Els secrets del monestir de Sant Ramon de Portell

Visita sorprenent per les estances barroques d'aquest monument de la Segarra

Text:
Anna Sàez Mateu
El monestir barroc de Sant Ramon
El monestir barroc de Sant Ramon FOTO: Wikimedia Commons
25 de maig de 2010
Guardar a favorits

Fa un sol espatarrant que il·lumina l’horitzó d’un verd intens. L’estreta carretera que ens porta fins a Sant Ramon està literalment envoltada de camps de cereal. Només alguna alzina i uns pocs ametllers trenquen la monotonia d’un paisatge que s’ondula capriciosament. Quan el vent bressa les espigues, es formen ones, com si es tractés d’una mar de blat.

La finestreta del cotxe exerceix un poder hipnòtic que només es trenca quan emergeixen les primeres cases de Sant Ramon. De reüll, ens ha semblat veure un cimbori dominant les teulades. Però al nostre davant tenim un poble d’uns pocs centenars d’habitants. “No pot ser”, ens diem. Aquella fugaç visió no sembla ben contextualitzada. Durant una fracció de segon ens passa pel cap que potser ha estat una il·lusió òptica. Potser hi ha una església notable... I prou.

Un cartell fa desaparèixer tots els nostres dubtes: “Sant Ramon, El Escorial de la Segarra”, hi llegim. A sota, s’hi veu un dibuix del monestir que ens adverteix què ens espera uns metres més enllà. El primer que ens cridarà l’atenció del santuari de Sant Ramon serà, efectivament, la seua rotunda monumentalitat. Impossible calcular-ne els metres quadrats. Creuem una portalada d’impecable factura barroca i anem a buscar el pare superior José Antonio Lacasa, que serà el nostre cicerone.

Al museu dels exvots es poden reconstruir els canvis que han marcat la vida rural

Comencem per l’insòlit museu d’exvots del santuari. Supera de llarg les nostres expectatives. És una collecció de prop de tres-centes pintures sobre taula que va des del segle XVII, quan s’aixeca el monestir, fins al XXI. Sembla una auca gegantina sobre la vida quotidiana a la Catalunya rural. Amb precisió naïf, se’ns presenten pagesos que han patit greus accidents de carro i se salven després d’invocar sant Ramon; malalts per als quals semblava que ja res no es podia fer i miraculosament es recuperen; soldats que retornen d’alguna guerra ignota sans i estalvis... No hi ha més pretensió artística que la d’agrair a sant Ramon la seua intercessió. Potser per això les peces traspuen molta veritat.

No costa gaire imaginar-se com era la vida al voltant del monestir fa més de tres-cents anys. I, fins i tot, com va anar canviant: l’arribada del ferrocarril —que en els exvots és un perillós parany en què el carro pot quedar-se enganxat—, la substitució dels animals de càrrega per tractors... I així fins a arribar a una moderna imatge d’una dona embarassada envoltada de flors. És del 2003, l’últim exvot que ha arribat a sant Ramon. Un dels pocs, per cert, que fa referència a la suposada especialitat del sant, que és patró de les parteres. I això que el seu naixement no va ser gaire plàcid.

Explica la llegenda que sa mare va morir quan el futur sant Ramon encara era al seu ventre i que es va decidir practicar-li una precària cesària per si es podia salvar la criatura. Algunes versions fins i tot asseguren que va ser el vescomte Ramon Folc I de Cardona l’encarregat d’obrir la pobra dona amb l’espasa. Coses de l’edat mitjana, de les acaballes del XII o la primeria del XIII. “El de sant Ramon no va ser l’únic cas. Se sap que en aquell moment quan moria una dona de part se l’obria per treure-li el fill, de manera que aquest naixement no l’hem de considerar miraculós, sinó excepcional. I d’aquesta singularitat li quedaria el renom amb què se’l coneixia al Portell: Ramon Nonat”, precisa el pare Lacasa.

A tocar del museu d’exvots s’exposa una petita col·lecció de cantorals. Són del segle XVII, majoritàriament, per tant, posteriors a la impremta. Però són fets a mà sobre pergamí i bellament il·luminats, com en plena edat mitjana. Ni rastre de Gutenberg. Són uns llibres d’incalculable valor històric i artístic.

Cinc curiositats ben trobades

El retaule

L’antic retaule de l’altar major era una obra de l’escultor Pere Costa que datava del 1741. El 1936 va ser completament destruït. L’actual va ser col·locat a l’església el 1948, però és molt anterior. Els frares el van comprar als salesians de Sarrià.

Per què Sant Ramon?

Sant Ramon morí a Cardona en el segle xiii. Encara li faltava molt per ser sant, però ja aleshores es disputaven el cadàver tant els mercedaris com els vescomtes de Cardona. Es va optar per una solució salomònica: carregar les despulles sobre una mula cega i fer cas del que decidís l’animal. La mula va anar fins a l’antiga ermita de Sant Nicolau, al terme de Portell, on havia nascut. Després de fer tres tombs, va caure morta. En aquest punt exacte s’aixecà el monestir.

Un corral molt singular

La desamortització de Mendizábal va comportar, en molts casos, la sentència de mort d’edificis religiosos. No per a Sant Ramon. L’edifici havia passat a mans de l’Ajuntament de Portell, que l’havia destinat a nobles finalitats. En realitat el monestir s’havia convertit en un gran estable i una inspecció d’Hisenda va fer que el santuari retornés al bisbat de Solsona el 1902.

Porta tapiada

En un dels laterals del monestir hi ha una porta tapiada que, no obstant això, conserva la portalada original amb una inscripció llatina que hi dóna un aire enigmàtic. Era l’antiga entrada al convent.

La tomba

L’urna que contenia les despulles de sant Ramon va desaparèixer després de la guerra civil. A partir dels anys quaranta es va optar per mostrar al públic una relíquia del sant que cada 31 d’agost rep unes vuit mil visites. El 2007 es va produir el misteriós robatori d’aquestes restes. Encara quedava una altra petita relíquia que és la que actualment hi ha a la tomba.

Sobta saber que, juntament amb els exvots, formen part de les restes del naufragi que es van salvar de la crema del monestir el 1936. Això sí que es pot considerar un miracle, perquè el santuari va quedar trinxat. “Es va posar tot en capses i es va portar a l’estació de tren de Cervera. Segurament s’havia d’enviar en algun lloc on la biblioteca i els exvots no correguessin perill. Però es van quedar tota la guerra en un magatzem de l’estació de tren. I no els hi va passar res. S’han perdut molts llibres, això sí”, lamenta mentre ens encamina cap al claustre per un laberint de passadissos.

El claustre sembla un oasi vegetal enmig d’aquella gran mola de pedra. S’hi respira un silenci gairebé absolut sota les arcades que l’envolten. Al centre exacte, equidistant de les columnes, una cisterna ornamental sembla l’única concessió de l’arquitecte a una deliberada austeritat que convida a la reflexió. Sembla un bon moment per anar a l’església i continuar escoltant la lliçó d’història del pare Lacasa.