell.

El segle XVIII fou un altre període important per acabar de configurar el paisatge del Llobregós, mitjançant la intensificació de conreus i la construcció de molins i preses. És per això que en llocs com Ivorra, hi podem trobar els vestigis de sis molins fariners, o bé a Ribelles, on els barons fan construir, a les acaballes del segle XVIII, una magnífica presa sobre el Llobregós que el viatger de l’època, Francisco de Zamora, qualificava d’una obra “digna de romanos”.

Els castells van senyorejar els turons, al peu dels quals es constituïren els nuclis

Així doncs, podem considerar que des dels primers assentaments prehistòrics fins a l’extensió massiva del cultiu cerealista després de la fil·loxera —els bancals perduren com a record de l’antic cultiu de la vinya i l’olivera—, el Llobregós ha determinat una geografia, una activitat econòmica i fins i tot una manera de construir, des de l’isolament de les masies fins als nuclis urbans perfectament consolidats.

Un territori on la pedra marca el temps històric més enllà del mite, i la frontera històrica i natural és una vivència que no té altres límits que els que pugui tenir l’ànima. Frontera històrica i temps històric, esdevingut el temps real d’un territori amb passat, però que no vol renunciar a tenir una presència viva en el futur del cor geogràfic de Catalunya.