Fa un sol espatarrant que il·lumina l’horitzó d’un verd intens. L’estreta carretera que ens porta fins a Sant Ramon està literalment envoltada de camps de cereal. Només alguna alzina i uns pocs ametllers trenquen la monotonia d’un paisatge que s’ondula capriciosament. Quan el vent bressa les espigues, es formen ones, com si es tractés d’una mar de blat.
La finestreta del cotxe exerceix un poder hipnòtic que només es trenca quan emergeixen les primeres cases de Sant Ramon. De reüll, ens ha semblat veure un cimbori dominant les teulades. Però al nostre davant tenim un poble d’uns pocs centenars d’habitants. “No pot ser”, ens diem. Aquella fugaç visió no sembla ben contextualitzada. Durant una fracció de segon ens passa pel cap que potser ha estat una il·lusió òptica. Potser hi ha una església notable... I prou.
Un cartell fa desaparèixer tots els nostres dubtes: “Sant Ramon, El Escorial de la Segarra”, hi llegim. A sota, s’hi veu un dibuix del monestir que ens adverteix què ens espera uns metres més enllà. El primer que ens cridarà l’atenció del santuari de Sant Ramon serà, efectivament, la seua rotunda monumentalitat. Impossible calcular-ne els metres quadrats. Creuem una portalada d’impecable factura barroca i anem a buscar el pare superior José Antonio Lacasa, que serà el nostre cicerone.
Al museu dels exvots es poden reconstruir els canvis que han marcat la vida rural
Comencem per l’insòlit museu d’exvots del santuari. Supera de llarg les nostres expectatives. És una collecció de prop de tres-centes pintures sobre taula que va des del segle XVII, quan s’aixeca el monestir, fins al XXI. Sembla una auca gegantina sobre la vida quotidiana a la Catalunya rural. Amb precisió naïf, se’ns presenten pagesos que han patit greus accidents de carro i se salven després d’invocar sant Ramon; malalts per als quals semblava que ja res no es podia fer i miraculosament es recuperen; soldats que retornen d’alguna guerra ignota sans i estalvis... No hi ha més pretensió artística que la d’agrair a sant Ramon la seua intercessió. Potser per això les peces traspuen molta veritat.
No costa gaire imaginar-se com era la vida al voltant del monestir fa més de tres-cents anys. I, fins i tot, com va anar canviant: l’arribada del ferrocarril —que en els exvots és un perillós parany en què el carro pot quedar-se enganxat—, la substitució dels animals de càrrega per tractors... I així fins a arribar a una moderna imatge d’una dona embarassada envoltada de flors. És del 2003, l’últim exvot que ha arribat a sant Ramon. Un dels pocs, per cert, que fa referència a la suposada especialitat del sant, que és patró de les parteres. I això que el seu naixement no va ser gaire plàcid.
Explica la llegenda que sa mare va morir quan el futur sant Ramon encara era al seu ventre i que es va decidir practicar-li una precària cesària per si es podia salvar la criatura. Algunes versions fins i tot asseguren que va ser el vescomte Ramon Folc I de Cardona l’encarregat d’obrir la pobra dona amb l’espasa. Coses de l’edat mitjana, de les acaballes del XII o la primeria del XIII. “El de sant Ramon no va ser l’únic cas. Se sap que en aquell moment quan moria una dona de part se l’obria per treure-li el fill, de manera que aquest naixement no l’hem de considerar miraculós, sinó excepcional. I d’aquesta singularitat li quedaria el renom amb què se’l coneixia al Portell: Ramon Nonat”, precisa el pare Lacasa.
A tocar del museu d’exvots s’exposa una petita col·lecció de cantorals. Són del segle XVII, majoritàriament, per tant, posteriors a la impremta. Però són fets a mà sobre pergamí i bellament il·luminats, com en plena edat mitjana. Ni rastre de Gutenberg. Són uns llibres d’incalculable valor històric i artístic.
Cinc curiositats ben trobades
Sobta saber que, juntament amb els exvots, formen part de les restes del naufragi que es van salvar de la crema del monestir el 1936. Això sí que es pot considerar un miracle, perquè el santuari va quedar trinxat. “Es va posar tot en capses i es va portar a l’estació de tren de Cervera. Segurament s’havia d’enviar en algun lloc on la biblioteca i els exvots no correguessin perill. Però es van quedar tota la guerra en un magatzem de l’estació de tren. I no els hi va passar res. S’han perdut molts llibres, això sí”, lamenta mentre ens encamina cap al claustre per un laberint de passadissos.
El claustre sembla un oasi vegetal enmig d’aquella gran mola de pedra. S’hi respira un silenci gairebé absolut sota les arcades que l’envolten. Al centre exacte, equidistant de les columnes, una cisterna ornamental sembla l’única concessió de l’arquitecte a una deliberada austeritat que convida a la reflexió. Sembla un bon moment per anar a l’església i continuar escoltant la lliçó d’història del pare Lacasa.
Aquest article es va publicar en el número 145 del Descobrir (Juny 2010)