Montfalcó Murallat, un castell de conte

Ens endinsem a aquesta vila closa de la Segarra

Montfalcó Murallat és un magnífic exemple de vila closa
Montfalcó Murallat és un magnífic exemple de vila closa FOTO: Jordi Bas
25 de novembre de 2016 a les 00:00
Guardar a favorits

Arribar a Montfalcó un capvespre d’hivern de fa trenta anys és un d’aquells records que roman inalterable en el disc dur de la memòria. Als ulls d’una nena de deu anys, aquell era un indret quasi fantasiós, com sortit d’un conte.

Entrar-hi per l’únic accés possible semblava el preludi d’una aventura de les que ens agrada imaginar-nos de petits, però també m’inquietava pensar que algú “em pogués tancar allà dins”, tractant-se d’un poble amb un sol carrer circular, que a sobre es deia Rodó i que tothora confluïa al mateix lloc, sense possibilitat d’escapatòria. S’anava fent fosc, i al ressò de cada pas s’hi afegia la consciència de trobar-me en un lloc pràcticament deshabitat, però on les pedres semblaven a punt de parlar a cada moment.

I recordo com se’m va eixamplar el cor en sortir novament pel portal i retrobar-me, alleujada, amb els horitzons segarrencs del captard, que llavors no valorava pas com ara, però que aquell dia se’m van descobrir -i potser per primera vegada- amb tota la seva bellesa, entre esbalandrada i amable. Em vaig sentir més protegida pel paisatge que per la muralla. Tenia només deu anys.

Ha passat molt temps; tant com perquè Montfalcó conjurés el destí gens falaguer al qual l’abocava un més que previsible abandonament definitiu. Primer amb una restauració que contribuí a recuperar la muralla de les ferides del pas del temps, i fins i tot s’hi facilità l’accés. L’efervescència del turisme rural els primers anys del segle XXI féu que s’hi obrissin diversos allotjaments dedicats al turisme i abans i tot ja s’hi instal·là també un restaurant, avui tancat però amb una propera reobertura pendent.

Ruta a peu

Un carrer rodó de veritat

Deixant el cotxe a l’aparcament, es pot donar la volta per l’exterior de la muralla, on trobarem l’absis de l’església i el campanar. Un cop entrem al nucli per l’únic portal existent, el carrer de la dreta ens portarà a l’església, amb vestigis romànics a la façana. Des de la plaça, on hi ha la cisterna, agafarem el carrer Rodó a l’esquerra, passarem per l’antic forn de pa comunal i finalitzarem el recorregut tornant pels porxos situats a la part superior de la plaça. Com que el carrer és Rodó i circular, no hi ha pèrdua!

Un perfil altiu

El visitant que arribi avui a Montfalcó, sobretot venint per l’Eix Transversal, quedarà sorprès per l’altivesa del seu perfil, que s’ha associat repetides vegades a “l’aspecte d’un gran vaixell o d’una locomotora”, curiosament integrada en un territori que agermana paisatge i pedra amb la mateixa dosi d’austeritat i elegància.

L’origen de la població, que avui pertany al municipi de les Oluges, l’hem de cercar cap a mitjan segle XI, quan aquesta zona fronterera seguint el curs fluvial del Sió hauria estat repoblada pel comte berguedà Bernat, que integraria els castells de la zona a la casa comtal de Cerdanya.

Després d’haver estat donat com a possessió feudal a diversos nobles, finalment passaria a ser propietat dels ducs de Cardona, per la qual cosa el poble també fou anomenat Montfalcó del Duc.

Vist des de l’aire, Montfalcó tindria l’aspecte d’un triangle imperfecte, d’un vaixell ancorat al basament calcari del tossal. El seu aspecte vist des de baix és igualment imponent, i la seva aparició en la llunyania, venint per l’Eix, és evocadora del seu mateix topònim -el poble ja apareix documentat l’any 1043 com a Monte Falconi-, ben eloqüent de la seva pròpia situació, com si es tractés d’un “niu de falcons”.

La muralla defineix l’aspecte de la població i té uns vuit metres d’alt i un gruix considerable. L’única porta d’accés condueix a la plaça, on hi ha la cisterna que encara emmagatzema l’aigua de la població. El sector porxat del carrer Rodó, que voreja la muralla, esdevé un dels llocs més encisadors del nucli, mentre un altre carreró porta directament davant l’església de Sant Pere.

Vist des de l’aire, Montfalcó tindria l’aspecte d’un vaixell ancorat al tossal

De discreta façana, el temple està integrat en l’estructura defensiva i la restauració ha permès visibilitzar-ne els vestigis medievals. A l’exterior, l’absis rodó -probablement bastit reaprofitant una torre circular- representa una continuïtat de la muralla, i el campanar, de factura més tardana, esdevé far i sentinella de les dues valls. També a l’interior del nucli, resulten evocadores les marques existents a la pedra del forn comunal, testimoni del rastre deixat per les mans artesanes que durant segles van donar forma al pa en el mateix lloc. Marques que ens parlen d’aquella història quotidiana que no s’explica als llibres, però que és imprescindible per entendre d’on venim.

A l’hora del crepuscle, els pobles veïns se’ns dibuixen retallats en l’horitzó

El forn de pa, juntament amb la cisterna de la plaça, ens recorda la tenaç i obligada voluntat d’autosuficiència d’aquests pobles, aïllats d’un entorn que sovint podia esdevenir hostil. Ens ho recorda la llegenda sobre un setge que en temps pretèrits hauria patit el poble. Els atacants esperaven que els de Montfalcó es quedessin sense provisions, però els habitants els llençaren un cistell de truites de riu des de la muralla, fet que va portar els atacants al desànim, ja que així feien referència a un suposat “passadís secret” que arribaria des de l’interior del poble fins al Sió.

Un darrer passeig voltant la muralla ens parla de les adaptacions als nous temps, amb tímides obertures dels habitatges que traspassaren els murs de la fortificació. Finestres obertes a un paisatge que transmet l’essència de la duresa segarrenca, que rima al mateix temps amb la bellesa.

A l’hora del crepuscle, els pobles veïns -prodigi d’integració paisatgística- se’ns dibuixen retallats en l’horitzó i el Sió segueix el seu curs, sense fer soroll, cap a les Oluges, Castellnou, Malgrat... El silenci etern de l’espai infinit que glossava el filòsof Pascal i que a la Segarra i des de Montfalcó pren tot el seu sentit. És el triomf de la memòria en aquesta terra de passat i de la lluita contra l’oblit d’uns pobles que no volen renunciar al seu futur.