Paratges boscosos prepirinencs. Camps de cereal cosits per matollars, carrascars, arbres fruiters i parets de marge, i serpentejats per alguna línia de bosc de ribera. I guixeres entapissades per timonedes que s’alcen tímidament enmig dels cultius, com una fera adormida eternament. A la vall del Llobregós, al centre del Principat, es concentra un paisatge heterogeni que no deixa lloc a la monotonia.
Dins aquest microcosmos, al nord de la Segarra, es troba l’Espai d’Interès Natural (EIN) Vall del Llobregós, 1.190 hectàrees dibuixades pel triangle que conformen els municipis de Sanaüja, Biosca i Massoteres. Passejades a peu o amb bicicleta ens permetran gaudir d’una de les zones guixenques més singulars de la Depressió Central catalana. Les formacions geològiques i la presència de vegetació endèmica típica d’aquest sòl, com els matollars gipsícoles i les estepes guixenques, fan que sigui una zona protegida.
Per al gaudi sensitiu, la primavera és la millor època de l’any per trepitjar la vall. El territori es desvetlla després del fred intens, les gebrades i la boira de l’hivern, i dóna pas al contrast cromàtic del blau del cel i la paleta de colors de la terra. El mosaic agroforestal combina els verds intensos dels sembrats de cereals de secà, especialment blat i ordi —talment mars vellutats quan els pentina la brisa—, amb el groc de la colza i el verd incipient dels boscos mixtos de roure i pinassa, a la part més septentrional i oriental de la vall.
El mosaic agroforestal combina els verds dels cereals amb el groc de la colza
Aquests tons s’enfosqueixen com més al sud ens trobem, pels matollars de garric, carrasques, oliveres i ametllers als perímetres dels camps. Els verds sovint són trencats pels ocres i blancs de les parets de marge, que formen bancals, llegat de l’antic cultiu de vinya i olivera, encara present de forma testimonial. “Vinyes de malvasia i macabeu / de les clares cançons que la meva àvia / em cantava al crepuscle, quan tornàvem / vora els horts del costat de la riera”, escriu el poeta Joan Margarit, nascut a Sanaüja.
El camí de les Escots, des del poble de Sanaüja, ens proposa una passejada de sis quilòmetres amb una completa senyalització de la flora, la fauna i la geologia que ens permetrà fer-nos una idea global de la singularitat d’aquest l’espai d’interès natural, a més de brindar-nos tota una experiència olfactiva a la primavera.
Els bancals són el llegat de l’antic cultiu de vinya i olivera, ara testimonial
Resseguint aquest itinerari veurem els petits oasis del bosc de ribera que custodia el Llobregós (freixes, pollancres, roures i àlbers). Si estem de sort, hi albirarem l’abellerol, un ocell de colors vistosos que nia en talussos argilosos, i l’aligot, que habita les contrades. Tot seguit, ens endinsem per un estrat arbori esclarissat pel mig de roures, carrasques, timó, espígol, romaní i ruac, entre altres espècies, que conviuen amb un liquen de característiques úniques al país. Ens enfilarem fins a un mirador privilegiat, des d’on podrem conèixer els processos sedimentaris i paleontològics de la zona.
Un paisatge solsonenc
Un dels millors racons per deixar-se captivar per la natura és l’entorn de Vallferosa, on arribem per la carretera LV-3005 des de Torà. Tot i formar part de l’Alta Segarra, presenta un paisatge pròpiament solsonenc. Un dels veïns més coneixedors de l’indret és Joan Vilà, d’una família dedicada al turisme rural des de fa més de 30 anys. No té cap dubte que aquest “és un dels llocs paisatgísticament i històrica més rics de Catalunya, amb una infinitat de detalls gravats al terreny durant milers d’anys”. Vilà el qualifica d’“indret de sorpresa constant”, amb espais frondosos, de pinedes fascinants, que donen pas a camps de conreu, àrees de pastura, roques de formes impossibles i salts d’aigua que anteriorment han reptat una intensa secada. També hi trobem una gran riquesa de plantes aromàtiques i medicinals.

Per tenir una idea precisa dels contrastos de la vall, fem una ruta circular amb cotxe resseguint pobles i llogarets amb encant per camins, la gran majoria asfaltats, i carreteres sinuoses. Sortint de Sanaüja, aquest itinerari ens mena a l’oest cap a Plandogau, Oliola i Cabanabona, per continuar en direcció al sud, per Massoteres, Ivorra, Castellfollit de Riubregós, Calonge de Segarra, i anar enfilant cap als Quadrells, la Molsosa, Prades, Vallmanya fins a arribar a Pinós, que és el punt més alt —la serra del mateix nom arriba als 930 metres.
La ruta continua fins a Ardèvol, més al nord, abans de baixar a Torà, passar per Biosca, arribar fins a Lloberola i tornar a Sanaüja. En algun punt del trajecte ens veurem obligats a aturar-nos per immortalitzar les panoràmiques, com per exemple a mig camí de Vicfred i Ivorra, en un dels indrets predilectes de mossèn Fermí Manteca, rector de la major part de parròquies de la vall: podrem abastar amb la mirada tota la conca, les serres de l’Aguda i Pinós i el Pirineu, des de l’Aneto fins al Puigmal si el dia és clar.
Accessibles i diàfans
En la part més occidental de la vall del Llobregós, ens endinsarem en paisatges típicament segarrencs i de la Noguera, més accessibles i diàfans, fets a la mida de l’home, amb molts pobles assentats esglaonadament en turons i una multitud de parets de marge, imatge d’ordre ancestral i símbol d’aquest món rural, en terrenys lleugerament ondulats. A mesura que ens dirigim a la franja més oriental i cap al nord, a l’Alta Segarra i el Solsonès, coneixerem paratges més agrestos, frondosos i d’orografia capritxosa.
Tres rutes imprescindibles a la vall del Llobregós
Molts són paisatges senyorejats per restes de torres i castells de frontera de l’anomenada línia defensiva del Llobregós, consolidada el segle XI entre el comtat d’Urgell i al-Àndalus. Són mostres històriques que evidencien la importància estratègica de la zona. Escenaris en el passat bel·licosos, també per les guerres carlines del segle XIX, que avui esdevenen una reserva de bellesa, quietud i vida reposada del tot desconeguda.
Aquest article es va publicar en el número 229 del Descobrir (Març 2017)